S’enfonsarà l’olor acre dels tells
en la nit de pluja. Serà va
el temps de la joia, la seva fúria,
aquell seu mos de llamp que desarrela.
Roman tot just oberta la indolència,
el record d’un gest, d’una síl·laba,
però com un vol lent d’ocells
entre vapors de boira. I encara esperes,
no sé què, perduda meva; potser
una hora que decideixi, que reclami
el principi o la fi: igual sort
ja. Aquí negre el fum dels incendis
seca encara la gola. Si pots,
oblida aquell gust de sofre,
i la por. Les paraules ens cansen,
remunten d’una aigua lapidada;
potser el cor ens resta, potser el cor…
SALVATORE QUASIMODO, “Dia
rere dia”, Trad.: Ponç Pons, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada