dilluns, 17 de febrer de 2014

reparar la tanca


Són dos pagesos veïns que es troben per refer la paret de pedra seca que limita les seves finques. Llegiu a poc a poc, no hi sobra res.

REPARAR LA TANCA

Alguna cosa hi ha que no estima els murs,

que fa que la terra gelada es clivelli al dessota

i fa caure els còdols més alts al sol,

i fa forats per on passen fins dos homes de costat.

L’empremta dels caçadors és diferent:

jo anava al seu darrera i reparava

allà on no havien deixat pedra sobre pedra,

però havien fet sortir el conill de l’amagatall

per fer callar els gossos cridaners. Els forats que jo dic

ningú no els ha vist fer ni els ha sentit fer

però a la primavera hi tornen a ser.

Aviso el veí de més enllà del turó,

i un bon dia ens trobem per construir

un cop més el mur que ens separa.

I caminem a banda i banda de la tanca.

Cadascú recull els còdols del seu costat.

Alguns són com barres, d’altres tan rodons

que hem de fer sortilegis perquè no caiguin:

«No et moguis d’on ets fins que no ens en anem!»

Les mans se’ns tornen aspres en col·locar-los.

És com un joc qualsevol a l’aire lliure,

un a cada banda. I poca cosa més.

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:

ell hi té pins i jo un pomerar.

Els meus pomers no aniran mai

a menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.

Però ell respon: «Bones tanques fan bons veïns.»

La primavera em fa tornar rebel i em pregunto

si li puc fer entendre això:

«Per què fan bons veïns? ¿No és només

quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.

Abans de construir un mur voldria saber

què és el que encerclo o separo,

i a qui podria jo mai perjudicar.

Alguna cosa hi ha que no estima els murs,

que els vol a terra.» Li podria dir: «Són elfs»,

però no són exactament elfs, i m’estimaria més

que se n’adonés tot sol. El veig allà,

una pedra a cada mà, subjectades

amb fermesa, armat com un primitiu salvatge.

Em sembla que es mou en la foscor,

no tan sols dels boscos i de l’ombra dels arbres.

No s’oposarà mai a la dita paterna,

i li agrada tant haver-la recordat

que torna a dir: «Bones tanques fan bons veïns.»


ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

REFENT PARETS


Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que n’infla el camp engelabrit de sota

que n’esbarria al sol els rocs del cim,

i hi fa esvorancs de l’ample de dos homes.

L’obra dels caçadors és tota una altra:

jo he adobat, rere el seu pas, indrets

on no quedava pedra sobre pedra,

i és que, per plaure els gossos, aterraven

tot refugi als conills. Els esvorancs

que jo dic ningú mai no els ha vist fer,

però en venir el bon temps allà els teniu.

Ho dic, doncs, al veí d’enllà el serrat,

i quedem un matí per resseguir,

bo i reparant-lo, el mur entre nosaltres.

Fem camí amb la paret per entremig.

A cadascun els rocs del seu cantó.

Uns són planers, i d’altres tan rodons

que els hem de dir un conjur perquè no caiguin:

«Aguant ferm fins que hàgim girat cua!».

Els dits se’ns van pelant de remenar-ne.

Oh, res, un altre joc a l’aire lliure,

a dues bandes. Poca cosa més.

I és que a l’indret on som no ens cal paret:

jo tinc el pomerar i ell hi fa pins.

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: ―Bona tanca, bons veïns.―

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

―Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no n’hi tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo a fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol. Li podria dir: ―Follets―,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: ―Bona tanca, bons veïns.


ROBERT FROST, dins “De tots els vents”, trad.: Miquel Desclot, Angle Editorial, Barcelona, 2004.


La versió de Teresa Sàrries és sense mètrica. La de Miquel Desclot és de versos decasíl·labs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada