dissabte, 30 d’abril de 2022

paret

No tens sabates.

On són

les mans descalces de la veu?

Plastificades

acaronen l’ull del sord

com sense ganes,

sense arrel.

 

MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016

dimecres, 20 d’abril de 2022

cap home és una illa?

 Tous i falgueres, platges i quilles.

L’home i la dona

són illes.

Sons de bursada, cremen cerilles,

tanquen la veda i vols tirar milles.

L’home i la dona

som illes.

Fada immolada, àspid que brilles.

Ostres i dagues, pals i conquilles.

Nàufraga pena, riuen les filles.

L’home i la dona

som illes.

 

Cors i més cors.

Mars i més mars.

Toquen a morts,

neixen cruïlles.

 

VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa, Barcelona, 2016

 La poesia és l'art de fer estrany i atractiu un objecte encara que n'estiguem habituats. 

GIANNI RODARI

dissabte, 26 de març de 2022

he desitjat allunyar-me

 

He desitjat allunyar-me

del murmuri de la vella mentida

i del plor continu de l’antic terror,

com més va més terrible, així que el dia

tramunta el turó fins la fondària de la mar.

He volgut apartar-me

de la rutina de les salutacions,

perquè hi ha esperits enlaire

com hi ha espectrals ecos al paper

i l’estrèpit de crits i de notes.

 

He desitjat marxar, però tinc por.

Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se

lluny de la vella mentida cremant en terra

i espetegant al damunt mig encegar-me.

Ni per l’antiga basarda de les nits

cauré en la ploma de la mort,

ni pel gest del barret quan descobreix la testa,

ni pels llavis corrugats al rebedor.

Per tot plegat, tant em faria morir,

meitat mentida, meitat conveniència.

 

DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.: Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015

divendres, 18 de març de 2022

 Que les arrels surin al buit

sabent que són dins de la matèria

que són ―matèria,

però sense haver de ser-se enlloc

(de ser d’enlloc).

 

Que els embrions surin al buit

sabent que són dins l’existència

que existeixen ―són,

però sense haver d’existir enlloc,

(d’eixir d’enlloc).

 

LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ, “Afollada”, LaBreu Edicions, Calonge (Mallorca), 2013

dijous, 10 de març de 2022

 L’expansió retrocedeix al batec.

El dispar es menja la distància contrària.

El blanc tremola en solitari.

Quan torna enrere, la bala no gosa,

automutila.

La supervivència de les venes resta temps

a la crema de la mirada.

Lent reviu l’instant malalt:

segon dispar.

Espurnes amb aigua de covardia.

La pistola no centra el rot de fam saciada.

L’ull s’equivoca de font.

El bassiot s’alimenta del reflex.

 

Aire compartit:

humilitat el pulmó canvia de lloc,

i es fa cor.

 

LUCIA PIETRELLI, “Mort d’un aviador tartamut”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2013


 

 És el llenguatge qui parla. MARTIN HEIDEGGER

diumenge, 6 de febrer de 2022

 Una proposició té sentit perquè existeix una correspondència essencial, inevitable, entre el llenguatge i la realitat. 

LUDWIG WITTGENSTEIN

diumenge, 16 de gener de 2022

el viatge

 Un brunzeig fosc com el motor sord

d’un poderós transatlàntic

 

(que sentim estirats al llit, desperts,

en un camarot amb un ull de bou)

 

és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,

les vàlvules que aletegen i el fetge congestionat de sang.

 

Amb curiositat morbosa

els morts i els no-nats s’hi apinyen.

 

Estri meravellós,

delícia de rellotger suís.

 

I si un càncer la rosega i estrangula,

l’esgarrapa i obtura, l’esquinça…

 

llavors altres vides la substituiran

amb menuts gemecs de goig a la primavera!

 

Un petit cercle de llum:

una sola bombeta que fa pampallugues.

 

Foscor que s’encén sempre cap enfora:

un oreig lleuger que agita la quietud.

 

DAVID H. ROSENTHAL, “El viatge”, trad.: de l’autor i Francesc Parcerisas, Editorial Columna,  Barcelona, 1992