Jo he vingut al punt de la gran roda
quan l’horitzó, al moment que el sol
s’ajoca,
hi deixa traspuntar el geminat cel,
i l’estrella d’amor remota hi roda,
oculta pel raig lúcid que l’enfoca
de tal biaix que s’hi desplega en vel;
i aquell planeta que comporta el gel
se’ns mostra tot sencer sobre el gran
arc
on cadascun dels set fa mica d’ombra:
no per això m’escombra
ni un pensament d’amor ―i no en sóc
parc―,
de dins la ment, que és més dura que
pedra
servant ferrenya imatge de la pedra.
S’aixeca de la sorra d’Etiòpia
l’oratge peregrí que l’aire torba
per l’esfera del sol que l’arroenta;
i passa el mar, on mena tal gran còpia
de boira que, si res no la destorba,
cobreix tot l’hemisferi i el turmenta;
per deixatar-se en blanca vestimenta
de freda neu, i en enutjosa pluja,
que a l’aire, trist, li ploren les
pestanyes:
i Amor, que les Aranyes
retira al cim més alt pel vent que
puja,
no m’abandona, tant és bella dama
la cruel que m’és dada com a dama.
És fora tot ocell que el bo percaça
per la terra d’Europa, que no perd
els set gèlids estels en cap moment;
i els altres a la veu posen mordassa
per no tornar-la a alçar fins al temps
verd,
llevat que fos per causa de turment;
i els animals que són naturalment
de gaia mena, són d’amor retrets
per la fredor quan l’ànim els amorta:
i el meu més amor porta;
que els dolços pensaments no em són
sostrets
ni em són donats per la roda del temps,
ans me’ls don una dona de poc temps.
És ja passat el terme del fullatge
que la potència d’Àries féu sortir
per a ornament del món, i morta és
l’herba;
branca de fronda lluny d’aquí té
estatge,
si no és en llorer, en avet o en pi,
o en algun altre que la verdor serva;
i tant és la saó dura i acerba
que les floretes han mort a la prada,
elles que no sofreixen gebre fina:
però l’aguda espina
Amor del cor no me l’acomiada;
pe això fermament la duré sempre
mentre viu sigui, ni que visqués
sempre.
Vessen les deus les aigües fumejants
pels vapors que la terra té en el
ventre,
que de l’abisme les poen a dalt;
un senderó em va plaure, en dia mans,
que és ara rierol, i ho serà mentre
durarà de l’hivern el gran assalt;
el sol de terra sembla fet d’esmalt,
i l’aigua morta en vidre s’aglomera
per la fredor que de l’extern l’aferra:
jo de la meva guerra
no he girat, però, ni un pas enrere,
ni ho faré mai; que, si el martiri és
dolç,
la mort bé deu guanyar tot altre dolç.
Cançó, ¿què em deurà escaure a mi ja en
l’altre
dolç temps novell, quan plou, i no pas
poc,
amor a terra des de tots els cels,
si ara entre aquests gels
amor és sols en mi, i en cap més lloc?
El mateix m’escaurà que a home de
marbre,
si la donzella té per cor un marbre.
DANTE ALIGHIERI, “Els rims pedorsosi”, dins “Saps la terra on floreix el llimoner?” , trad.: Miquel
Desclot, Proa, Barcelona, 1999
