dilluns, 30 de setembre del 2019


És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dissabte, 14 de setembre del 2019

la posta de la lluna


En la nit solitària,
damunt els camps d’argent, damunt les aigües
on aleteja el zèfir
i indefinits aspectes
i enganyosos objectes
creen les ombres en la llunyania
de les ones tranquil·les:
brancatges i matolls i puigs i viles;
arribant als confins
del cel, rere dels Alps o els Apenins
o als lloms immensos de la mar Tirrena,
la lluna es pon; descolorit el món,
fugen les ombres i una fosca sola
entenebreix la vall i la muntanya;
orba la nit roman
i el pobre vianant va fent sa via
i saluda amb son cant
la darrera claror que fou sa guia.

Així desapareix
i així l’edat mortal
deixa la jovenesa. Fugitives
se’n van les ombres i les aparences
dels enganys delitosos; així cauen
les llunyes esperances
en què recolza la mortal natura.
Abandonada, obscura,
resta la vida. Tot mirant-la, cerca
endebades, el pobre vianant,
del llarg camí per on va caminant
la fita i la raó;
i verament es troba foraster
i perdut en la humana mansió.

Massa feliç i alegre
als déus pogué semblar
la nostra sort misèrrima,
si nostra edat florida,
on cada bé costa treballs, durava
tot el curs de la vida.
Decret massa benigne
el que a tot ésser a la mort condemna,
si a mig camí, d’antuvi,
no li fos dada una altra mort més dura.
Invenció de númens immortals,
el més terrible i greu de tots els mals,
els déus eterns trobaren la vellúria,
en la qual fos incòlume el desig,
l’esperança extingida,
eixutes les fontanes del plaer,
sempre més grans les penes de la vida
i mort i exempt el bé.

Vosaltres, puigs i platges,
esvaït l’esplendor que a l’Occident
argentà el vel nocturn,
orfes de llum no romandreu pas gaire;
i veureu aclarir-se novament,
a l’altra part, el cel, i sorgir l’alba;
després eixirà el sol
i resplendint arreu
amb els seus rajos puixants,
de torrents fulgurants
inundarà, amb vosaltres, cels i terra.
Però la nostra vida, quan la bella
jovenesa ha fugit, ja no es colora
d’una altra llum ni d’una nova aurora.
És vídua per sempre; car la nit,
que les altres edats tornen obscura,
els déus segellen amb la sepultura.

GIACOMO LEOPARDI, “Cants”, versió d’Alfons Maseres, Edicions Oasi, Barcelona, 1938




diumenge, 8 de setembre del 2019

És possible deixar estar les metàfores i substituir-les per la veritat literal? Seria com pretendre esbrinar el que el poeta "diu realment".

COLIN MURRAY TURBAINE

diumenge, 1 de setembre del 2019

cançó de la paraula sabuda


Tots sabem la paraula
d’ona entre esculls
que esbandeix la vergonya
dels nostres ulls.

Tots sabem la paraula
que ens treu el llot,
abaixa les estrelles
i alça el sanglot.

Tots sabem la paraula
que no té por:
flama dins la gorja
de la cançó.

Tots sabem la paraula,
la clau del sol,
rialla de la terra,
secret del vol.

Tots sabem la paraula
que no té panys,
jove de sang antiga,
jonc roig dels anys.

Tots sabem la paraula
de futurs rams,
la paraula feixuga
de nous eixams.

Tots sabem la paraula
blanca d’esbarts,
raïm dels vins d’incendi,
núvia d’estendards.

Tots sabem la paraula
que escriu el dit
de la solar ginesta
al nostre pit.

No fas sola la vetlla,
prop de la Falç:
ens armen les tenebres
tos pits mairals…

AGUSTÍ BARTRA, “Poemes del retorn”, Editorial San Juan, San Juan de Puerto Rico, 1972.