divendres, 4 de setembre de 2020

potser el cor

 S’enfonsarà l’olor acre dels tells

en la nit de pluja. Serà va

el temps de la joia, la seva fúria,

aquell seu mos de llamp que desarrela.

Roman tot just oberta la indolència,

el record d’un gest, d’una síl·laba,

però com un vol lent d’ocells

entre vapors de boira. I encara esperes,

no sé què, perduda meva; potser

una hora que decideixi, que reclami

el principi o la fi: igual sort

ja. Aquí negre el fum dels incendis

seca encara la gola. Si pots,

oblida aquell gust de sofre,

i la por. Les paraules ens cansen,

remunten d’una aigua lapidada;

potser el cor ens resta, potser el cor…

 

SALVATORE QUASIMODO, “Dia rere dia”, Trad.: Ponç Pons, Cafè Central/Eumo Editorial, Vic, 2005.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada