Tendrament, dia estimat, et cloc els ulls,
t’amoixo el front immòbil i plego les teves fines mans
mortes.
Els grisos vels de la mitja claror s’apregonen; i els colors
van morint.
Et
porto, càrrega lleu, als arenys abrigats,
on t’espera el teu bot, guarnit amb garlandes
de boira marina, coronat amb totes les algues grises de
l’aigua.
Allí et deixarem, sense por de cap somni, ni esperant que
mai et desvetllis,
i sobre el mar immòbil i sense cap so
unes mans lleus et faran enllà, lluny del nostre esguard,
i nosaltres tindrem els braços estesos i els ulls com a
buits, damunt el brill llunyà de la sorra de marbre.
Més enllà del mudable crepuscle glaçat,
més enllà d’on va el riure o les llàgrimes, més enllà que
els ensomnis,
no hi haurà cap port, cap illa que l’alba il·lumini! Sinó el
terrible
desert enfosquint-se, i, després, l’última flama en l’abís.
Oh, l’últim foc ―i tu allí, no besat, sense amics!
Oh, el fons vermell del camí solitari, i sense nosaltres
allí per plorar!
(Et trobàrem, pàl·lid i quiet, i estranyament coronat de
flors
gentil i secret com un infant. Amb nosaltres vingueres,
feliç, dant la mà a les joves hores dansaires,
en els alts planells de l’alba!) Buides ara i ombrívoles,
les sorres grises s’encorben enfront…
De
terra endins, de les prades,
fragants de juny i de trèvol, flota la fosca i omple
la còncava faç morta del mar amb petites ombres que llisquen
i a muntanya el blanc silenci omple la buidor dels avencs.
S’aclofen, estretes, al niu les ales cansades,
callen
totes les joioses veus, i els que tant t’estimàvem,
ens en tornem a llevant, a la llar, tots sols i plens de
records…
Dia
estimat, oh dia estimat!: ja la Nit és ací!
RUPERT BROOKE, “Poemes”,
trad.: Marià Manent, Editorial adesiara, Martorell, 2011.
