Seguir, de nit, la mar, de punta a punta

―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa

i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta

copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,

en les foscors de la fosca que munta,

dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.

I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir

de l’únic so i de l’irreal tremir,

dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci

―i que mai no ens direm! I compartir

amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012