El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor
i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una
follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o d’una mà que un dia va
acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu,
com un ocell colpit de llum nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord,
el Sud, l’Est i l’Oest…
AGUSTÍ BARTRA, “L’arbre de foc”, Adesiara
Editorial, Martorell, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada