dimecres, 27 de gener del 2016

un temps d'espera

Arriba el dia en què el meu bon sentit
em recomana de cuinar a foc lent,
no decidir precipitadament,
frenar la garla, vigilar amb qui vaig
i cenyir el pensament amb la xarxa del dubte…,
més difícil, potser, que afrontar tota
la nit, l’assalt de les secretes fúries.

La bassa és quasi buida; hi veig rajar
un doll molt prim. Intervals ociosos
de lluna vella a nova (alguna lluna
sempre em bressola el cor). Mans, paciència!
Remulla els dits mesells en aigües baixes;
el dia vindrà en què ella els necessiti.


ROBERT GRAVES, “Trenta poemes d’amor”, Trad.: Josep M. Jaumà. Edicions 62, Barcelona, 1991

divendres, 22 de gener del 2016

happy few

Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu, llampada
també, vas decidir
l’últim retorn
des de la roja casa aturonada
fins a la casa negra enmig de l’erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
                               El vell, a popa,
prengué el timó, Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
                               I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i, bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l’horitzó no es veia.
                                               Consiràvem
la fosca travessia, l’atziac final:
dir-nos adéu, trencar-nos, acabar
sense esperança.
                               Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran, com una tramuntana
que ens doblegués.
                                               Culpables? Innocents de tanta
vida viscuda?
                               Són aquestes coses
les que esbalandren els feliços pocs
no destruint-los. Però els forts hi cremen
de totes totes, sense deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l’aire groc.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dilluns, 18 de gener del 2016

dimarts, 5 de gener del 2016

coincidint

Coincidint amb el cel escombrat,
el tracte que vam fer ahir d’amistat,
l’amor absent que potser és miracle,
l’instant imprevist fent d’obstacle.
Coincidint amb el vent,
aquest acord tan subtil del que és viu,
que apareix i se’n va sense motiu;
esclat verd de terra bullent.

Alexandre Planas