dimecres, 30 d’octubre de 2019


Químicament,
en la meva abadia arbòrica, estudio
les infraestructures íntimes i profundes del desordre,
la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica
del pensament. El meu sexe és
un molècula elevada a la contingència mínima
de l’abandó, els meus braços i les meves cames
són arbres, el meu amor coves buides,
les mans muntanyes. Canten com esglésies.
A sota la pell,
em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada