dimecres, 31 de desembre del 2014

L'home, unitat funcional

El hombre, en la unidad de su funcionalismo cerebral, es un complejo: tiene varias facetas fundamentales, es una energia que ve, afecto que rechaza o se adhiere a lo concebido y voluntad que cuaja en actos lo percibido y amado.


FRANCESC FERRER I GUARDIA

dijous, 25 de desembre del 2014

L'egoisme

…Aparecen en mi como ingenuidades del desacierto; por ejemplo, aquella creencia de que «no egoísta» y «egoísta» són términos opuestos, cuando en realidad el mismo ego [yo] no es más que una «patraña superior», un «ideal»… no hay ni acciones egoístas ni acciones no-egoístas: ambos conceptos son un contrasentido psicológico.

FRIEDRICH NIETZSCHE

dimarts, 23 de desembre del 2014

Romero solo

Ser en la vida romero,
romero solo que cruza siempre por caminos nuevos.
Ser en la vida romero, sin más oficio, sin otro nombre y sin pueblo.
Ser en la vida romero… sólo romero.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,
pasar por todo una vez, una vez solo y ligero,
ligero, siempre ligero.

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos los versos.
La mano ociosa es quien tiene más fino el tacto en los dedos
decía el príncipe Hamlet, viendo
como cavaba una fosa y cantaba al mismo tiempo
un sepulturero.
No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos
como debemos
cualquiera sirve, cualquiera… menos un sepulturero.
Un día todos sabemos
hacer justicia. Tan bien como el Rey hebreo
la hizo Sancho el escudero
y el villano Pedro Crespo.
Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo.
Pasar por todo una vez, una vez solo y ligero,
ligero, siempre ligero.
Sensibles a todo viento
y bajo todos los cielos,
poetas, nunca cantemos
la vida de un mismo pueblo
ni la flor de un solo huerto.
Que sean todos los pueblos y todos los huertos nuestros.


LEÓN FELIPE, “Versos y oraciones de un caminante”, 1920.


Toni Carnicé, professor de l'assignatura Formació i Orientació Laboral, al Cicle Formatiu de Grau Superior d'Animació d'Activitats Físicoesportives, en l'Institut del CAR de Sant Cugat, ha recitat aquest poema, avui, 23 de desembre, en el moment d'entregar les notes als seus alumnes.



dissabte, 20 de desembre del 2014

Crist de Port-Royal

No estic enclavat perquè la mort és inevitable
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir “estimeu-vos”,
sobretot abans de dir “edificaré la nova Església”,
tot de vegades he dit “no tingueu por”.
I mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal.

Si tens por, és perquè no saps que passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira’m: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t’he salvat amb paraules.
Mira com t’he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.

Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d’un home entre homes,
vaig deixar els pares, l’ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l’altra,
me n’anava per la carretera
literalment a la bona de Déu, a donar la cara
i, a lluitar contra el mal, sense explicar-ho mai.
Veig que no em preguntes
per què vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l’arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l’aixecava de bell nou
de cap a l’ofici de viure,
i de cap a l’ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

BLAI BONET, “L’Evangeli segons un de tants”, Editorial Moll, Mallorca, 1991.




Jesucrist es dirigeix a en Blai des de la creu. Li revela les seves motivacions i en desvetlla les claus. L’interpel·la directament en alguns moments. En d’altres, sentencia per a tota la humanitat. No deu ser el mateix Blai que, desdoblat, s’interpel·la a si mateix? Ho sembla explícitament quan el to inicial canvia per a simular que vol explicar
alguna cosa concreta sobre la seva vida (però, no és la vida d’en Blai?). Corprenedor, emotiu i altíssim intel·lectualment, amb una riquesa de matisos, de registres, que el fan molt complicat de recitar: cal ser en Blai mateix, és clar (no Jesucrist), per a interpretar-lo.


Amb una profunda (i curiosa, certament) alegria constato, finalment, la completa identitat entre els plantejaments morals d’en Blai i els que fins ara jo, d’una manera força maldestra, havia provat de formular-me. Me’n declaro, per tant, prosèlit, d'aquest Evangeli segons Sant Blai.

Alexandre Planas

dijous, 18 de desembre del 2014

Discòrdia

Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta
que fango com un poeta
i escric com un fangador
JACINT VERDAGUER

No hi ha manera de ser en punt
per arrencar. Un dia és l’un,
que no sap si avui fa fred
(―vaig a buscar el braçalet?)

i sempre és l’altre, que li ve
de cinc minuts.
                        ―Pot ser que volar
damunt la bici fes buidar
i jo notés que no ho vaig fer?―.

És el que hom sent. S’està bé
a quarts de vuit per la pineda,
tots quatre amunt.
                                   ―Era la cleda,
no pa de vida, el que digué

el lema―.
                Ganes de parlar.
Munt de ferralla! Fóra imant?
―Per què ho tapen?
―Ves badant!―.
L’Oncle Cenç ―fart, potser― se’n va.

Es pot tenir càncer d’amor?
Només és tos: veu un conill!
Si fos sexe, només, millor.
Es complica, pro, si hi ha fill.

Al coll des d’on es veu Terrassa,
el Ferran salva un gos de ser
aixafat. Jo l’esperaré.
Ells dos ja són baix (corren massa).
            ―Ens fotem pel Quart Cinturó?
La independència és això...
            ―Doncs depenguem! ―reflexió―
així, frenats, conservarem la flor―.

Però no va així: un altre pot
s’omple i aquí amb un pam de nas.
A Viladecavalls, un pas
hem de fer: no hi ha pa, no es pot

esmorzar. Truita i fuet,
finalment, sembla oficial.
            ―No entenc ―exposa― els que el Mal
passen per Bé. És, crec, fuet

(però no en tindrem) la guerra.
            ―Depèn de com, l’esquerra,
es mogui: el Front Nacional
pot tornar a ser fatal

si no hi ha el PSC.
―Nem!
            ―Arribarem bé―.
Fem molinet fins al Congost.
            Pujant Sant Andreu sembla agost.

Sap greu no haver-nos aturat
a dir-te adéu, Besavi:
tu sempre, acabi on acabi,
tens un mot, un gest: fas forat.

Dir-te que no hem acabat bé
sembla que pel planter:
se’m pren per egoista.
Caic, doncs, de camperola llista.



Alexandre Planas, juliol 2010, Viladecavalls





dissabte, 13 de desembre del 2014

si verge

Pel teu pit solca
un riu i el vent regolfa
en el si verge.

Alexandre Planas

dimecres, 10 de desembre del 2014

Combat d'amor

Em té l’amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m’és congost o planura;
erm, el boscam, tot d’incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m’atura.

¿Qui, de l’amor, els penyals i congestes,
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s’afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

En creu l’amor em tenia i em té.
Sóc vianant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l’amor em procura.

Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L’amor, ¿fa patir, si fulgura?
I el cel, ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

L’amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l’alè de l’espai.
Blau, sóc l’abisme, i l’abisme m’endura.

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d’abisme, com eina madura
─la llum als pàmpols, de mort averany─,
del fosc imperi d’amor tindré cura.


PERE GIMFERRER


https://soundcloud.com/alexandre-planas-ballet/combat-damor