Un moment, qui m’ho explica? Qui declara
en aquesta sala de les aranyes i els ecos?
Qui espera el resultat de tants sospirs? Qui no diu
que la satisfacció consisteix en l’experiència
de l’incomplet? És un somni o un suplici
haver de comprovar que enlloc ni mai
no hi ha final, sinó un altre
final, sempre abans de l’últim? Com més camí
de no arribar al punt exacte
de la voluntat, plaer dels déus
embriacs. Perquè el perfecte i l’imperfecte
basteixen un mateix edifici, eleven
les parets mestres de l’oscil·lació, i què és
que no sigui mil vegades
erroni? Aquesta gent,
tota aquesta gent minúscula i premuda,
no és pas bona ni dolenta, són partícules, deliris
d’un temps granulós, són dos quarts de sis
dos quarts de set, de vuit, de nou, però també
la una en punt, la xifra esfèrica que pon l’ou
sa i indivisible, en què el rovell és
cèntric i lliscós, com ara Déu, com ara tu.
MÀRIUS SAMPERE, “L’esfera
insomne”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2015.
