diumenge, 23 de desembre del 2018


Que potser la llengua
tan llarga i ben treta
en última mofa
voldria més vi?
Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat,
lletraferits, a Sepharad,
paràvem taula de sopar,
car ens escau de celebrar
com ens trobem ―dringa l’or fals―
els uns als altres genials.

Puja de l’íntim magatzem
el repertori del poncem
fins a la boca. Groc de mel,
amaga l’ou finíssim tel.
I amb mots que diu l’afecte quec,
ens afaitem de sec en sec.

Mira la nit, el temps mesell:
ni un bri de vent mou el penell.
Prou esmolades ja les dents,
ens allerem d’estar contents.
Rèiem per torn, pagant escreix,
tous acudits de ximple amb xeix.

Fer bon cabdell del mal cordill
de les paraules, que senzill!
Maldem estona en l’embolic
de destriar inic de ric,
matís de clepsa, tan subtil,
que molt sovint hi perds el fil.

Dels llavis d’un malalt del cor
aprenc que sols l’ànima es mor.
Em palpo el cos. Sento el consol
d’esdevenir col o cargol
o tal vegada gos amb os,
a l’endemà del meu repòs.

Contra l’enterc, doctes mandrons
llancen raons, sòlids maons.
Però jo sóc, amb el meu corc,
un indecís a l’entreforc
d’estranys camins del sí, del no,
i cal que toqui pirandó.

Matat el cuc, com de costum,
ho empudegàvem tot de fum.
Després de l’àpat, girant full,
juguem a cartes. Sempre sull,
em trumfen l’as, guanya l’astut,
volen pistrincs, i tururut.

Ens demanes ara
si calç d’esperança
enlluïen negres
 tàvegues del tedi
d’un gran esperit?
No t’ho podríem aclarir.

SALVADOR ESPRIU, “La pell de brau”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

poncem
m. [LC] [BOS] [AGA] Fruit del poncemer, força gros, oval o oblong, de pela gruixuda i rugosa, groga quan és madur, i polpa groga o verdosa, poc o molt àcida, emprat per a fer confitures i begudes.
allerar 
intr. pron. [LC] Permetre’s, prendre la llibertat, de fer alguna cosa. El poeta no s’allerà mai la llicència del vers blanc. Allerem-nos d’estar contents.
sull -a 
adj. [LC] Esquerp, taciturn.
tàvega 
f. [LC] Masmorra .



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada