dimarts, 8 de setembre de 2020

ad vivum

 

I cada alè

com un elogi ―tàvegues

que no respires, els muts

arpegis de l’aranya,

la desarbrada escorça,

 

com un ocell, que a l’altra

banda del clivellat

esmalt encara bleixa,

perdut per sempre

a l’altra banda d’un altar.

 

―Parlar amb les pedres―

deies―, la

calma feta carn.

 

ANDREU VIDAL, “Ad vivum”, Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada