dimarts, 30 de gener del 2018

el difícil encontre

Ets i no ets, i visc del propi engany,
sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
miro el florir de l’impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.

                Per calls perduts i en pregones garites
                cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

                En vall ventós, entre fòssils i nacres,
                em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

                En les remors de la nit, per les platges,
                adoro el Res en múltiples imatges.


J. V. FOIX, “És quan dormo que hi veig clar. Un llibre i un disc compacte…”,  Edicions 62, Barcelona, 2004.


dimarts, 23 de gener del 2018

résumé

Les navalles fan mal;
els rius són humits;
els àcids taquen;
i les drogues causen retorçó.
Són il·legals les armes de foc;
els nusos rellisquen;
el gas fa pudor;
val més que visquis.


DOROTHY PARKER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

diumenge, 7 de gener del 2018

recerca de la poesia

No facis versos sobre esdeveniments.
No hi ha creació ni mort per a la poesia.
Davant ella, la vida és un sol estàtic
que no escalfa ni il·lumina.
Les afinitats, els aniversaris, els incidents personals no compten.

No facis poesia amb el cos,
amb aqueix excel·lent, complet i confortable cos, tan indefens enfront de l’efusió lírica.
La teva gota de bilis, la teva màscara de goig o de dolor en la fosca són indiferents.
No em revelis aquests sentiments teus
que es prevalen de l’equívoc i tempten el llarg viatge.
El que penses i sents, això encara no és poesia.

No cantis la teva ciutat, deixa-la en pau.
El cant no és el moviment de les màquines ni el secret de les cases.
No és la música que se sent de passada; remor de mar en els carrers vora la ratlla d’escuma.
El cant no és la naturalesa
ni els homes en societat.
Per a ell, pluja i nit, fatiga i esperança res no signifiquen.
La poesia (no extreguis poesia de les coses)
elideix subjecte, objecte.

No dramatitzis, no invoquis,
no indaguis. No perdis temps dient mentides.
No t’avorreixis.
El teu iot d’ivori, la teva sabata de diamant,
les vostres masurques i absurditats, els vostres esquelets de família
desapareixen en la corba del temps, són coses inservibles.
No recomponguis
la sepultada i malencònica infantesa.
No oscil·lis entre el mirall i la
memòria en dissipació.
El que es dissipà, no era poesia.
El que es va trencar, mirall no era.

Penetra sordament al reialme dels mots.
Allà són els poemes que esperen d’ésser escrits.
Estan paralitzats, mes no hi ha desesper.
Hi ha la calma i la frescor en la superfície intacta.
Heus-los sols i muts, en estat de diccionari.
Conviu amb els teus poemes, abans que no els escriguis.
Tingues paciència si són foscos. Calma, si et provoquen.
Espera que cadascun es realitzi i es consumi
amb el seu poder de paraula
i el seu poder de silenci.
No forcis el poema a desprendre’s del llimb.
No cullis d’enterra el poema que es va perdre.
No adulis el poema. Accepta’l
com ell acceptarà la seva forma definitiva i concentrada
en l’espai.

Acosta’t més i contempla les paraules,
cada una té mil cares secretes sota la cara neutra
i et demana, sense cap interès per la resposta,
pobra i terrible, que li donis:
has portat la clau?

Repara:
ermes de melodia i de concepte,
s’han refugiat en la nit, les paraules.
Encara humides i impregnades de son,
roden per un riu difícil i es transformen en menyspreu.


CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE, “Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna”, Trad.: Josep M. Llompart, Edicions 62, Barcelona, 1988.

dijous, 4 de gener del 2018

Potser sí que claudicar
gradualment sigui
una honorable covardia.

GUILLEM D'EFAK

dilluns, 1 de gener del 2018

bedolls

Quan veig bedolls brandar, a dreta i a esquerra,
davant d’arbredes més fosques i rectes,
em plau pensar que un vailet els sondrolla.
Però no és ell qui els doblega, sinó
el vent i el gel. Ben sovint els hem vistos
feixucs de gel, en dies clars d’hivern,
després d’un xàfec. Es vinclen, cruixint,
quan l’aura passa, i quan l’avet s’esquerda,
ells reflecteixen els colors de l’iris.
Ben aviat, el sol els rascla closques
de fi cristall que s’escampen arreu
i, amuntegant-se sobre la neu dura,
semblen la volta esfondrada del cel.
Sense trencar-se, els arbres es dobleguen
vers els matolls emmusteïts que els volten.
Mai no podran per ells sols redreçar-se.
Durant molts anys els seus troncs arquejats
escombraran el sòl amb son fullam,
semblants a noies que, ben ajupides,
deixen que el sol els eixugui els cabells.
Volia dir, abans d’esmentar el gel
(que no és res més que la Veritat nua),
que potser un noi, anant d’un cantó a l’altre
menant les vaques, corbava els bedolls…
Potser un vailet que no ha anat mai al poble
i els únics jocs que sap se’ls ha inventat,
i juga sol, a l’estiu i a l’hivern.
I, d’un a un, cavalcant-los sovint,
anà amansint els arbres del seu pare
fins a llevar-los llur entercament.
Els vinclà tots. No deixà ni un bedoll
per conquistar. Va aprendre el que calia
per tal de no escapolir-se de l’arbre
abans d’haver-lo blegat cap a terra.
A dalt de tot de les branques cimals
sempre servà destrament l’equilibri,
grimpant en compte, amb la mateixa cura
que un ho esmerça quan omple una copa
fins a la vora i àdhuc més enllà.
De cop i volta, bellugant els peus,
davalla ràpid fins a tocar a terra.
Adés vaig ser un gronxaire de bedolls,
i ara somnio tornar-ho a ser un dia
perquè estic las de les meves cabòries
i talment sembla que la vida sigui
un bosc espès i mancat de camins
on, en vagar-hi, us sentiu a la cara
les pessigolles de les teranyines,
i un ull us plora a causa de la brossa
que s’hi ha ficat… Si a vegades em plau
de viure lluny de la terra, és perquè
això em permet de tornar-hi quan vull.
Que mai el fat, equivocant-se amb mi,
no em barri el pas i em negui la tornada.
Per a l’amor no hi ha res com la terra:
jo no sabria trobar un lloc millor.
Voldria anar a enfilar-me pels bedolls,
grimpar pels troncs blancs i les branques negres
devers el cel, fins que l’arbre, vinclant
sa capçada, em tornés a la terra.
Seria bell poder anar i tornar així.
En aquest món hi ha coses molt pitjors
que ser un gronxaire de bedolls!


ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Agustí Bartra, Edicions 62, Barcelona, 1994.