Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per un pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo a fora un vell abric,
l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu déu*,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per
versos
disciplinats, com aquests d’ara,
amb pintes
de fosques marques que l’alè dels
crítics
un dia aclarirà per a la meva
vergonya.
Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res
d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit d’un déu* i sóc,
amb els ocells nocturns de la
meva solitud,
un home sense somnis en la meva
solitud.
SALVADOR ESPRIU, “El
caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972.
*He canviat Déu per déu, al 14è vers, i de Déu per d'un déu, al 24è vers. Ja sé que el Déu d'Espriu és cristià i que convertir-lo en un déu gnóstic particular, amb la minúscula, varia el sentir de la seva poesia, però trobo que la dimensió existencial d'aquest poema és tan extraordinària que el Déu catòlic no fa més que nosa.
Alexandre Planas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada