dimarts, 25 de febrer del 2014

A plena veu



Respectables

                               camarades descendents:

quan furgueu la

                               la merda endurida d’avui,

i estudieu

                les tenebres dels nostres dies,

vosaltres,

                potser,

                               preguntareu per mi.

I tal vegada

                el vostre professor

                                               digui,

mentre enllesteix,

                               erudit,

                                               tot l’allau de preguntes,

que sí, que hi hagué un

                                               lloador

                                                                                       de l’aigua bullida1,

enemic furibund de l’aigua natural.

Professor,

                treguis les ulleres-bicicleta!

Jo mateix

                parlaré

                               del meu temps i de mi.

Jo

                netejawàters

                                               i sanejador tempestuós

de la revolució,

                               que el cridà a files,

                                                               i que per vocació

vaig anar al front

des dels senyorials jardins

                                               de la poesia,

                                                                              dona capritxosa.

«Cultiva un jardinet,

llors, fulles i un xalet.

Jo mateix vaig plantar les flors,

i en sentia les olors.»2

Uns aboquen els versos amb regadora,

d’altres els esquitxen amb la salivera.

Pixapolits, Mitreikins3,

cabuts Kudreikos,4

que el diable se’ls emporti!

Sense treva

                               grapegen la mandolina

                                                                              sota les reixes:

«Mama-nina, mama-nina, mama-nin…»5

No seria cap honor

                               que al mig d’aquestes roses

s’erigissin les meves estàtues,

en els carrers on escup la tisi,

i per on ronden

                               pinxos,

                                               putes

                                                               i sifilítics.

De l’Agitprop6

                               n’estic fins al capdamunt.

Per a mi

                compondre-us

                                               romanços…

és

  més lucratiu

i més agradable.

Però vaig contenir-me

                                               torcent

el coll

                de la meva pròpia cançó.

Escolteu,

                camarades descendents,

escolteu

                l’agitador,

                               el baladrer.

Eixordant

                la torrentera

                                               de la poesia,

vaig passar per damunt

                                               dels llibrets lírics,

com a home viu

                                vaig parlar amb els vius.

Jo arribaré a vosaltres,

                                               al llunyà horitzó comunista,

 no com un

                aventurer líric esseninià.

El meu vers arribarà

                                               remuntant les serralades dels segles,

per damunt de governs i de poetes.

El meu vers arribarà

                                               però no ho farà

com una sageta

                               en una cacera amorosa i lírica,

ni com

                li arriba al numismàtic

                                                               la moneda falsa,

ni com arriba la llum als astres morts.

El meu vers

                               envestirà

                                               i violentarà

                                                                              el pes dels anys,

i sorgirà,

                visible i cert,

                               massís i rude,

tal com als nostres dies

                                               arribarà l’aqüeducte

construït

                pels serfs de Roma.

En els cadafals de llibres,

                                               tombes de poesia,

trobareu per atzar l’armadura dels meus versos,

i amb veneració

                               els tocareu

com arma vella

                               però temible.

No acostumo

                               amb la paraula

                                                               a mimar l’oïda.

L’orelleta d’una noia

                                               sota el cabell arrissat

no enrogirà

                               per paraules blasfemes.

Desplegaré

                               les meves pàgines

                                                               en una gran desfilada

                                                                                                              com ho fan les tropes,

i passaré revista

                               a les fileres de ratlles.

Els meus versos

                               s’alineen

                                               segurs

                                                               i aplomats,

disposats per a la mort

                                               i per a la glòria immortal.

Els poetes rauen dempeus

                                               apuntant amb els canons

dels títols més esclatants.

La seva arma preferida

disposta per a la càrrega,

                                               espera la cavalleria

                                                                              de les subtileses,

ben altes,

                les llances afilades de les rimes.

Tots aquests exèrcits armats fins a les dents

que durant vint anys cavalcaren victoriosos,

te’ls lliuro,

                fins a la darrera pàgina,

a tu,

                proletariat del nostre planeta.

L’enemic de la classe obrera

és el meu enemic,

                               aferrissat i vell.

Els anys de treball

                               i els dies de fam

ens feren abraçar

                               la bandera roja.

Obríem

                cada volum de Marx

com a casa nostra obríem

                                               els porticons,

i fins sense llegir-los

                                               sabíem

on anar i al costat de qui combatre.

Nosaltres

                la dialèctica

                                               no l’aprenguérem de Hegel.

Amb el fragor de la batalla

                                               ella irrompia en el vers,

quan, sota les bales,

                               els burgesos

                                                               fugien de nosaltres,

igual que nosaltres

                               de vegades

                                                               fugíem d’ells.

Deixeu

                que rere els genis,

                                               com una vídua inconsolable

s’arrossegui la glòria

                                               al so d’una marxa fúnebre.

¡Mor, vers meu,

                               mor com un soldat,

com anònims

                               atacant morien els nostres!

Què m’importa

                                el bronze feixuc,

que m’importa

                               el marbre que és tan lliscant.

Repartim-nos la glòria,

                                               som de la casa!

Que ens serveixi de comú monument

el socialisme

                               construït en mil combats.

¡Descendents,

                               comproveu les boies

                                                                              dels diccionaris:

del Leteu

                emergiran

                               deixalles de paraules com

«prostitució»,

                               «tuberculosi»,

                                                               «bloqueig»!

Per a vosaltres,

                               els destres i saludables,

el poeta llepava

                                               les escopinades plenes de tisi

amb la llengua rugosa dels cartells.

Amb la cura dels anys

                                                               en torno cuallarg

semblant als rèptils d’altres temps.

Camarada vida,

                               caminem més de pressa,

cobrim

                els dies que encara restem pel quinquenni!

A mi,

                la poesia no m’ha fet estalviar ni un sol ruble.

Els ebenistes

                               no em dugueren cap moble a casa.

Us ho dic conscient

                                               i amb veu sincera:

llevat d’una camisa neta,

                                                               jo,

no necessito res més.

Quan em presenti

                                               al Comité Central

                                                                                              dels lluminosos

                                                                                                                                             anys futurs,

per damunt de bàndols

                                                               de poetastres,

                                                                                              pixatinters

                                                                                                                             i brètols,

alçaré,

                per carnet d’identitat bolxevic

els cent volums

                               dels meus

                                                               llibres de partit.


1.        L’autor es refereix a les campanyes d’agitació en què va participar…que explicaven a la gent que no begués aigua sense bullir-la abans, en un esforç per combatre el còlera…(N. del T.)

2.        Poema popular en els anys trenta a Moscou… (N. del T.)

3.        Konstantin Mitreikin: poeta de tendència constructivista (N. del T.)

4.        Anatoli Kudreiko: poeta constructivista (N. del T.)

5.        L’autor ridiculitza els artificis del principal poeta constructivista, Ilià Selvinski, que va escriure: Iens arriben alguns gemecs de guitarra:/mama-nina, mama-nina, mama-nin… (N. del T.)

6.        Abreviatura d’Ondèl agitàtsii i propagandy,  Departament d’agitació i propaganda del Comité Central…(N. del T.)


VLADIMIR MAIAKOVSKI, “Poesia russa contemporània”, trad.: Joaquim Horta i Manuel de Seabra, Edicions 62, Barcelona, 1991.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Tama-no-o

...i el "Plany de maragdes" d'en Barceló, m'ha recordat el "Tama-no-o" ("fil de maragdes"), d'en Riba.



Fil de maragdes,

ànima, fil de somnis!

Si et trenques, sigui,

com en un rapte, l’últim,

més dolç, de la memòria.


CARLES RIBA, “Tannkas de les quatre estacions”, Edicions del Mall, Barcelona, 1987.


Carles Riba diu a les “Notes a «Tannkas de les quatre estacions»”: “Tama-no-o, literalment «fil de joiells», és dins la lírica japonesa un mot coixí per «vida» o «ànima», partint de la idea de la pluralitat d’ànimes”.


https://soundcloud.com/alexandre-planas-ballet/track09/s-U2KnC

dissabte, 22 de febrer del 2014

uns quants haikus d'Albert Tarrés


En la llargària

de l’aquí com la branca

on agafar-se.


Hi ha llavor pròpia

sota els tous arenosos

de fulles seques.


L’impuls d’esqueixos

de plantes amarades

de cor, vent, flaire.


El temps que s’obre

en el temps quan s’hi avenen

desconeixences.


I l’aigua grisa

on la buidesa cerca

el tast de ser-hi.


Tot continua

amb l’ànsia i l’enigma

del riu que oblida.


Lent diluir-se

a l’ordit de l’incògnit

en les substàncies.


I l’ombra, clara,

entre l’abast de fer-se

on hi ha l’absència.


Deixar que els passos

entrin dins l’invisible

dir del silenci.


ALBERT TARRÉS, “En la fulla i la nit”, Editorial Viena, Barcelona, 2013

dilluns, 17 de febrer del 2014

Ja mai més no podré dormir









Avui el cel

és ja només

ofec, buidor,

ploguda nit

al mar, al camp,

dolenta mà.

Com que no puc

mai més dormir,

faig del meu llit

por de presó.

A poc a poc,

com una flor

sense perfum,

sense color,

creix, de l’arrel

del pensament,

l’última mort.

Dalt, al teulat,

urpes de gat

esqueixen llargs

drapots del glaç

del sentiment.

N’estic content

i veig el fum

de l’extingit

ram del neguit

de llibertat.

Indiferent

al temps, el vent

de zenc, mesell,

em bat, penell,

rovell enllà

del brut llindar

d’un moll dolor.

Negat al plor,

al plany, al crit,

estès al llit,

malalt, romput,

venut, vençut,

perdut, obsés

de mi, diré

―asprosa fam

d’un àvid clam―

que no podré

mai més dormir.


SALVADOR ESPRIU


https://soundcloud.com/alexandre-planas-ballet/sets/jo-mai-m-s-no-podr-dormir-de

reparar la tanca


Són dos pagesos veïns que es troben per refer la paret de pedra seca que limita les seves finques. Llegiu a poc a poc, no hi sobra res.

REPARAR LA TANCA

Alguna cosa hi ha que no estima els murs,

que fa que la terra gelada es clivelli al dessota

i fa caure els còdols més alts al sol,

i fa forats per on passen fins dos homes de costat.

L’empremta dels caçadors és diferent:

jo anava al seu darrera i reparava

allà on no havien deixat pedra sobre pedra,

però havien fet sortir el conill de l’amagatall

per fer callar els gossos cridaners. Els forats que jo dic

ningú no els ha vist fer ni els ha sentit fer

però a la primavera hi tornen a ser.

Aviso el veí de més enllà del turó,

i un bon dia ens trobem per construir

un cop més el mur que ens separa.

I caminem a banda i banda de la tanca.

Cadascú recull els còdols del seu costat.

Alguns són com barres, d’altres tan rodons

que hem de fer sortilegis perquè no caiguin:

«No et moguis d’on ets fins que no ens en anem!»

Les mans se’ns tornen aspres en col·locar-los.

És com un joc qualsevol a l’aire lliure,

un a cada banda. I poca cosa més.

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:

ell hi té pins i jo un pomerar.

Els meus pomers no aniran mai

a menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.

Però ell respon: «Bones tanques fan bons veïns.»

La primavera em fa tornar rebel i em pregunto

si li puc fer entendre això:

«Per què fan bons veïns? ¿No és només

quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.

Abans de construir un mur voldria saber

què és el que encerclo o separo,

i a qui podria jo mai perjudicar.

Alguna cosa hi ha que no estima els murs,

que els vol a terra.» Li podria dir: «Són elfs»,

però no són exactament elfs, i m’estimaria més

que se n’adonés tot sol. El veig allà,

una pedra a cada mà, subjectades

amb fermesa, armat com un primitiu salvatge.

Em sembla que es mou en la foscor,

no tan sols dels boscos i de l’ombra dels arbres.

No s’oposarà mai a la dita paterna,

i li agrada tant haver-la recordat

que torna a dir: «Bones tanques fan bons veïns.»


ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

REFENT PARETS


Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que n’infla el camp engelabrit de sota

que n’esbarria al sol els rocs del cim,

i hi fa esvorancs de l’ample de dos homes.

L’obra dels caçadors és tota una altra:

jo he adobat, rere el seu pas, indrets

on no quedava pedra sobre pedra,

i és que, per plaure els gossos, aterraven

tot refugi als conills. Els esvorancs

que jo dic ningú mai no els ha vist fer,

però en venir el bon temps allà els teniu.

Ho dic, doncs, al veí d’enllà el serrat,

i quedem un matí per resseguir,

bo i reparant-lo, el mur entre nosaltres.

Fem camí amb la paret per entremig.

A cadascun els rocs del seu cantó.

Uns són planers, i d’altres tan rodons

que els hem de dir un conjur perquè no caiguin:

«Aguant ferm fins que hàgim girat cua!».

Els dits se’ns van pelant de remenar-ne.

Oh, res, un altre joc a l’aire lliure,

a dues bandes. Poca cosa més.

I és que a l’indret on som no ens cal paret:

jo tinc el pomerar i ell hi fa pins.

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: ―Bona tanca, bons veïns.―

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

―Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no n’hi tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo a fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol. Li podria dir: ―Follets―,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: ―Bona tanca, bons veïns.


ROBERT FROST, dins “De tots els vents”, trad.: Miquel Desclot, Angle Editorial, Barcelona, 2004.


La versió de Teresa Sàrries és sense mètrica. La de Miquel Desclot és de versos decasíl·labs.