diumenge, 27 de desembre del 2015

24 de desembre

Vaig orgullós i agraït de ser entre els homes un home.
Anit, en mirar l’espai profund,
on els estels fan el testimoni real de la llum física,
sé en mi que Borman, Lowell i Anders hi són nissaga dels meus
amb ingenuïtat, ciència, coratge
de la terra que ha gosat sortir de la tribu.

Són persones de l’home: volen:
la intel·ligència en el cos ja escodrinyador de la Vida
amb les seves mans pròpies ha pujat al regne
de la Relativitat, on tres de nosaltres
són el Nadal de la tècnica.

Feliç aniversari, Senyor! Teniu just 1968 anys,
trenta tres dels quals, els trenta tres primers,
van fer la seva menestralia de viure
en aquest call vermell de la verdor, que,
de la vostra ascensió al laboratori espacial ençà,
no s’ha aturat mai de créixer cap a voler ser una presència,
per defensar la Vida, que vol viure de les vostres mans vostrades,
perquè de Vós ha après que el creador de l’home és l’home espacial.

Anit, tres de la vostra família, en una sagrada tècnica
identificada amb la fe i la imaginació,
per primer cop d’ala, superior
a la creu del propi vol, han vist la terra
blanca, amb blavor i pa d’or cernut i cuit,
talment una pedra d’anell amb tumbaga, de les mides d’una moneda,
a tres-cents mil quilòmetres del bressol de la seva consciència.
Veien la revelació. La pronunciaven
amb la gargamella, la llengua, el paladar del llenguatge,
que es diu Borman en nom de molts i en nom del Turó de l’Home
de Viladrau, de la Fageda d’En Jordà, de La Segarra,
a tres-cents mil quilòmetres de la societat,
esclava tota ella per mandra de pensar
que emigra, torna, se’n torna,
segresta, atrapa, atupa, fa lleis perquè no sap fer homes,
endrapa, engoleix, fa tiberis, engruna, escorxa, devora,
literalment com un ramat de balenes grises,
de bacallans, de vellsmarins, de llampudues, d’amfossos,
de vogos, d’alatxes, a la prehistòria de la mar.

Feliç aniversari, Senyor! Feliç aniversari el vostre i el nostrat,
de la matèria i de la inesgotable imaginació de la Matèria:
de la xeixa que va de cap al pa de xeixa,
del roure que se fa tot un homenet de cap a la taula i a la cadira,
del foc i de la sorra, que al forn fan el viatge cap al vidre,
de l’Arc de Berà que acompanya Roma i el Dret Romà
fins a la Catedral Primada de Tarragona, Hispaniarum Primas,
del Cardenal Vidal i Barraquer, fins al Dret Català
dotat del Sentit de la terra, de la vida mundial,
tan planetària, quan els Ulls de la Mirada són tan bonics,
que fan bonea d’En Ramon Llull, tot ell bonea.

I ara, ara, ja!, a la fi de la troca del fil,
després de Vós haver dit en llengua de segadors,
de gent de batre i de vermedors de Tarragona i de Binisalem,
que, quan fóssiu aixecat
per damunt el nivell dels Estats romasos en estat,
ho estiraríeu tot de cap a la creixença en Vós,
l’home s’és fet pastorell amb pastorelles de la Matèria:
la vos torna, feta home,
sense fer-la renegar del seu material:
el metall torna a Vós fet casa electrònica;
la llum i el foc pugen a Vós convertits en llenguatge;
un laboratori cada dia és Betlem,
cada diada és la muntanya del Tabor.
Tothom ho sap: veu que la ciència és Nadal
i una màquina d’existir, de sacralitzar-se, de preservar-se,
que diu de pensament, paraula i tècnica:
Feliç aniversari de la Matèria, Senyor!

BLAI BONET, “El cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979


call: Pas estret i enclotat, entre dues roques o entre dues parets. DIEC2

cernut:  part. pass. per cendre.

llampuga: Peix teleosti, que es fa de 30 centímetres a un metre de llarg, i és blau argentat per damunt amb taques de blau fosc, i pel ventre és d'un groc llimona pigat de blau clar (Tarr., Val., Al., Mall., Men.) DCVB
vellmarí: vell DCVB

anfós: Peix de la família dels pèrcids:

bonea: bonesa

Borman, Lowell i Anders (astronautes), el 24 de desembre de 1968, van donar la volta a la Lluna amb la nau Apolo 8.

Tabor: muntanya sagrada de Galilea.

dimarts, 22 de desembre del 2015

mot rere mot

Quan feia, ric d’infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra.

JOAN VINYOLI, “A hores petites” Editorial Crítica, Barcelona, 1981

dimarts, 1 de desembre del 2015

descosits

Comencem bé:
sent perfum de til·ler
i expresso il·lusió
(em creia fora de circulació)

pel meu retorn: tot m’és
un altre cop com nou:
humitat, boira, rou
(i per dins faig un rés).

Comentem sincronies:
un eixut, doble mirada i somrís,
record dels morts i fesomies
llurs i, en el rodolar com per pendís

del destí, un estrip,
de tant en tant, o descosit.
Sumar i restar
és com omplir i buidar.

―I com pixar i cagar?
―Seria cagar i adobar
perquè es compensi tot―.
Demana, en un mot:

―Estimes?
                   No existeix l’amor.
―Hi ha qui diu que ets un gran romàntic.
―Per sentit de l’humor.
(Son menyspreu és posat gairebé màntric).

―Llença-me-les, les claus!
I el tracta de senyor
fins que rellisca i diu: ―perdó―.
(Ferran opina que això és de babau).

Ella al·lega ser professional
(gaire polit, però, no té el local).
A baix, ell, hi deleix fer migdiada.
Hi ha l’avi, que rep bona ensabonada.

Té reunió de poliamor
i després diu que no,
baixant. S’ha, doncs, evaporat?
Volia ser home ocupat.

Farem la sardinada?
El Daniel, que promulgui sentència
sobre la dona: és ciència,
per ell, tenir-la ben amalgamada.

Com brosta el pericó!
Just quan s’esfulla la ginesta.
Que duri la xalesta
d’anar en bici i fer sermó

sobre fat, sexe i univers:
tot és u i divers.
Intuïm, ara, un altre descosit:
el trobar-se i l’oblit

són ordre: així un papalló
es posa al casc i ja se’n va.
No ho entén el que acaba d’arribar.
Ho expliquem, més avant, fent-li rebló:

ens planyem de la pèrdua que és
el món d’algú
a qui no veus mai més
(doncs no te’l pots endur).

Sembla sortida antivicenç:
curta i lenta i dient que com estàs.
Però:
        ―Oi que ens retrataràs?
―diem al Vicente.
                              És tens

que ell em prengui per desnonat.
Ja pensàveu en Tour de tres
i ―pel que tinc entès―
em fa a les Magnòlies, tancat.


Alexandre Planas, 12/6/11, Gelida