Respectables
camarades
descendents:
quan furgueu la
la
merda endurida d’avui,
i estudieu
les tenebres dels
nostres dies,
vosaltres,
potser,
preguntareu
per mi.
I tal vegada
el vostre
professor
digui,
mentre enllesteix,
erudit,
tot
l’allau de preguntes,
que sí, que hi hagué un
lloador
de l’aigua bullida1,
enemic furibund de l’aigua natural.
Professor,
treguis les
ulleres-bicicleta!
Jo mateix
parlaré
del
meu temps i de mi.
Jo
netejawàters
i
sanejador tempestuós
de la revolució,
que
el cridà a files,
i
que per vocació
vaig anar al front
des dels senyorials jardins
de
la poesia,
dona
capritxosa.
«Cultiva un jardinet,
llors, fulles i un xalet.
Jo mateix vaig plantar les flors,
i en sentia les olors.»2
Uns aboquen els versos amb regadora,
d’altres els esquitxen amb la salivera.
Pixapolits, Mitreikins3,
cabuts Kudreikos,4
que el diable se’ls emporti!
Sense treva
grapegen
la mandolina
sota
les reixes:
«Mama-nina, mama-nina,
mama-nin…»5
No seria cap honor
que
al mig d’aquestes roses
s’erigissin les meves estàtues,
en els carrers on escup la tisi,
i per on ronden
pinxos,
putes
i
sifilítics.
De l’Agitprop6
n’estic
fins al capdamunt.
Per a mi
compondre-us
romanços…
és
més lucratiu
i més agradable.
Però vaig contenir-me
torcent
el coll
de la meva pròpia
cançó.
Escolteu,
camarades
descendents,
escolteu
l’agitador,
el
baladrer.
Eixordant
la torrentera
de
la poesia,
vaig passar per damunt
dels
llibrets lírics,
com a home viu
vaig parlar amb els vius.
Jo arribaré a vosaltres,
al
llunyà horitzó comunista,
no com un
aventurer líric
esseninià.
El meu vers arribarà
remuntant
les serralades dels segles,
per damunt de governs i de poetes.
El meu vers arribarà
però
no ho farà
com una sageta
en
una cacera amorosa i lírica,
ni com
li arriba al
numismàtic
la
moneda falsa,
ni com arriba la llum als astres morts.
El meu vers
envestirà
i
violentarà
el
pes dels anys,
i sorgirà,
visible i cert,
massís
i rude,
tal com als nostres dies
arribarà
l’aqüeducte
construït
pels serfs de
Roma.
En els cadafals de llibres,
tombes
de poesia,
trobareu per atzar l’armadura dels meus versos,
i amb veneració
els
tocareu
com arma vella
però
temible.
No acostumo
amb
la paraula
a
mimar l’oïda.
L’orelleta d’una noia
sota
el cabell arrissat
no enrogirà
per
paraules blasfemes.
Desplegaré
les
meves pàgines
en
una gran desfilada
com
ho fan les tropes,
i passaré revista
a
les fileres de ratlles.
Els meus versos
s’alineen
segurs
i
aplomats,
disposats per a la mort
i
per a la glòria immortal.
Els poetes rauen dempeus
apuntant
amb els canons
dels títols més esclatants.
La seva arma preferida
disposta per a la càrrega,
espera
la cavalleria
de
les subtileses,
ben altes,
les llances
afilades de les rimes.
Tots aquests exèrcits armats fins a les dents
que durant vint anys cavalcaren victoriosos,
te’ls lliuro,
fins a la darrera
pàgina,
a tu,
proletariat del
nostre planeta.
L’enemic de la classe obrera
és el meu enemic,
aferrissat
i vell.
Els anys de treball
i
els dies de fam
ens feren abraçar
la
bandera roja.
Obríem
cada volum de Marx
com a casa nostra obríem
els
porticons,
i fins sense llegir-los
sabíem
on anar i al costat de qui combatre.
Nosaltres
la dialèctica
no
l’aprenguérem de Hegel.
Amb el fragor de la batalla
ella
irrompia en el vers,
quan, sota les bales,
els
burgesos
fugien
de nosaltres,
igual que nosaltres
de
vegades
fugíem
d’ells.
Deixeu
que rere els
genis,
com
una vídua inconsolable
s’arrossegui la glòria
al
so d’una marxa fúnebre.
¡Mor, vers meu,
mor
com un soldat,
com anònims
atacant
morien els nostres!
Què m’importa
el bronze feixuc,
que m’importa
el
marbre que és tan lliscant.
Repartim-nos la glòria,
som
de la casa!
Que ens serveixi de comú monument
el socialisme
construït
en mil combats.
¡Descendents,
comproveu
les boies
dels
diccionaris:
del Leteu
emergiran
deixalles
de paraules com
«prostitució»,
«tuberculosi»,
«bloqueig»!
Per a vosaltres,
els
destres i saludables,
el poeta llepava
les
escopinades plenes de tisi
amb la llengua rugosa dels cartells.
Amb la cura dels anys
en
torno cuallarg
semblant als rèptils d’altres temps.
Camarada vida,
caminem
més de pressa,
cobrim
els dies que
encara restem pel quinquenni!
A mi,
la poesia no m’ha
fet estalviar ni un sol ruble.
Els ebenistes
no
em dugueren cap moble a casa.
Us ho dic conscient
i
amb veu sincera:
llevat d’una camisa neta,
jo,
no necessito res més.
Quan em presenti
al
Comité Central
dels
lluminosos
anys
futurs,
per damunt de bàndols
de
poetastres,
pixatinters
i
brètols,
alçaré,
per carnet
d’identitat bolxevic
els cent volums
dels
meus
llibres
de partit.
1.
L’autor es refereix a les campanyes
d’agitació en què va participar…que explicaven a la gent que no begués aigua
sense bullir-la abans, en un esforç per combatre el còlera…(N. del T.)
2.
Poema popular en els anys trenta a Moscou… (N.
del T.)
3.
Konstantin Mitreikin: poeta de tendència
constructivista (N. del T.)
4.
Anatoli Kudreiko: poeta constructivista (N.
del T.)
5.
L’autor ridiculitza els artificis del
principal poeta constructivista, Ilià Selvinski, que va escriure: Iens arriben
alguns gemecs de guitarra:/mama-nina, mama-nina, mama-nin… (N. del T.)
6.
Abreviatura d’Ondèl agitàtsii i
propagandy, Departament d’agitació i
propaganda del Comité Central…(N. del T.)
VLADIMIR MAIAKOVSKI, “Poesia russa contemporània”,
trad.: Joaquim Horta i Manuel de Seabra, Edicions 62, Barcelona, 1991.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada