diumenge, 22 de juliol del 2018


Et dec, amic, una resposta a la conversa ajornada,
interrompuda per l’esfereïdor silenci, pel llamp que estroncà
sense visible límit la veu i les paraules.
I no s’atura el temps? I no emmudeix el vent quan els mots callen?
Quin espai acull els pensaments si es perden les imatges?
Si un vers pogués recuperar el fil trencat del teu vital somriure,
deturar les ombres que, inclements, esborren les més clares
línies del teu esguard, vívid encara? El verb sense paranys,
la teva aposta.
Et dec una resposta, amic, que el temps deturi,
perquè el destí no és just. Potser tan sols refer els records
ens redimeixi.

ZORAIDA BURGOS, “Absolc el temps”, dins Convivència d’aigües. Obra poètica”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017.

divendres, 20 de juliol del 2018

l'arquer


De l’úter va emergir la fletxa abans que tu.
L’arc s’esperava sota el llit, i encara
no ho sabies. Et calia creure
que habitaves el punt més vellutat
de l’univers que no deixaries mai.

Però de seguida t’enderroques.

Des de llavors vius aferrat a una mà
de gel que et promet l’encert directe al centre,
entre penombra i èxtasi dominat pel desfici
de fregar-lo amb un dit i que s’esmunyi.
Aprens que la llar no ets tu ni el pare
de cendra ni l’efímera carícia de l’àvia
ni el bes indecís de la mare
ni la mestra escorredissa que t’ofrenen
petites mossegades de tendresa.

Ja saps que arc i fletxa vénen sempre junts
i que al centre de la diana hi ha la flor obesa
de la por, un clavell decapitat.

Ets l’arqueòleg extraviat que insisteix
a recolzar-se sobre murs de maons
de palla esmorteïda; l’ocell que es llença en espiral
cap a la seva tomba cavada, acorat dia rere dia
per la fulla impietosa de la desesperança.

Que la llar té un xiprer al fons dels ulls,
també ho has de saber.

I malgrat el desig imperant de cosir-te la boca
i no suplicar-la mai més, vius
amb la dolça companyia de l’engany
que, de tant que apuntes i dispares,
potser un dia la fletxa no es desvia
i les runes sedimentades sota la pell s’esporguen.

On és la vella diana de la llar, això tampoc
no ho saps. Potser només viu
entre poemes, és al cercle incessant
de les idees que ens enlairen.
És la tortura aurífica de la cerca.

ANNA GAS, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dimecres, 18 de juliol del 2018

sirenes que peixen el món


El to fangós d’una veu cansada
tan sols l’escolta el mar.

Exordi de cames amfíbies
del neguit de qui respira i troba brànquies
embussades per la sorra que s’hi escola
i cobreix
pam a pam
un cos nuu nu i gèlid llefiscós
de faringe feta d’algues que li trenen
la columna
i la sostenen i caminen
peus d’anemone marina
que fan cabotatge encabotats
en petits núvols d’escuma
i cabells com perfums de mar
(ara ferum de peix de llotja).

Piscifactories
de cria intensiva
de sirenes desgastades
fetes hidra d’aigua dolça i estancada,
apeixades i afartades
d’esquers, hams i lluites vanes,
violades,
soterrades,
fetes pòlip simbiont
de la llum, la xarxa i la nansa
que tan sols el mar travessa, mulla i salva.

LAIA MALDONADO, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dimarts, 17 de juliol del 2018

promesa


En un apartat racó de la Ment,
començo a deslligar-me.
Es despullen els discursos que carrego.
Els cremo.
Jo seré la Mare d’una gran nostàlgia.
No en quedarà ni rastre,
de la meva arquitectura.

És moment d’enderrocar la Pa(ra)ula
que ja no era
feta per nosaltres:

tot esdevindrà runa.

Cremo la faula,
vull eliminar fins la cendra del meu llenguatge,
arribar al buit,
tocar fons
                                com et vaig prometre.

PAULA S. PIEDAD, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dilluns, 9 de juliol del 2018

Volia l’última paraula,
li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons
les menges mig guisades
i el got mig ple damunt la taula.
L’atzar, que enceta i clou la voluntat,
fa via amb peus lleugers al teu encontre
i empeny, inexorable,
les lletres del silenci.

Si saps dir prou quan calgui,
la pietat apagarà el discurs,
la pressa de la seva arribada,
i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor
disfressarà tot el no res que amagues
i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

Potser.


FRANCESC GARRIGA, “Ragtime”, Labreuedicions,  Barcelona, 2011
L’art és la infantesa. És ignorar que el món ja existia i crear-ne un.

RAINER MARIA RILKE

dilluns, 2 de juliol del 2018

cant de Xhèlua


De foc era ma boca,
i mes flautes, de gel.
Dintre ma por vivia,
segellat per la força.
Els meus peus calcigaven diàlegs d’astres i brins.
Sota ombres de falcons el meu cor s’adormia.

La teva faç vaig veure,
on tanta llum cantava.
El meu esguard corria
cercant ton gest de branca.
Vaig saber que les pedres empinades dels déus
eren somni de mort damunt segles de tórtores.

Mon odi s’estimbava
cap a ta veu de sembres.
La innocència duia
màscares de rosada.
Cada nit combatien els vells àugurs i el vent.
I a ma fona pesaven els besos i l’Estrella.

Vaig rebre la Paraula
amb la llum de l’aurora,
vaig fugir de les llances,
vaig besar la meva ombra.
En arribar, vestit de tendresa i Muntanya,
tu vares escollir ma soledat nafrada.

Profeta de Tonàtiuh,
blanc herald dels teus cims,
per tu canten les planes
i es despullen les aigües.
Dónes un cos a l’ànima i un anhel a la forma.
Ton silenci contesta el coral de les frondes.

Quan el teu nom invoco,
tots els meus pensaments
floten com llargues barques
damunt la correntia,
i, amb els ulls aclucats, veig alçar-se en ton ànima
radiant veritats parides vora l’aigua.

Oh, germà del misteri,
pare de l’alegria,
llavis solars s’acosten
al cercle de ta fímbria!
Estimant el real, pregoneses corones;
l’invisible ressona en la fonda cargola.

Per ta esperança pujo,
pel teu plany descendeixo.
Sóc com efímer vesc
del teu arbre infinit.
Eternitat i temps són els caps del teu nus,
i la terra, cantant-la, en visió trasmudes.

No sóc de l’esperit
la més alta bandada,
sinó el més pur deixeble,
la llavor soterrada.
Quan en els teus retorns immensament t’adormis,
humil jo vetllaré tes enceses memòries.

AGUSTÍ BARTRA, “Quetzalcòatl”, El Observador, Barcelona, 1991

Xhèlua és deixeble de Quetzalcòaltl, rei i sacerdot tolteca.


fímbria f. [BO] En bot., marge o part d’un òrgan dividit en segments molt estrets.