Mirar els ocells com els nois, i la boira
pel torrentol amb caramells de molsa;
i, cap al tard ―quan les mosses
tardanes
cullen, ull dolç i persignat, les
herbes
i els glans d’embruix―, el serrat;
…o, a mig aire
―darrere els faigs, allà on la nit
udola―,
els traginers encorbats i somnàmbuls,
durs i arrelats entre els coscolls airívols,
com omplen bucs carboners i les
sitges
parpellejants, amb llibres nous,
diaris,
codis i fulls clandestins i
escriptures
que firmo jo amb irreals omegues,
és
bell i trist per qui, nat franc, és serf.
―Nit
d’avets delirant! Nit col·lectiva!―
Trobar el pastor i els seus bous,
vora els marges,
dòcils i purs i la mirada gerda,
amb neu dels pics al fons de les
pupil·les
i prats rosats amb fontanelles
clares;
i, cor feliç i ple, dar-li el bon
dia,
i us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
nat als Molins i dels carlins ostatge
quan, sarmentós, somniava amb els
Tròpics;
…o, de puigmals a puigmals
anacrònics,
veure passar damunt acers eteris
els trens de foc, amb rabassa i
remences,
fendint, gebrats, la fressa dels
silencis,
és
gai i trist pels qui funyen els glaços
emmurallats
a les fleques alpines.
Sentir com plou, vora el foc; i les
aigües
vidres avall, a la tardor boscana,
que esbossen cors amb anagrames
rústics
regalimants a les mans que us
acotxen;
i el vent joiós amb campanes
cerdanes,
himnes flairants i flòrides pregueres
d’un airecel amb vilatans alífers
i déus dorments als fonolls de les
bromes;
…o escoltar el plany del qui feixa la
llenya
al bosc defès, del caçador que
empaita
senglar i ocell, i el del castell el blasma
perquè el de tots és seu, verges i
astres,
és
dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
lleva
el pugó del pi de les tres branques.
J.V.FOIX, “Les irreals omegues”, Quaderns crema, Barcelona, 1987
