dimarts, 1 de desembre de 2015

descosits

Comencem bé:
sent perfum de til·ler
i expresso il·lusió
(em creia fora de circulació)

pel meu retorn: tot m’és
un altre cop com nou:
humitat, boira, rou
(i per dins faig un rés).

Comentem sincronies:
un eixut, doble mirada i somrís,
record dels morts i fesomies
llurs i, en el rodolar com per pendís

del destí, un estrip,
de tant en tant, o descosit.
Sumar i restar
és com omplir i buidar.

―I com pixar i cagar?
―Seria cagar i adobar
perquè es compensi tot―.
Demana, en un mot:

―Estimes?
                   No existeix l’amor.
―Hi ha qui diu que ets un gran romàntic.
―Per sentit de l’humor.
(Son menyspreu és posat gairebé màntric).

―Llença-me-les, les claus!
I el tracta de senyor
fins que rellisca i diu: ―perdó―.
(Ferran opina que això és de babau).

Ella al·lega ser professional
(gaire polit, però, no té el local).
A baix, ell, hi deleix fer migdiada.
Hi ha l’avi, que rep bona ensabonada.

Té reunió de poliamor
i després diu que no,
baixant. S’ha, doncs, evaporat?
Volia ser home ocupat.

Farem la sardinada?
El Daniel, que promulgui sentència
sobre la dona: és ciència,
per ell, tenir-la ben amalgamada.

Com brosta el pericó!
Just quan s’esfulla la ginesta.
Que duri la xalesta
d’anar en bici i fer sermó

sobre fat, sexe i univers:
tot és u i divers.
Intuïm, ara, un altre descosit:
el trobar-se i l’oblit

són ordre: així un papalló
es posa al casc i ja se’n va.
No ho entén el que acaba d’arribar.
Ho expliquem, més avant, fent-li rebló:

ens planyem de la pèrdua que és
el món d’algú
a qui no veus mai més
(doncs no te’l pots endur).

Sembla sortida antivicenç:
curta i lenta i dient que com estàs.
Però:
        ―Oi que ens retrataràs?
―diem al Vicente.
                              És tens

que ell em prengui per desnonat.
Ja pensàveu en Tour de tres
i ―pel que tinc entès―
em fa a les Magnòlies, tancat.


Alexandre Planas, 12/6/11, Gelida

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada