dissabte, 28 de febrer del 2015

dissabte, 21 de febrer del 2015

Ella parla de nits, boirosa encara, a la cambra del meu silenci


Llençols de rou teixien les aloses
quan tots dos, aus amb flanc encès de zel,
trenàvem jocs al llit parpelles closes
i ocells de foc: els llavis xops de mel.

Que em vestiràs ara el record de roses?
Potser no saps que et tinc als pits la unglada:
no es pot llevar record de belles noses
a un tros de cos esdevingut albada.

Fora el malson, jardineret d’argent,
que el teu alè el tinc pintat als ulls
i els ulls, no ho saps?, se’m tornen sol ixent

perquè em vas fer llençols de lluna plena
i em vas rentar amb rou tots els meus rulls
i els rulls, no ho saps?, són fills de la serena.


JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998


dimarts, 17 de febrer del 2015

Trompades

Van venint les trompades:
ja tinc plantació
de blaus. Tan poc donades
anques, sensació,

tenia, que em rebrego
del mal i poso cara
de pa, i sí: m’entrego
a qui acusa, encara.

Alexandre Planas

dilluns, 9 de febrer del 2015

L’espai, la ideació, el pensament sense imatges, tot suposa una base fisiològica. L’expressió més acabada, més completa de la vida psíquica és el que nosaltres anomenem consciència; però la consciència no és pas autòctona; no és pas una veu que ens parla d’ella mateixa; és una veu que respon a processos neurofisiològics.

RAMON TURRÓ

diumenge, 8 de febrer del 2015

La tardor del solitari


Ple de fruits i abundor retorna el fosc autumne,
esgrogueït reflex de bells dies d’estiu.
Un blau pur emergeix de desfetes despulles;
Hi ha en el vol dels ocells ressò d’antigues faules.
Trepitjat ja el raïm, el dolç silenci és ple
d’apagades respostes a preguntes obscures.

I aquí i allí una creu sobre un pujol desert;
al bosc envermellit s’esgarria el ramat.
Passa el núvol damunt el mirall de l’estany;
del camperol reposa el gest assossegat.
Molt lleugerament toca l’ala blava del vespre
algun sostre de palla seca, la terra negra.

Aviat nien astres a les cansades celles;
entra en estances fredes un tranquil resignar-se
i llavors suaument surten àngels dels blaus
ulls dels enamorats que amb més dolçor sofreixen.
Remoreja la canya; un horror ossi ataca
quan negre el rou goteja dels salzes despullats.


GEORG TRAKL, “Obra poètica”, trad.: Feliu Formosa, Adesiara Editorial, Barcelona, 2012.