Em té l’amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m’és congost o planura;
erm, el boscam, tot d’incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m’atura.
¿Qui, de l’amor, els penyals i congestes,
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s’afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.
En creu l’amor em tenia i em té.
Sóc vianant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l’amor em procura.
Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L’amor, ¿fa patir, si fulgura?
I el cel, ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?
Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.
L’amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l’alè de l’espai.
Blau, sóc l’abisme, i l’abisme m’endura.
Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d’abisme, com eina madura
─la llum als pàmpols, de mort averany─,
del fosc imperi d’amor tindré cura.
PERE GIMFERRER
https://soundcloud.com/alexandre-planas-ballet/combat-damor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada