De foc era ma boca,
i mes flautes, de gel.
Dintre ma por vivia,
segellat per la força.
Els meus peus calcigaven diàlegs d’astres i brins.
Sota ombres de falcons el meu cor s’adormia.
La teva faç vaig veure,
on tanta llum cantava.
El meu esguard corria
cercant ton gest de branca.
Vaig saber que les pedres empinades dels déus
eren somni de mort damunt segles de tórtores.
Mon odi s’estimbava
cap a ta veu de sembres.
La innocència duia
màscares de rosada.
Cada nit combatien els vells àugurs i el vent.
I a ma fona pesaven els besos i l’Estrella.
Vaig rebre la Paraula
amb la llum de l’aurora,
vaig fugir de les llances,
vaig besar la meva ombra.
En arribar, vestit de tendresa i Muntanya,
tu vares escollir ma soledat nafrada.
Profeta de Tonàtiuh,
blanc herald dels teus cims,
per tu canten les planes
i es despullen les aigües.
Dónes un cos a l’ànima i un anhel a la forma.
Ton silenci contesta el coral de les frondes.
Quan el teu nom invoco,
tots els meus pensaments
floten com llargues barques
damunt la correntia,
i, amb els ulls aclucats, veig alçar-se en ton ànima
radiant veritats parides vora l’aigua.
Oh, germà del misteri,
pare de l’alegria,
llavis solars s’acosten
al cercle de ta fímbria!
Estimant el real, pregoneses corones;
l’invisible ressona en la fonda cargola.
Per ta esperança pujo,
pel teu plany descendeixo.
Sóc com efímer vesc
del teu arbre infinit.
Eternitat i temps són els caps del teu nus,
i la terra, cantant-la, en visió trasmudes.
No sóc de l’esperit
la més alta bandada,
sinó el més pur deixeble,
la llavor soterrada.
Quan en els teus retorns immensament t’adormis,
humil jo vetllaré tes enceses memòries.
AGUSTÍ BARTRA, “Quetzalcòatl”, El Observador, Barcelona, 1991
Xhèlua és deixeble de Quetzalcòaltl, rei i sacerdot tolteca.
fímbria 3 f. [BO] En bot., marge o part d’un òrgan dividit en segments
molt estrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada