dimecres, 21 de setembre de 2022

 La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l’ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

una closa felicitat és ben bé del meu món

 Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit pels versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972

dimecres, 10 d’agost de 2022

els 10 manaments

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.

Un jove mai no serà més savi que un vell.

Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.

Un foraster no manarà un nadiu.

Un inculte no escriurà poemes.

Una llengua petita no dirà més que una de grossa.

Una dona no serà més llesta que un home.

Un negre no serà més elegant que un blanc.

Un dèbil no serà més poderós que un fort.

 

Però el pobre pot esdevenir ric,

el jove un dia serà vell,

el del sud parirà fills al nord i

el foraster s’empadronarà.

L’inculte aprendrà a dir els seus versos,

les llengües cantaran als estadis.

Els dèbils aguditzaran l’enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.

I un negre mai no serà un blanc.

 

Digues-me, amic meu,

¿és el color del teu cor com el d’un negre?

Llavors sí, serà el cas,

que jo et podré estimar com una dona.

 

ANNA AGUILAR-AMAT, “Càrrega de color”, Editorial Meteora, Barcelona, 2011


 

Em considerava jo mateix un miserable. De mica en mica vaig aprendre a ser indiferent a mi mateix i a les meves deficiències; vaig aprendre a centrar l'atenció, cada cop més, en objectes externs: l'estat del món, diverses branques del coneixement, persones per les quals sentia afecte... 

BERTRAND RUSSELL

dilluns, 4 de juliol de 2022

 Intel·ligència és, sobretot, l'art de fer preguntes. 

ENRIQUE ROJAS

diumenge, 12 de juny de 2022

principi d'incertesa

 Observes l’objecte en la foscor

i per voler-lo tot hi aboques llum.

Escalf que sacseja

partícules tranquil·les,

sense algoritmes

que en prediguin la trajectòria:

ja no saps dir-me

quina és la urgència dels àtoms

ni l’espai concret que ocupen.

 

La realitat objectiva

acaba d’evaporar-se

 

He desterrat el miracle

i allò que creia inequívoc:

com més precisió anhelo

més fonda és la incertesa.

Com més llum,

més difícil saber on sóc.

 

MÍRIAM CANO, “Ancoratge”, Edicions Terrícola, Granollers, 2016


 

dissabte, 11 de juny de 2022

 En l’amalgama de memòria i desig

―que va d’amor a mort―,

et vius sense distinció, extraviat per entre teu.

La rutina del temps et torna irrellevant.

Res té prou claredat per veure’t en el relleu viu

de tu en la teva pròpia confusió,

fins que, qui sap si massa tard, t’il·lumina sencer

―inclosos els motius més enterrats en tu―

la claror del dolor.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Cap nom del món”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

dilluns, 6 de juny de 2022

 …en la vida psíquica no hi ha res que, un cop format, pugui ja desaparèixer. 

SIGMUND FREUD

dissabte, 30 d’abril de 2022

paret

No tens sabates.

On són

les mans descalces de la veu?

Plastificades

acaronen l’ull del sord

com sense ganes,

sense arrel.

 

MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016

dimecres, 20 d’abril de 2022

cap home és una illa?

 Tous i falgueres, platges i quilles.

L’home i la dona

són illes.

Sons de bursada, cremen cerilles,

tanquen la veda i vols tirar milles.

L’home i la dona

som illes.

Fada immolada, àspid que brilles.

Ostres i dagues, pals i conquilles.

Nàufraga pena, riuen les filles.

L’home i la dona

som illes.

 

Cors i més cors.

Mars i més mars.

Toquen a morts,

neixen cruïlles.

 

VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa, Barcelona, 2016

 La poesia és l'art de fer estrany i atractiu un objecte encara que n'estiguem habituats. 

GIANNI RODARI

dissabte, 26 de març de 2022

he desitjat allunyar-me

 

He desitjat allunyar-me

del murmuri de la vella mentida

i del plor continu de l’antic terror,

com més va més terrible, així que el dia

tramunta el turó fins la fondària de la mar.

He volgut apartar-me

de la rutina de les salutacions,

perquè hi ha esperits enlaire

com hi ha espectrals ecos al paper

i l’estrèpit de crits i de notes.

 

He desitjat marxar, però tinc por.

Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se

lluny de la vella mentida cremant en terra

i espetegant al damunt mig encegar-me.

Ni per l’antiga basarda de les nits

cauré en la ploma de la mort,

ni pel gest del barret quan descobreix la testa,

ni pels llavis corrugats al rebedor.

Per tot plegat, tant em faria morir,

meitat mentida, meitat conveniència.

 

DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.: Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015

divendres, 18 de març de 2022

 Que les arrels surin al buit

sabent que són dins de la matèria

que són ―matèria,

però sense haver de ser-se enlloc

(de ser d’enlloc).

 

Que els embrions surin al buit

sabent que són dins l’existència

que existeixen ―són,

però sense haver d’existir enlloc,

(d’eixir d’enlloc).

 

LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ, “Afollada”, LaBreu Edicions, Calonge (Mallorca), 2013

dijous, 10 de març de 2022

 L’expansió retrocedeix al batec.

El dispar es menja la distància contrària.

El blanc tremola en solitari.

Quan torna enrere, la bala no gosa,

automutila.

La supervivència de les venes resta temps

a la crema de la mirada.

Lent reviu l’instant malalt:

segon dispar.

Espurnes amb aigua de covardia.

La pistola no centra el rot de fam saciada.

L’ull s’equivoca de font.

El bassiot s’alimenta del reflex.

 

Aire compartit:

humilitat el pulmó canvia de lloc,

i es fa cor.

 

LUCIA PIETRELLI, “Mort d’un aviador tartamut”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2013


 

 És el llenguatge qui parla. MARTIN HEIDEGGER