Amb foc humit consolida el seu èxit
de xafogor l’estiu, als arbres concentrats,
immòbils en la tarda que es deixata:
callen les pedres des de molt endins
d’elles mateixes i la font s’estronca;
bevent ginebra amb gel tallant, s’ajaça,
pastós, el vespre, els ulls enterbolits.
Res de viatges, no distreure mai
la solitud.
M’ho
sé: quan l’avió
pren terra a l’aeròdrom i s’aturen,
després de la frenada, els grans motors,
alguna cosa tensa minva. Jo,
què fer, però, perdut sempre a la sala
de trànsit, bevent copes, consumint
quincalla de records? On aniria?
Tant se me’n dona: totes les ciutats
són en mi ja reduïdes a una:
necessitat de viure més dins meu
per arribar tal volta a l’únic altre.
JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries,
Barcelona, 1985
