dijous, 5 d’octubre de 2017

decàleg de l'albardà

Venint del cel, veig un infern
intermitent
―deu laberints en el pendent.
Els teus llavis, primer
―que no els entenc
si fan plenamar amb el vent.
            La forma de no ser cadell,
segon, que no accepta que allò que no s’és
s’aprèn.
            Aquell que no diu res,
tercer,
perquè supera un greny
eternament.
            El ser súbdit i haver de triar, impotent,
quart, entre una o altra submissió vigent
―social, nacional― que
s’excusen mútuament.
            La gestió, cinquè,
del ventral i dorsal esment
dels qui em tenen per ben
calçat. Vaig lent
―opinen― i m’enfarfego.
                                               Sisè:
la resposta la tinc en ment
confessa, convulsa.
                                   Setè:
la salvo, però, en un altre moment.
            Ells menteixen ―vuitè―
però ho sé
i ho preveig.
            Ja se’m fonen les dents
―novè―
i em rapto per dins ―el darrer.

Començo el curs content.

ALEXANDRE PLANAS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada