Discòrdia

Poeta i fangador só

i en tot faig feina tan neta

que fango com un poeta

i escric com un fangador

JACINT VERDAGUER

No hi ha manera de ser en punt

per arrencar. Un dia és l’un,

que no sap si avui fa fred

(―vaig a buscar el braçalet?)

i sempre és l’altre, que li ve

de cinc minuts.

                        ―Pot ser que volar

damunt la bici fes buidar

i jo notés que no ho vaig fer?―.

És el que hom sent. S’està bé

a quarts de vuit per la pineda,

tots quatre amunt.

                                   ―Era la cleda,

no pa de vida, el que digué

el lema―.

                Ganes de parlar.

Munt de ferralla! Fóra imant?

―Per què ho tapen?

―Ves badant!―.

L’Oncle Cenç ―fart, potser― se’n va.

Es pot tenir càncer d’amor?

Només és tos: veu un conill!

Si fos sexe, només, millor.

Es complica, pro, si hi ha fill.

Al coll des d’on es veu Terrassa,

el Ferran salva un gos de ser

aixafat. Jo l’esperaré.

Ells dos ja són baix (corren massa).

            ―Ens fotem pel Quart Cinturó?

La independència és això...

            ―Doncs depenguem! ―reflexió―

així, frenats, conservarem la flor―.

Però no va així: un altre pot

s’omple i aquí amb un pam de nas.

A Viladecavalls, un pas

hem de fer: no hi ha pa, no es pot

esmorzar. Truita i fuet,

finalment, sembla oficial.

            ―No entenc ―exposa― els que el Mal

passen per Bé. És, crec, fuet

(però no en tindrem) la guerra.

            ―Depèn de com, l’esquerra,

es mogui: el Front Nacional

pot tornar a ser fatal

si no hi ha el PSC.

―Nem!

            ―Arribarem bé―.

Fem molinet fins al Congost.

            Pujant Sant Andreu sembla agost.

Sap greu no haver-nos aturat

a dir-te adéu, Besavi:

tu sempre, acabi on acabi,

tens un mot, un gest: fas forat.

Dir-te que no hem acabat bé

sembla que pel planter:

se’m pren per egoista.

Caic, doncs, de camperola llista.



Alexandre Planas, juliol 2010, Viladecavalls