dijous, 3 de novembre de 2022

Alta fúria del groc

i dels vermells encesos,

immòbils, mentre el blau, glapint,

s’atansa i es retira, gos

assedegat amb escuma a la boca,

sense ensenyar encara la llosca

mirada de tauró.

                              Posem-nos a recer

de les ires del sol;

                              jo sé la balma

que tot ho manté sempre protegit.

 

No ens lliurem als excessos estivals,

vells golafres de vida. Escolta la remor

del mar entre les roques. Sent la nit,

la quietud del món. Tot averany acaba

quan neix la llum. És aleshores

que ens hem d’anar a banyar.

                                                  La vida,

poc més que això:

                             cent braces vora el cable

fins a la boia i fer llavors el mort,

sense mai més poder tornar a la platja.

 

JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries, Barcelona, 1985

Els membres del món intel·lectual… en el fons d’ells mateixos no saben si són genials, mediocres o grotescos. 

EDGAR MORIN

diumenge, 30 d’octubre de 2022

 Diré del vell foc i de l’aigua.

Si crema molt la neu,

glaçava més la flama.

 

Diré de l’espasa i de l’aigua.

Si m’ha ferit la font,

em guarirà l’espasa.

 

Diré de l’ocell i de l’aigua.

Si llum de cims al riu,

fosca de terra l’ala.

 

Diré de la rosa i de l’aigua:

la mort de la mar fa

la flor més perdurable.

 

Diré dels meus ulls i de l’aigua.

Si tot ho mira el llac,

jo tinc les nines blanques.

 

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara

i el plor de l’endinsat

sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res

enllà del fons de l’aigua.

 

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”, El Observador, Barcelona, 1991

divendres, 7 d’octubre de 2022

torno de l'alta nit, en temps de guerra

 El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer! ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest…

 

AGUSTÍ BARTRA, “L’arbre de foc”, Adesiara Editorial, Martorell, 2015

 Reivindiquem sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que ens negaran sempre els nostres enemics.

JOAN FUSTER

dimecres, 21 de setembre de 2022

 La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l’ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

una closa felicitat és ben bé del meu món

 Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit pels versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972

dimecres, 10 d’agost de 2022

els 10 manaments

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.

Un jove mai no serà més savi que un vell.

Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.

Un foraster no manarà un nadiu.

Un inculte no escriurà poemes.

Una llengua petita no dirà més que una de grossa.

Una dona no serà més llesta que un home.

Un negre no serà més elegant que un blanc.

Un dèbil no serà més poderós que un fort.

 

Però el pobre pot esdevenir ric,

el jove un dia serà vell,

el del sud parirà fills al nord i

el foraster s’empadronarà.

L’inculte aprendrà a dir els seus versos,

les llengües cantaran als estadis.

Els dèbils aguditzaran l’enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.

I un negre mai no serà un blanc.

 

Digues-me, amic meu,

¿és el color del teu cor com el d’un negre?

Llavors sí, serà el cas,

que jo et podré estimar com una dona.

 

ANNA AGUILAR-AMAT, “Càrrega de color”, Editorial Meteora, Barcelona, 2011


 

Em considerava jo mateix un miserable. De mica en mica vaig aprendre a ser indiferent a mi mateix i a les meves deficiències; vaig aprendre a centrar l'atenció, cada cop més, en objectes externs: l'estat del món, diverses branques del coneixement, persones per les quals sentia afecte... 

BERTRAND RUSSELL

dilluns, 4 de juliol de 2022

 Intel·ligència és, sobretot, l'art de fer preguntes. 

ENRIQUE ROJAS

diumenge, 12 de juny de 2022

principi d'incertesa

 Observes l’objecte en la foscor

i per voler-lo tot hi aboques llum.

Escalf que sacseja

partícules tranquil·les,

sense algoritmes

que en prediguin la trajectòria:

ja no saps dir-me

quina és la urgència dels àtoms

ni l’espai concret que ocupen.

 

La realitat objectiva

acaba d’evaporar-se

 

He desterrat el miracle

i allò que creia inequívoc:

com més precisió anhelo

més fonda és la incertesa.

Com més llum,

més difícil saber on sóc.

 

MÍRIAM CANO, “Ancoratge”, Edicions Terrícola, Granollers, 2016


 

dissabte, 11 de juny de 2022

 En l’amalgama de memòria i desig

―que va d’amor a mort―,

et vius sense distinció, extraviat per entre teu.

La rutina del temps et torna irrellevant.

Res té prou claredat per veure’t en el relleu viu

de tu en la teva pròpia confusió,

fins que, qui sap si massa tard, t’il·lumina sencer

―inclosos els motius més enterrats en tu―

la claror del dolor.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Cap nom del món”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

dilluns, 6 de juny de 2022

 …en la vida psíquica no hi ha res que, un cop format, pugui ja desaparèixer. 

SIGMUND FREUD

dissabte, 30 d’abril de 2022

paret

No tens sabates.

On són

les mans descalces de la veu?

Plastificades

acaronen l’ull del sord

com sense ganes,

sense arrel.

 

MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016

dimecres, 20 d’abril de 2022

cap home és una illa?

 Tous i falgueres, platges i quilles.

L’home i la dona

són illes.

Sons de bursada, cremen cerilles,

tanquen la veda i vols tirar milles.

L’home i la dona

som illes.

Fada immolada, àspid que brilles.

Ostres i dagues, pals i conquilles.

Nàufraga pena, riuen les filles.

L’home i la dona

som illes.

 

Cors i més cors.

Mars i més mars.

Toquen a morts,

neixen cruïlles.

 

VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa, Barcelona, 2016