dilluns, 1 de gener de 2018

bedolls

Quan veig bedolls brandar, a dreta i a esquerra,
davant d’arbredes més fosques i rectes,
em plau pensar que un vailet els sondrolla.
Però no és ell qui els doblega, sinó
el vent i el gel. Ben sovint els hem vistos
feixucs de gel, en dies clars d’hivern,
després d’un xàfec. Es vinclen, cruixint,
quan l’aura passa, i quan l’avet s’esquerda,
ells reflecteixen els colors de l’iris.
Ben aviat, el sol els rascla closques
de fi cristall que s’escampen arreu
i, amuntegant-se sobre la neu dura,
semblen la volta esfondrada del cel.
Sense trencar-se, els arbres es dobleguen
vers els matolls emmusteïts que els volten.
Mai no podran per ells sols redreçar-se.
Durant molts anys els seus troncs arquejats
escombraran el sòl amb son fullam,
semblants a noies que, ben ajupides,
deixen que el sol els eixugui els cabells.
Volia dir, abans d’esmentar el gel
(que no és res més que la Veritat nua),
que potser un noi, anant d’un cantó a l’altre
menant les vaques, corbava els bedolls…
Potser un vailet que no ha anat mai al poble
i els únics jocs que sap se’ls ha inventat,
i juga sol, a l’estiu i a l’hivern.
I, d’un a un, cavalcant-los sovint,
anà amansint els arbres del seu pare
fins a llevar-los llur entercament.
Els vinclà tots. No deixà ni un bedoll
per conquistar. Va aprendre el que calia
per tal de no escapolir-se de l’arbre
abans d’haver-lo blegat cap a terra.
A dalt de tot de les branques cimals
sempre servà destrament l’equilibri,
grimpant en compte, amb la mateixa cura
que un ho esmerça quan omple una copa
fins a la vora i àdhuc més enllà.
De cop i volta, bellugant els peus,
davalla ràpid fins a tocar a terra.
Adés vaig ser un gronxaire de bedolls,
i ara somnio tornar-ho a ser un dia
perquè estic las de les meves cabòries
i talment sembla que la vida sigui
un bosc espès i mancat de camins
on, en vagar-hi, us sentiu a la cara
les pessigolles de les teranyines,
i un ull us plora a causa de la brossa
que s’hi ha ficat… Si a vegades em plau
de viure lluny de la terra, és perquè
això em permet de tornar-hi quan vull.
Que mai el fat, equivocant-se amb mi,
no em barri el pas i em negui la tornada.
Per a l’amor no hi ha res com la terra:
jo no sabria trobar un lloc millor.
Voldria anar a enfilar-me pels bedolls,
grimpar pels troncs blancs i les branques negres
devers el cel, fins que l’arbre, vinclant
sa capçada, em tornés a la terra.
Seria bell poder anar i tornar així.
En aquest món hi ha coses molt pitjors
que ser un gronxaire de bedolls!


ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Agustí Bartra, Edicions 62, Barcelona, 1994.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada