Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca
d’aquestes flors corruptes, com ocells
quan passa el núvol de la vida
i el llop udola i es confonen
llurs timbres en la roja, culminant,
celest magnitud de la fam?
Tremolor de la pell, el cresp vidriós
que recobreix la llaga massissa
dels cossos conservats amb molsa i pebre
en la hivernació, tots els dies vulgars
de les lentes amistats i les vergonyes!
¿Què hi feu, què hi feu mentre figura
que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs
però retorna pel sol, que nega el no,
i fins dels arbres més rics i incendiats
cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?
Esperar? I com es fa? Traint-nos?
MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell
que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada