bedolls

Quan veig bedolls brandar, a dreta i a esquerra,

davant d’arbredes més fosques i rectes,

em plau pensar que un vailet els sondrolla.

Però no és ell qui els doblega, sinó

el vent i el gel. Ben sovint els hem vistos

feixucs de gel, en dies clars d’hivern,

després d’un xàfec. Es vinclen, cruixint,

quan l’aura passa, i quan l’avet s’esquerda,

ells reflecteixen els colors de l’iris.

Ben aviat, el sol els rascla closques

de fi cristall que s’escampen arreu

i, amuntegant-se sobre la neu dura,

semblen la volta esfondrada del cel.

Sense trencar-se, els arbres es dobleguen

vers els matolls emmusteïts que els volten.

Mai no podran per ells sols redreçar-se.

Durant molts anys els seus troncs arquejats

escombraran el sòl amb son fullam,

semblants a noies que, ben ajupides,

deixen que el sol els eixugui els cabells.

Volia dir, abans d’esmentar el gel

(que no és res més que la Veritat nua),

que potser un noi, anant d’un cantó a l’altre

menant les vaques, corbava els bedolls…

Potser un vailet que no ha anat mai al poble

i els únics jocs que sap se’ls ha inventat,

i juga sol, a l’estiu i a l’hivern.

I, d’un a un, cavalcant-los sovint,

anà amansint els arbres del seu pare

fins a llevar-los llur entercament.

Els vinclà tots. No deixà ni un bedoll

per conquistar. Va aprendre el que calia

per tal de no escapolir-se de l’arbre

abans d’haver-lo blegat cap a terra.

A dalt de tot de les branques cimals

sempre servà destrament l’equilibri,

grimpant en compte, amb la mateixa cura

que un ho esmerça quan omple una copa

fins a la vora i àdhuc més enllà.

De cop i volta, bellugant els peus,

davalla ràpid fins a tocar a terra.

Adés vaig ser un gronxaire de bedolls,

i ara somnio tornar-ho a ser un dia

perquè estic las de les meves cabòries

i talment sembla que la vida sigui

un bosc espès i mancat de camins

on, en vagar-hi, us sentiu a la cara

les pessigolles de les teranyines,

i un ull us plora a causa de la brossa

que s’hi ha ficat… Si a vegades em plau

de viure lluny de la terra, és perquè

això em permet de tornar-hi quan vull.

Que mai el fat, equivocant-se amb mi,

no em barri el pas i em negui la tornada.

Per a l’amor no hi ha res com la terra:

jo no sabria trobar un lloc millor.

Voldria anar a enfilar-me pels bedolls,

grimpar pels troncs blancs i les branques negres

devers el cel, fins que l’arbre, vinclant

sa capçada, em tornés a la terra.

Seria bell poder anar i tornar així.

En aquest món hi ha coses molt pitjors

que ser un gronxaire de bedolls!

ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Agustí Bartra, Edicions 62, Barcelona, 1994.