dimarts, 4 de febrer del 2014

L'últim estiu de la quietud



Degué ser al voltant de 1974,

quan passàvem, els meus pares i jo,

estius inacabables vora l’hort

―que acabàrem venent, molts anys després,

i que llavors mon pare treballava

deixant-hi el lleu i el cor de sol a sol―,

en una casa sense electricitat

ni aigua corrent, amb pou, figuera i parra,

i hamaques a les nits per contemplar

la vasta meravella de les constel·lacions.

Tot just tenia setze anys, i potser creia

amb recel que el futur era tan ampli

i tan inaferrable com el món.

Llavors jugava sol, anava en bicicleta,

m’ignorava i em proposava reptes

sense sentit, i per això inflexibles,

pels llargs camins de terra, rostos i pedregosos,

que els tractors esbotzaven jorn a jorn

com la pell d’una serp torrada al sol.

Hi havia una baixada de desnivell abrupte

que de sobte acabava en un revolt tancat

entre marges de pedra alçats a plom.

Cada dia buscava aquest revolt

com la presa afamada busca l’ham.

La bicicleta anava accelerant,

primer de mica en mica, després en una ràfega

de vent. Els tarongers crepitaven al sol

com una flama verda de cobejós metall

i se sentien de lluny cançons de llauradors.

De colp, una urgència de vol s’ho enduia tot.

Ja no es podia frenar sobre la grava

i la imprudència i la temeritat

bruscament s’anul·laven en l’impuls.

Calia jugar a fons, sense pensar-s’ho gens,

abatre’s just en el moment precís,

anar traçant una corba perfecta

entre l’aire i la pols, dreçar-se en el centre mateix

i deixar que la inèrcia, vertiginosament,

complira a dret a llei la seua part del pacte.


No sempre me n’eixia. Alguna volta

vaig redolar per terra o contra els rocs.

Alguna volta em vaig fer mal de veres.

Però insistia, un dia rere l’altre,

com una prova sense jutges ni públic,

sense motius ni qualificacions.

Senzillament perquè tot era allà:

el revolt del camí, la llum enfebradora,

l’aire batent als polsos o l’ànsia de saber

si és que n’era capaç. Sentia la duresa

del manillar cromat, el séc creixent del dubte,

la levitat del vol, el goig de l’equilibri

i la pura harmonia d’una dansa instantània

ingràvida i secreta, oferida a ningú.

La plena perfecció del moviment

il·limitat, com un univers propi.


En acabant, tornava a casa,

ferit o il·lès, per les altes costeres,

i mirava la vall com si jo fóra un altre

―sentia que era bella i que en formava part―

amb un estrany ferment d’exultació

que apaivagava un punt la incertesa de fons

que m’obligava a aquest tenaç, inútil

i gloriós ritual d’inciciació.


Molt enllà del camí, hi havia la ciutat

i el futur, cada dia una mica més pròxims

i a penes entrevistos, com un tel,

amb la vaga aprensió que ha de sentir

el viatger que albira, des de lluny,

el lloc on ha de viure, obrint-se davant seu

amb una vastedat desconeguda.


ENRIC SÒRIA, “Arqueologia”, Edicions Bromera, Alzira, 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada