Són dos pagesos veïns que es troben per refer la paret de pedra seca que limita les seves finques. Llegiu a poc a poc, no hi sobra res.
Alguna
cosa hi ha que no estima els murs,
que
fa que la terra gelada es clivelli al dessota
i
fa caure els còdols més alts al sol,
i
fa forats per on passen fins dos homes de costat.
L’empremta
dels caçadors és diferent:
jo
anava al seu darrera i reparava
allà
on no havien deixat pedra sobre pedra,
però
havien fet sortir el conill de l’amagatall
per
fer callar els gossos cridaners. Els forats que jo dic
ningú
no els ha vist fer ni els ha sentit fer
però
a la primavera hi tornen a ser.
Aviso
el veí de més enllà del turó,
i
un bon dia ens trobem per construir
un
cop més el mur que ens separa.
I
caminem a banda i banda de la tanca.
Cadascú
recull els còdols del seu costat.
Alguns
són com barres, d’altres tan rodons
que
hem de fer sortilegis perquè no caiguin:
«No et moguis d’on
ets fins que no ens en anem!»
Les
mans se’ns tornen aspres en col·locar-los.
És
com un joc qualsevol a l’aire lliure,
un
a cada banda. I poca cosa més.
Hi
ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell
hi té pins i jo un pomerar.
Els
meus pomers no aniran mai
a
menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però
ell respon: «Bones tanques fan bons veïns.»
La
primavera em fa tornar rebel i em pregunto
si
li puc fer entendre això:
«Per què fan bons veïns? ¿No és només
quan
hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans
de construir un mur voldria saber
què
és el que encerclo o separo,
i a
qui podria jo mai perjudicar.
Alguna
cosa hi ha que no estima els murs,
que
els vol a terra.» Li podria dir: «Són elfs»,
però
no són exactament elfs, i m’estimaria més
que
se n’adonés tot sol. El veig allà,
una
pedra a cada mà, subjectades
amb
fermesa, armat com un primitiu salvatge.
Em
sembla que es mou en la foscor,
no
tan sols dels boscos i de l’ombra dels arbres.
No
s’oposarà mai a la dita paterna,
i
li agrada tant haver-la recordat
que
torna a dir: «Bones tanques fan bons veïns.»
ROBERT FROST, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa
Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.
REFENT PARETS
Hi ha alguna cosa que detesta els
murs,
que n’infla el camp engelabrit de
sota
que
n’esbarria al sol els rocs del cim,
i
hi fa esvorancs de l’ample de dos homes.
L’obra
dels caçadors és tota una altra:
jo
he adobat, rere el seu pas, indrets
on
no quedava pedra sobre pedra,
i
és que, per plaure els gossos, aterraven
tot
refugi als conills. Els esvorancs
que
jo dic ningú mai no els ha vist fer,
però
en venir el bon temps allà els teniu.
Ho
dic, doncs, al veí d’enllà el serrat,
i
quedem un matí per resseguir,
bo
i reparant-lo, el mur entre nosaltres.
Fem
camí amb la paret per entremig.
A
cadascun els rocs del seu cantó.
Uns
són planers, i d’altres tan rodons
que
els hem de dir un conjur perquè no caiguin:
«Aguant ferm fins
que hàgim girat cua!».
Els
dits se’ns van pelant de remenar-ne.
Oh,
res, un altre joc a l’aire lliure,
a
dues bandes. Poca cosa més.
I
és que a l’indret on som no ens cal paret:
jo
tinc el pomerar i ell hi fa pins.
Els
meus pomers no creuaran la ratlla
per
menjar-se les pinyes, li insinuo.
Ell
respon: ―Bona tanca, bons veïns.―
Tocat
de primavera, jo barrino
si
no podria fer-lo trontollar:
―Per
què més bons veïns? Si hi hagués vaques,
encara,
però aquí no n’hi tenim.
Abans
d’aixecar un mur jo vull saber
què
deixo a fora i què confino a dins,
i a
qui, si no, podria molestar.
Hi
ha alguna cosa que detesta els murs,
que
no els vol. Li podria dir: ―Follets―,
però
ben bé no ho són, i més m’estimo
que
si de cas s’ho digui ell. El veig,
amb
una pedra fortament garfida
a
cada mà, com un salvatge en armes.
Es
mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,
no
tan sols de les ombres de la fronda.
No
oblidarà la dita del seu pare,
cofoi
d’haver-ho rumiat tan bé,
i hi
torna: ―Bona tanca, bons veïns.
ROBERT
FROST, dins “De tots els vents”, trad.: Miquel Desclot, Angle
Editorial, Barcelona, 2004.
La
versió de Teresa Sàrries és sense mètrica. La de Miquel Desclot és de versos
decasíl·labs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada