dijous, 9 de gener de 2020

meitat de la vida

MEITAT DE LA VIDA

Amb grogues peres penja
i plena d’englantines
la terra en el llac,
oh cignes graciosos,
i èbria de besos
capbusseu la testa
dins l’àigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,
quan sigui hivern, les flors, i d’on
l’esclat del sol
i l’ombra de la terra?
Els murs s’estan
callats i freds, en el vent
cruixen les banderes.

CARLES RIBA, “Versions de Hölderlin”, Edicions 62, Barcelona, 1971.


VARIACIÓ DE HÖLDERLIN

No cruixen en el vent els heràldics penells
ni amb peres grogues penja
la terra en el mirall
que en verd copia el sol.

Prescindeixo dels cignes.

Oh, quan vindrà l’hivern, trauré les flors i l’ombra
de l’adormida terra
de dins els meus ulls fèrtils
i ensenyaré al garbí
la cançó de bressol
per al dolor de l’home!

Pregunto al mur: ¿però qui viu el temps:
l’aigua que fuig o bé
la ferida que resta?

L’autumne ha començat
fiblant l’acàcia!

AGUSTÍ BARTRA, “Els himnes”, Edicions Proa, Barcelona, 1974.



Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

GABRIEL FERRATER

dimecres, 1 de gener de 2020

primer d'any


He sortit a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
                             inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
                                      Aquest és el primer
dia de l’any:
                    et donaré dos llibres
que t’he comprat.
                            En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

JOAN VINYOLI, “Ara que és tard”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 25 de desembre de 2019

aleteig


I així ha arribat: com si el brancatge tremolés
amb un imperceptible moviment
del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta
i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou
i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,
inconeguda enmig del foc
que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,
el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.
I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,
o encara aquell que et persegueix,
a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu
i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.
O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.




divendres, 20 de desembre de 2019

riu sec


Aquest matí m’he llevat
que el Besós no portava gota d’aigua.
A la crosta de fang sec dormien
fòssils d’estrelles de mar, les petjades
dels meus gossos morts.
Encara, del més profund del canal, una ventada
em crida tres cops, segur que és l’eco
dels lladrucs extingits, i se’m desperta
entre els nusos dels budells la criatura
somnàmbula, la que guia
els difunts incipients. Aleshores
cardots i llet de bruixa m’entrebanquen
i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís
té set, em salta al coll per buscar-me
la font de la sang. La troba, en beu
i fa baixar el nivell de l’horitzó
fins a descolgar les ànimes venudes
a l’engròs. Aquest és el senyal,
em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.
No diuen: ve.

MÀRIUS SAMPERE, “Les imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.

dilluns, 16 de desembre de 2019


Oposes la semblança del mirall
a la llarga agonia del corrent
que et mor, i creus, fascinat pels teus ulls,
que l’oblit sobreviu mútuament
en les dues mirades amb què et veus,
que la imatge incessant que et retens no
és mai diversa en el record. Però
la plenitud d’un sol temps adorat
enfonsa l’aigua en el gorg del reflex.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Absent”, Editorial Empúries, Barcelona, 1989

dilluns, 9 de desembre de 2019

laberint


Enllà del mur que vorejam perduts
els dies són més llargs i cada tarda
ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.
Enquimerats,
amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,
ho arriscam tot:
ungles i dents roseguen la muralla
de pedra i fang
i ens acalam envers l’inabastable.
Qui sap si la promesa
de rius d’argent o riberes de coure
i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic
de fer-la nostra. Ara, però,
ens feim enfora amb una certa por
perquè la mort ens comença a temptar
―distretament, com si ho fes de reüll―
amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.
                Així, molt lentament desactivats,
refusam tots el prat humit i moll
de l’antiga il·lusió.
Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou
als ulls i al cor i que ens empenyi fort
per a no dir que el mur ja és massa alt
perquè puguem saltar-lo,
per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986



L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS

diumenge, 24 de novembre de 2019

llunari


Aquesta nit hi haurà terra plena.
És el dia escollit i la joia negra avança.

Els rails pugen per les parets.
Els torrents s’eixamplen i humitegen l’herba.

Així, sense obstacles,
només núvols i pedres i grapats d’aire
per omplir totes les coves
d’on havien de néixer crits
i ara la veu s’hi encalla.

Si em diguessis que mai he parlat també m’ho creuria.

ANNA GUAL, “L´ésser solar”, Editorial Lleonard Muntaner, Inca, 2013

diumenge, 17 de novembre de 2019


Què és allò que em fa més por…?
Un tractat d’ontologia
o bé el tedi, sufocant,
com un lladre, dins la llosca,
freda, bruta obscuritat…
Tret d’això, cap més paüra…
No pas el traspassament,
no pas l’agonia prèvia…
D’agonies, n’he passat
més de mils amb gran dretura…
¿L’estultícia, la bojor?
Són uns fets d’escassa gruixa,
malgrat que, massa sovint,
hagi de falsar la cara…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

llosc -a 1 adj. [LC] [MD] Molt curt de vista, que no hi veu bé. 

diumenge, 3 de novembre de 2019


Res no fuig, no fuig el temps.
L’orbetat de la natura
n’és garant obstrucció…
Fruit de ruca cobejança
és pensar tot altrament…
Dejunem o ens atipem,
caminem o fem demor
per no anar al sot com les bèsties…
Això porta aparellat
un suplici supletori:
amagar l’atuïment,
la vergonya, l’agonia,
de no atènyer el confort,
la perfecta niciesa…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

Versos de set síl·labes, amb accent a la tercera, cinquena i setena. Els imparells són masculins i els parells femenins. Hi ha catorze versos, com en els sonets.

dissabte, 2 de novembre de 2019

dimecres, 30 d’octubre de 2019


Químicament,
en la meva abadia arbòrica, estudio
les infraestructures íntimes i profundes del desordre,
la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica
del pensament. El meu sexe és
un molècula elevada a la contingència mínima
de l’abandó, els meus braços i les meves cames
són arbres, el meu amor coves buides,
les mans muntanyes. Canten com esglésies.
A sota la pell,
em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

diumenge, 20 d’octubre de 2019

oh, gent de pau


Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca
d’aquestes flors corruptes, com ocells
quan passa el núvol de la vida
i el llop udola i es confonen
llurs timbres en la roja, culminant,
celest magnitud de la fam?

Tremolor de la pell, el cresp vidriós
que recobreix la llaga massissa
dels cossos conservats amb molsa i pebre
en la hivernació, tots els dies vulgars
de les lentes amistats i les vergonyes!

¿Què hi feu, què hi feu mentre figura
que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs
però retorna pel sol, que nega el no,
i fins dels arbres més rics i incendiats
cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?
Esperar? I com es fa? Traint-nos?

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.


Seguir, de nit, la mar, de punta a punta
―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa
i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta
copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,
en les foscors de la fosca que munta,
dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.
I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir
de l’únic so i de l’irreal tremir,
dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci
―i que mai no ens direm! I compartir
amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012