Ser fòssil.

 

                               I la clara nit,

                               consol. Marca,

 

                               un no mai

                               no juris

                               ara.

 

Ser res.

Ser buit.

Ser parla.

 

Mudar de pell.

 

                               Furgar-se

                               el nom.

 

                               Caure.

 

Desmemòria

de deshabitar-se.

 

Pols

 

de llençols

eixuts.

 

Mai.

 

Ni cercle.

Ni carn.

 

                               Vida.

 

DAVID CAÑO, “Res és ara ni això”, Edicions Terrícola, Granollers, 2013.

 El poema poetitza condensant,

protegeix el nucli de sentits perversos. 

HANNAH ARENDT

ad vivum

 

I cada alè

com un elogi ―tàvegues

que no respires, els muts

arpegis de l’aranya,

la desarbrada escorça,

 

com un ocell, que a l’altra

banda del clivellat

esmalt encara bleixa,

perdut per sempre

a l’altra banda d’un altar.

 

―Parlar amb les pedres―

deies―, la

calma feta carn.

 

ANDREU VIDAL, “Ad vivum”, Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999.

potser el cor

 S’enfonsarà l’olor acre dels tells

en la nit de pluja. Serà va

el temps de la joia, la seva fúria,

aquell seu mos de llamp que desarrela.

Roman tot just oberta la indolència,

el record d’un gest, d’una síl·laba,

però com un vol lent d’ocells

entre vapors de boira. I encara esperes,

no sé què, perduda meva; potser

una hora que decideixi, que reclami

el principi o la fi: igual sort

ja. Aquí negre el fum dels incendis

seca encara la gola. Si pots,

oblida aquell gust de sofre,

i la por. Les paraules ens cansen,

remunten d’una aigua lapidada;

potser el cor ens resta, potser el cor…

 

SALVATORE QUASIMODO, “Dia rere dia”, Trad.: Ponç Pons, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2005.