dissabte, 30 d’abril de 2022

paret

No tens sabates.

On són

les mans descalces de la veu?

Plastificades

acaronen l’ull del sord

com sense ganes,

sense arrel.

 

MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016

dimecres, 20 d’abril de 2022

cap home és una illa?

 Tous i falgueres, platges i quilles.

L’home i la dona

són illes.

Sons de bursada, cremen cerilles,

tanquen la veda i vols tirar milles.

L’home i la dona

som illes.

Fada immolada, àspid que brilles.

Ostres i dagues, pals i conquilles.

Nàufraga pena, riuen les filles.

L’home i la dona

som illes.

 

Cors i més cors.

Mars i més mars.

Toquen a morts,

neixen cruïlles.

 

VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa, Barcelona, 2016

 La poesia és l'art de fer estrany i atractiu un objecte encara que n'estiguem habituats. 

GIANNI RODARI

dissabte, 26 de març de 2022

he desitjat allunyar-me

 

He desitjat allunyar-me

del murmuri de la vella mentida

i del plor continu de l’antic terror,

com més va més terrible, així que el dia

tramunta el turó fins la fondària de la mar.

He volgut apartar-me

de la rutina de les salutacions,

perquè hi ha esperits enlaire

com hi ha espectrals ecos al paper

i l’estrèpit de crits i de notes.

 

He desitjat marxar, però tinc por.

Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se

lluny de la vella mentida cremant en terra

i espetegant al damunt mig encegar-me.

Ni per l’antiga basarda de les nits

cauré en la ploma de la mort,

ni pel gest del barret quan descobreix la testa,

ni pels llavis corrugats al rebedor.

Per tot plegat, tant em faria morir,

meitat mentida, meitat conveniència.

 

DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.: Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015

divendres, 18 de març de 2022

 Que les arrels surin al buit

sabent que són dins de la matèria

que són ―matèria,

però sense haver de ser-se enlloc

(de ser d’enlloc).

 

Que els embrions surin al buit

sabent que són dins l’existència

que existeixen ―són,

però sense haver d’existir enlloc,

(d’eixir d’enlloc).

 

LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ, “Afollada”, LaBreu Edicions, Calonge (Mallorca), 2013

dijous, 10 de març de 2022

 L’expansió retrocedeix al batec.

El dispar es menja la distància contrària.

El blanc tremola en solitari.

Quan torna enrere, la bala no gosa,

automutila.

La supervivència de les venes resta temps

a la crema de la mirada.

Lent reviu l’instant malalt:

segon dispar.

Espurnes amb aigua de covardia.

La pistola no centra el rot de fam saciada.

L’ull s’equivoca de font.

El bassiot s’alimenta del reflex.

 

Aire compartit:

humilitat el pulmó canvia de lloc,

i es fa cor.

 

LUCIA PIETRELLI, “Mort d’un aviador tartamut”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2013


 

 És el llenguatge qui parla. MARTIN HEIDEGGER

diumenge, 6 de febrer de 2022

 Una proposició té sentit perquè existeix una correspondència essencial, inevitable, entre el llenguatge i la realitat. 

LUDWIG WITTGENSTEIN

diumenge, 16 de gener de 2022

el viatge

 Un brunzeig fosc com el motor sord

d’un poderós transatlàntic

 

(que sentim estirats al llit, desperts,

en un camarot amb un ull de bou)

 

és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,

les vàlvules que aletegen i el fetge congestionat de sang.

 

Amb curiositat morbosa

els morts i els no-nats s’hi apinyen.

 

Estri meravellós,

delícia de rellotger suís.

 

I si un càncer la rosega i estrangula,

l’esgarrapa i obtura, l’esquinça…

 

llavors altres vides la substituiran

amb menuts gemecs de goig a la primavera!

 

Un petit cercle de llum:

una sola bombeta que fa pampallugues.

 

Foscor que s’encén sempre cap enfora:

un oreig lleuger que agita la quietud.

 

DAVID H. ROSENTHAL, “El viatge”, trad.: de l’autor i Francesc Parcerisas, Editorial Columna,  Barcelona, 1992

dijous, 30 de desembre de 2021

Mirar els ocells com els nois, i la boira

pel torrentol amb caramells de molsa;

i, cap al tard ―quan les mosses tardanes

cullen, ull dolç i persignat, les herbes

i els glans d’embruix―, el serrat; …o, a mig aire

―darrere els faigs, allà on la nit udola―,

els traginers encorbats i somnàmbuls,

durs i arrelats entre els coscolls airívols,

com omplen bucs carboners i les sitges

parpellejants, amb llibres nous, diaris,

codis i fulls clandestins i escriptures

que firmo jo amb irreals omegues,

 

              és bell i trist per qui, nat franc, és serf.

              ―Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!―

 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,

dòcils i purs i la mirada gerda,

amb neu dels pics al fons de les pupil·les

i prats rosats amb fontanelles clares;

i, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,

i us diu qui és: carranc i fill de bruixa,

nat als Molins i dels carlins ostatge

quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;

…o, de puigmals a puigmals anacrònics,

veure passar damunt acers eteris

els trens de foc, amb rabassa i remences,

fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

 

              és gai i trist pels qui funyen els glaços

              emmurallats a les fleques alpines.

 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües

vidres avall, a la tardor boscana,

que esbossen cors amb anagrames rústics

regalimants a les mans que us acotxen;

i el vent joiós amb campanes cerdanes,

himnes flairants i flòrides pregueres

d’un airecel amb vilatans alífers

i déus dorments als fonolls de les bromes;

…o escoltar el plany del qui feixa la llenya

al bosc defès, del caçador que empaita

senglar i ocell, i el del castell el blasma

perquè el de tots és seu, verges i astres,

 

              és dolç i trist pel qui, feixuc de roses,

              lleva el pugó del pi de les tres branques.

 

J.V.FOIX, “Les irreals omegues”, Quaderns crema, Barcelona, 1987

 És millor que noranta nou culpables s’alliberin del botxí que no pas que un sol innocent pagui per una malifeta que no ha comès. 

BERTRAND RUSSELL

diumenge, 31 d’octubre de 2021

 La paraula és la casa de l'ésser. Allà hi viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquesta casa. 

MARTIN HEIDEGGER

soledat oberta

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‛bellveure’,

‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’, ‛amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de la Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… ―so dels meus pins!―

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. ―Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia sortí molt ―molt!― de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,

‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’, ‛frescor’, ‛aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inundà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts, com a migdies.

I conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot ésser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o a un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel i el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.

 

BLAI BONET, “Antologia  poètica”, Diari de Balears, 2005


 

dijous, 28 d’octubre de 2021

cavalls de lluna i de volcans

 Illes que he conegut,

verdes als mars immòbils.

 

D’algues ardents, de fòssils marins

les platges on corren en zel

cavalls de lluna i de volcans.

 

Al temps de les ruïnes,

les fulles, les grues l’aire envaeixen:

amb la llum d’al·luvió resplendeixen

els cels curulls oberts a les estrelles;

 

volen coloms

a les espatlles nues dels infants.

 

Aquí acaba la terra:

amb fatiga i amb sang

em faig una presó.

 

Per tu em llançaré

als peus dels poderosos,

endolciré el meu cor de bergant.

 

Però bandejat pels homes,

m’ajaço encara sota el raig de llum

com un infant amb mans obertes,

a tocar d’arbres i rius:

 

allí el taronger grec fecunda

la latomia per a himeneu dels déus.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

 

himeneu 
m. [LC] Casament

La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra) y tomíai (de témnein, tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para encarcelar a los esclavos.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

verda deriva

 Capvespre: llum adolorida,

peresoses campanes s’enfonsen.

No em diguis res: calla en mi

un amor de remors, i l’hora em pertany

com als dies dels col·loquis

amb l’aire i els boscatges.

 

Descendien dels cels somnolències

en aigües lunars,

les cases dormien al son de les muntanyes,

o la neu aturava àngels sobre els verns

i estrelles als vidres

velats com estels de paper.

 

Verda deriva d’illes,

entrada de velers,

la xurma que recorria mars i núvols

amb la cantinela de rems i de cordam

em lliurava la presa:

nua i blanca, i en tocar-la

se sentien en secret

les veus dels rius i de les roques.

 

Llavors les terres es disposaven

en fondals d’aquari,

i un neguit de tedi i vida d’altres moviments

queia en firmaments abstrets.

 

Tenir-te és un desassossec

que de tot plor sadolla,

dolcesa que les illes invoques.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007