Que potser la llengua

tan llarga i ben treta

en última mofa

voldria més vi?

Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat,

lletraferits, a Sepharad,

paràvem taula de sopar,

car ens escau de celebrar

com ens trobem ―dringa l’or fals―

els uns als altres genials.

Puja de l’íntim magatzem

el repertori del poncem

fins a la boca. Groc de mel,

amaga l’ou finíssim tel.

I amb mots que diu l’afecte quec,

ens afaitem de sec en sec.

Mira la nit, el temps mesell:

ni un bri de vent mou el penell.

Prou esmolades ja les dents,

ens allerem d’estar contents.

Rèiem per torn, pagant escreix,

tous acudits de ximple amb xeix.

Fer bon cabdell del mal cordill

de les paraules, que senzill!

Maldem estona en l’embolic

de destriar inic de ric,

matís de clepsa, tan subtil,

que molt sovint hi perds el fil.

Dels llavis d’un malalt del cor

aprenc que sols l’ànima es mor.

Em palpo el cos. Sento el consol

d’esdevenir col o cargol

o tal vegada gos amb os,

a l’endemà del meu repòs.

Contra l’enterc, doctes mandrons

llancen raons, sòlids maons.

Però jo sóc, amb el meu corc,

un indecís a l’entreforc

d’estranys camins del sí, del no,

i cal que toqui pirandó.

Matat el cuc, com de costum,

ho empudegàvem tot de fum.

Després de l’àpat, girant full,

juguem a cartes. Sempre sull,

em trumfen l’as, guanya l’astut,

volen pistrincs, i tururut.

Ens demanes ara

si calç d’esperança

enlluïen negres

 tàvegues del tedi

d’un gran esperit?

No t’ho podríem aclarir.

SALVADOR ESPRIU, “La pell de brau”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

poncem
m. [LC] [BOS] [AGA] Fruit del poncemer, força gros, oval o oblong, de pela gruixuda i rugosa, groga quan és madur, i polpa groga o verdosa, poc o molt àcida, emprat per a fer confitures i begudes.

allerar 

2 intr. pron. [LC] Permetre’s, prendre la llibertat, de fer alguna cosa. El poeta no s’allerà mai la llicència del vers blanc. Allerem-nos d’estar contents.

sull -a 

3 adj. [LC] Esquerp, taciturn.

tàvega 
f. [LC] Masmorra .

L’aire resplendent

arrela en el plany.

Ales de la sang

drecen a claror.

De la llum a la fosca,

de la nit a la neu,

sofrença, camí,

paraules, destí,

per la terra, per l’aigua,

pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne

nombre en la unitat.

Enllà de contraris

veig identitat.

Sol, sense missatge,

deslliurat del pes

del temps, d’esperances,

dels morts,

dels records,

dic en el silenci

el nom del no-res.

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

hivern en un altre país

Si volgués acabar-se

la tardor! Si la dolça

estació, la llum tardana en els grans arbres

s’acabés! Si l’aroma, l’olor

de les pomes caigudes, de la pols del camí,

d’aigua propera, la sentor de l’aigua

arribant fins a mi; si s’acabés,

podria suportar, de nit, aquella absència,

les mans que no abasten les seves mans, el nom

que dic alt, i no em ve el meu nom en resposta.

La imatge que veig prou, però no amb la mirada.

Tot això bé ho podria suportar

si, fosa la tardor, vingués la llum glaçada.

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald MacLeish”, trad.: Marià Manent,  Edicions 62, Barcelona, 1981

La pobresa, des de la revolució industrial, és a causa, només, de l'estupidesa humana.

BERTRAND RUSSELL