descosits

Comencem bé:

sent perfum de til·ler

i expresso il·lusió

(em creia fora de circulació)

pel meu retorn: tot m’és

un altre cop com nou:

humitat, boira, rou

(i per dins faig un rés).

Comentem sincronies:

un eixut, doble mirada i somrís,

record dels morts i fesomies

llurs i, en el rodolar com per pendís

del destí, un estrip,

de tant en tant, o descosit.

Sumar i restar

és com omplir i buidar.

―I com pixar i cagar?

―Seria cagar i adobar

perquè es compensi tot―.

Demana, en un mot:

―Estimes?

                   No existeix l’amor.

―Hi ha qui diu que ets un gran romàntic.

―Per sentit de l’humor.

(Son menyspreu és posat gairebé màntric).

―Llença-me-les, les claus!

I el tracta de senyor

fins que rellisca i diu: ―perdó―.

(Ferran opina que això és de babau).

Ella al·lega ser professional

(gaire polit, però, no té el local).

A baix, ell, hi deleix fer migdiada.

Hi ha l’avi, que rep bona ensabonada.

Té reunió de poliamor

i després diu que no,

baixant. S’ha, doncs, evaporat?

Volia ser home ocupat.

Farem la sardinada?

El Daniel, que promulgui sentència

sobre la dona: és ciència,

per ell, tenir-la ben amalgamada.

Com brosta el pericó!

Just quan s’esfulla la ginesta.

Que duri la xalesta

d’anar en bici i fer sermó

sobre fat, sexe i univers:

tot és u i divers.

Intuïm, ara, un altre descosit:

el trobar-se i l’oblit

són ordre: així un papalló

es posa al casc i ja se’n va.

No ho entén el que acaba d’arribar.

Ho expliquem, més avant, fent-li rebló:

ens planyem de la pèrdua que és

el món d’algú

a qui no veus mai més

(doncs no te’l pots endur).

Sembla sortida antivicenç:

curta i lenta i dient que com estàs.

Però:

        ―Oi que ens retrataràs?

―diem al Vicente.

                              És tens

que ell em prengui per desnonat.

Ja pensàveu en Tour de tres

i ―pel que tinc entès―

em fa a les Magnòlies, tancat.

Alexandre Planas, 12/6/11, Gelida