dissabte, 20 de desembre del 2014

Crist de Port-Royal

No estic enclavat perquè la mort és inevitable
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir “estimeu-vos”,
sobretot abans de dir “edificaré la nova Església”,
tot de vegades he dit “no tingueu por”.
I mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal.

Si tens por, és perquè no saps que passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s’hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira’m: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t’he salvat amb paraules.
Mira com t’he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.

Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d’un home entre homes,
vaig deixar els pares, l’ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l’altra,
me n’anava per la carretera
literalment a la bona de Déu, a donar la cara
i, a lluitar contra el mal, sense explicar-ho mai.
Veig que no em preguntes
per què vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l’arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l’aixecava de bell nou
de cap a l’ofici de viure,
i de cap a l’ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

BLAI BONET, “L’Evangeli segons un de tants”, Editorial Moll, Mallorca, 1991.




Jesucrist es dirigeix a en Blai des de la creu. Li revela les seves motivacions i en desvetlla les claus. L’interpel·la directament en alguns moments. En d’altres, sentencia per a tota la humanitat. No deu ser el mateix Blai que, desdoblat, s’interpel·la a si mateix? Ho sembla explícitament quan el to inicial canvia per a simular que vol explicar
alguna cosa concreta sobre la seva vida (però, no és la vida d’en Blai?). Corprenedor, emotiu i altíssim intel·lectualment, amb una riquesa de matisos, de registres, que el fan molt complicat de recitar: cal ser en Blai mateix, és clar (no Jesucrist), per a interpretar-lo.


Amb una profunda (i curiosa, certament) alegria constato, finalment, la completa identitat entre els plantejaments morals d’en Blai i els que fins ara jo, d’una manera força maldestra, havia provat de formular-me. Me’n declaro, per tant, prosèlit, d'aquest Evangeli segons Sant Blai.

Alexandre Planas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada