dijous, 30 de desembre de 2021

Mirar els ocells com els nois, i la boira

pel torrentol amb caramells de molsa;

i, cap al tard ―quan les mosses tardanes

cullen, ull dolç i persignat, les herbes

i els glans d’embruix―, el serrat; …o, a mig aire

―darrere els faigs, allà on la nit udola―,

els traginers encorbats i somnàmbuls,

durs i arrelats entre els coscolls airívols,

com omplen bucs carboners i les sitges

parpellejants, amb llibres nous, diaris,

codis i fulls clandestins i escriptures

que firmo jo amb irreals omegues,

 

              és bell i trist per qui, nat franc, és serf.

              ―Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!―

 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,

dòcils i purs i la mirada gerda,

amb neu dels pics al fons de les pupil·les

i prats rosats amb fontanelles clares;

i, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,

i us diu qui és: carranc i fill de bruixa,

nat als Molins i dels carlins ostatge

quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;

…o, de puigmals a puigmals anacrònics,

veure passar damunt acers eteris

els trens de foc, amb rabassa i remences,

fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

 

              és gai i trist pels qui funyen els glaços

              emmurallats a les fleques alpines.

 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües

vidres avall, a la tardor boscana,

que esbossen cors amb anagrames rústics

regalimants a les mans que us acotxen;

i el vent joiós amb campanes cerdanes,

himnes flairants i flòrides pregueres

d’un airecel amb vilatans alífers

i déus dorments als fonolls de les bromes;

…o escoltar el plany del qui feixa la llenya

al bosc defès, del caçador que empaita

senglar i ocell, i el del castell el blasma

perquè el de tots és seu, verges i astres,

 

              és dolç i trist pel qui, feixuc de roses,

              lleva el pugó del pi de les tres branques.

 

J.V.FOIX, “Les irreals omegues”, Quaderns crema, Barcelona, 1987

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada