Et dec, amic, una resposta a la conversa ajornada,

interrompuda per l’esfereïdor silenci, pel llamp que estroncà

sense visible límit la veu i les paraules.

I no s’atura el temps? I no emmudeix el vent quan els mots callen?

Quin espai acull els pensaments si es perden les imatges?

Si un vers pogués recuperar el fil trencat del teu vital somriure,

deturar les ombres que, inclements, esborren les més clares

línies del teu esguard, vívid encara? El verb sense paranys,

la teva aposta.

Et dec una resposta, amic, que el temps deturi,

perquè el destí no és just. Potser tan sols refer els records

ens redimeixi.

ZORAIDA BURGOS, “Absolc el temps”, dins “Convivència d’aigües. Obra poètica”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017.