dissabte, 7 d’octubre del 2017

una closa felicitat és ben bé del meu món

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per un pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo a fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu déu*,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit d’un déu* i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.


SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972.

*He canviat Déu per déu, al 14è vers, i de Déu per d'un déu, al 24è vers. Ja sé que el Déu d'Espriu és cristià i que convertir-lo en un déu gnóstic particular, amb la minúscula, varia el sentir de la seva poesia, però trobo que la dimensió existencial d'aquest poema és tan extraordinària que el Déu catòlic no fa més que nosa.

Alexandre Planas

dijous, 5 d’octubre del 2017

Si dir poc per sobreentendre molt és el sentit mateix de la creació artística, llavors dir encara menys, per suggerir més, és un pas endavant, i no dir res per sobreentendre-ho tot és l’apoteosi del camí.

ANNA BLANDIANA

decàleg de l'albardà

Venint del cel, veig un infern
intermitent
―deu laberints en el pendent.
Els teus llavis, primer
―que no els entenc
si fan plenamar amb el vent.
            La forma de no ser cadell,
segon, que no accepta que allò que no s’és
s’aprèn.
            Aquell que no diu res,
tercer,
perquè supera un greny
eternament.
            El ser súbdit i haver de triar, impotent,
quart, entre una o altra submissió vigent
―social, nacional― que
s’excusen mútuament.
            La gestió, cinquè,
del ventral i dorsal esment
dels qui em tenen per ben
calçat. Vaig lent
―opinen― i m’enfarfego.
                                               Sisè:
la resposta la tinc en ment
confessa, convulsa.
                                   Setè:
la salvo, però, en un altre moment.
            Ells menteixen ―vuitè―
però ho sé
i ho preveig.
            Ja se’m fonen les dents
―novè―
i em rapto per dins ―el darrer.

Començo el curs content.

ALEXANDRE PLANAS

dimecres, 4 d’octubre del 2017

pregària a la pluja

Olor bona del cel
damunt de l’herba,
pluja de cap al vespre.

Nua veu, t’escolto:
i en té primícies dolces de so
i de refugi, el cor solcat;
i m’alces, mut adolescent,
sorprès d’una altra vida i de tot moviment
de sobtada resurrecció
que el buit expressa i transfigura.

Pietat del temps celeste,
de la seva llum
d’aigües suspeses;

del nostre cor
amb les venes obertes
sobre la terra.


SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Josep Ma Bordas, Ed. Selecta, Barcelona, 1959.