En la nit solitària,
damunt els camps d’argent, damunt les aigües
on aleteja el zèfir
i indefinits aspectes
i enganyosos objectes
creen les ombres en la llunyania
de les ones tranquil·les:
brancatges i matolls i puigs i viles;
arribant als confins
del cel, rere dels Alps o els Apenins
o als lloms immensos de la mar Tirrena,
la lluna es pon; descolorit el món,
fugen les ombres i una fosca sola
entenebreix la vall i la muntanya;
orba la nit roman
i el pobre vianant va fent sa via
i saluda amb son cant
la darrera claror que fou sa guia.
Així desapareix
i així l’edat mortal
deixa la jovenesa. Fugitives
se’n van les ombres i les aparences
dels enganys delitosos; així cauen
les llunyes esperances
en què recolza la mortal natura.
Abandonada, obscura,
resta la vida. Tot mirant-la, cerca
endebades, el pobre vianant,
del llarg camí per on va caminant
la fita i la raó;
i verament es troba foraster
i perdut en la humana mansió.
Massa feliç i alegre
als déus pogué semblar
la nostra sort misèrrima,
si nostra edat florida,
on cada bé costa treballs, durava
tot el curs de la vida.
Decret massa benigne
el que a tot ésser a la mort condemna,
si a mig camí, d’antuvi,
no li fos dada una altra mort més dura.
Invenció de númens immortals,
el més terrible i greu de tots els mals,
els déus eterns trobaren la vellúria,
en la qual fos incòlume el desig,
l’esperança extingida,
eixutes les fontanes del plaer,
sempre més grans les penes de la vida
i mort i exempt el bé.
Vosaltres, puigs i platges,
esvaït l’esplendor que a l’Occident
argentà el vel nocturn,
orfes de llum no romandreu pas gaire;
i veureu aclarir-se novament,
a l’altra part, el cel, i sorgir l’alba;
després eixirà el sol
i resplendint arreu
amb els seus rajos puixants,
de torrents fulgurants
inundarà, amb vosaltres, cels i terra.
Però la nostra vida, quan la bella
jovenesa ha fugit, ja no es colora
d’una altra llum ni d’una nova aurora.
És vídua per sempre; car la nit,
que les altres edats tornen obscura,
els déus segellen amb la sepultura.
GIACOMO LEOPARDI, “Cants”,
versió d’Alfons Maseres, Edicions Oasi, Barcelona, 1938
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada