Aquesta cúpula verbal de foc i cendra
té vida pròpia com el bosc primaveral
―per què voldria cap més món si no li cal
cap altre món que el que ningú no li pot prendre?
Des del seu cim increpo el vent que vol ofendre
el nostre amor, el nostre goig, el nostre mal
parlant d’oblit ―i poso un mur gramatical
per conservar aquesta frescor de fulla tendra.
I en les paraules que arrenglero encara cruix
l’esforç enorme per ser forma, traç, dibuix,
garbuix, escreix, expressió de tanta audàcia.
I prou que sé que tot serà fracàs il·lús:
el rostre teu m’esdevindrà borrós, confús,
i els mots seran una flamígera fal·làcia.
DAVIDJOU, “Tapís”,
Edicions 62, Barcelona, 1982.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada