dissabte, 31 d’octubre de 2020

 Un moment, qui m’ho explica? Qui declara

en aquesta sala de les aranyes i els ecos?

Qui espera el resultat de tants sospirs? Qui no diu

que la satisfacció consisteix en l’experiència

de l’incomplet? És un somni o un suplici

haver de comprovar que enlloc ni mai

no hi ha final, sinó un altre

final, sempre abans de l’últim? Com més camí

de no arribar al punt exacte

de la voluntat, plaer dels déus

embriacs. Perquè el perfecte i l’imperfecte

basteixen un mateix edifici, eleven

les parets mestres de l’oscil·lació, i què és

que no sigui mil vegades

erroni? Aquesta gent,

tota aquesta gent minúscula i premuda,

no és pas bona ni dolenta, són partícules, deliris

d’un temps granulós, són dos quarts de sis

dos quarts de set, de vuit, de nou, però també

la una en punt, la xifra esfèrica que pon l’ou

sa i indivisible, en què el rovell és

cèntric i lliscós, com ara Déu, com ara tu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “L’esfera insomne”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada