I cada alè
com un elogi ―tàvegues
que no respires, els muts
arpegis de l’aranya,
la desarbrada escorça,
com un ocell, que a l’altra
banda del clivellat
esmalt encara bleixa,
perdut per sempre
a l’altra banda d’un altar.
―Parlar amb les pedres―
deies―, la
calma feta carn.
ANDREU VIDAL, “Ad
vivum”, Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada