dimecres, 16 de gener de 2019


Jo he vingut al punt de la gran roda
quan l’horitzó, al moment que el sol s’ajoca,
hi deixa traspuntar el geminat cel,
i l’estrella d’amor remota hi roda,
oculta pel raig lúcid que l’enfoca
de tal biaix que s’hi desplega en vel;
i aquell planeta que comporta el gel
se’ns mostra tot sencer sobre el gran arc
on cadascun dels set fa mica d’ombra:
no per això m’escombra
ni un pensament d’amor ―i no en sóc parc―,
de dins la ment, que és més dura que pedra
servant ferrenya imatge de la pedra.

S’aixeca de la sorra d’Etiòpia
l’oratge peregrí que l’aire torba
per l’esfera del sol que l’arroenta;
i passa el mar, on mena tal gran còpia
de boira que, si res no la destorba,
cobreix tot l’hemisferi i el turmenta;
per deixatar-se en blanca vestimenta
de freda neu, i en enutjosa pluja,
que a l’aire, trist, li ploren les pestanyes:
i Amor, que les Aranyes
retira al cim més alt pel vent que puja,
no m’abandona, tant és bella dama
la cruel que m’és dada com a dama.

És fora tot ocell que el bo percaça
per la terra d’Europa, que no perd
els set gèlids estels en cap moment;
i els altres a la veu posen mordassa
per no tornar-la a alçar fins al temps verd,
llevat que fos per causa de turment;
i els animals que són naturalment
de gaia mena, són d’amor retrets
per la fredor quan l’ànim els amorta:
i el meu més amor porta;
que els dolços pensaments no em són sostrets
ni em són donats per la roda del temps,
ans me’ls don una dona de poc temps.

És ja passat el terme del fullatge
que la potència d’Àries féu sortir
per a ornament del món, i morta és l’herba;
branca de fronda lluny d’aquí té estatge,
si no és en llorer, en avet o en pi,
o en algun altre que la verdor serva;
i tant és la saó dura i acerba
que les floretes han mort a la prada,
elles que no sofreixen gebre fina:
però l’aguda espina
Amor del cor no me l’acomiada;
pe això fermament la duré sempre
mentre viu sigui, ni que visqués sempre.

Vessen les deus les aigües fumejants
pels vapors que la terra té en el ventre,
que de l’abisme les poen a dalt;
un senderó em va plaure, en dia mans,
que és ara rierol, i ho serà mentre
durarà de l’hivern el gran assalt;
el sol de terra sembla fet d’esmalt,
i l’aigua morta en vidre s’aglomera
per la fredor que de l’extern l’aferra:
jo de la meva guerra
no he girat, però, ni un pas enrere,
ni ho faré mai; que, si el martiri és dolç,
la mort bé deu guanyar tot altre dolç.

Cançó, ¿què em deurà escaure a mi ja en l’altre
dolç temps novell, quan plou, i no pas poc,
amor a terra des de tots els cels,
si ara entre aquests gels
amor és sols en mi, i en cap més lloc?
El mateix m’escaurà que a home de marbre,
si la donzella té per cor un marbre.

DANTE ALIGHIERI, “Els rims pedorsosi”, dins Saps la terra on floreix el llimoner?” , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999

dimecres, 9 de gener de 2019

uns quants haikus de Margarita Ballester


De sol a sol
el cobricel del dia
siula el canyar

Teules amunt
un moix a la teulada:
independència!

La ciutat bull
i el camp crema la fosca
flors de tardor

La paret blanca
sorprèn entre els matolls
la mort m’espera

MARGARITA BALLESTER, “Després de la pluja”, Jardins de Samarcanda, Vic, 2018.

divendres, 4 de gener de 2019

l'estranya


De vegades ens sobta
una joia immensa,
però cal que no hi hagi motiu.

Tots els vins d’aquest món
―la llet i la mel, la pluja i l’etcètera―
¿què tenen de màgics per fer-nos
feliços tot d’una?

Ella, la joia, jo penso,
viu sola i reclosa, no es fa
amb el dia i la nit, n’és l’estranya,
del vell caminant.

Però surt quan li vaga,
t’hi topes ―no la veies―, t’hi entrebanques
i llavors caus per terra
i beses la terra.

MÀRIUS SAMPERE, “La cançó de la metamorfosi”,  Columna, Barcelona, 1995

No hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia.

T.S. ELIOT

diumenge, 23 de desembre de 2018


Que potser la llengua
tan llarga i ben treta
en última mofa
voldria més vi?
Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat,
lletraferits, a Sepharad,
paràvem taula de sopar,
car ens escau de celebrar
com ens trobem ―dringa l’or fals―
els uns als altres genials.

Puja de l’íntim magatzem
el repertori del poncem
fins a la boca. Groc de mel,
amaga l’ou finíssim tel.
I amb mots que diu l’afecte quec,
ens afaitem de sec en sec.

Mira la nit, el temps mesell:
ni un bri de vent mou el penell.
Prou esmolades ja les dents,
ens allerem d’estar contents.
Rèiem per torn, pagant escreix,
tous acudits de ximple amb xeix.

Fer bon cabdell del mal cordill
de les paraules, que senzill!
Maldem estona en l’embolic
de destriar inic de ric,
matís de clepsa, tan subtil,
que molt sovint hi perds el fil.

Dels llavis d’un malalt del cor
aprenc que sols l’ànima es mor.
Em palpo el cos. Sento el consol
d’esdevenir col o cargol
o tal vegada gos amb os,
a l’endemà del meu repòs.

Contra l’enterc, doctes mandrons
llancen raons, sòlids maons.
Però jo sóc, amb el meu corc,
un indecís a l’entreforc
d’estranys camins del sí, del no,
i cal que toqui pirandó.

Matat el cuc, com de costum,
ho empudegàvem tot de fum.
Després de l’àpat, girant full,
juguem a cartes. Sempre sull,
em trumfen l’as, guanya l’astut,
volen pistrincs, i tururut.

Ens demanes ara
si calç d’esperança
enlluïen negres
 tàvegues del tedi
d’un gran esperit?
No t’ho podríem aclarir.

SALVADOR ESPRIU, “La pell de brau”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

poncem
m. [LC] [BOS] [AGA] Fruit del poncemer, força gros, oval o oblong, de pela gruixuda i rugosa, groga quan és madur, i polpa groga o verdosa, poc o molt àcida, emprat per a fer confitures i begudes.
allerar 
intr. pron. [LC] Permetre’s, prendre la llibertat, de fer alguna cosa. El poeta no s’allerà mai la llicència del vers blanc. Allerem-nos d’estar contents.
sull -a 
adj. [LC] Esquerp, taciturn.
tàvega 
f. [LC] Masmorra .



dissabte, 15 de desembre de 2018


L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

dimecres, 12 de desembre de 2018

hivern en un altre país


Si volgués acabar-se
la tardor! Si la dolça
estació, la llum tardana en els grans arbres
s’acabés! Si l’aroma, l’olor
de les pomes caigudes, de la pols del camí,
d’aigua propera, la sentor de l’aigua
arribant fins a mi; si s’acabés,
podria suportar, de nit, aquella absència,
les mans que no abasten les seves mans, el nom
que dic alt, i no em ve el meu nom en resposta.
La imatge que veig prou, però no amb la mirada.
Tot això bé ho podria suportar
si, fosa la tardor, vingués la llum glaçada.

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald MacLeish”, trad.: Marià Manent,  Edicions 62, Barcelona, 1981

dimarts, 11 de desembre de 2018

La pobresa, des de la revolució industrial, és a causa, només, de l'estupidesa humana.

BERTRAND RUSSELL

divendres, 16 de novembre de 2018


Vàrem caminar junts.
Abans havíem segut a l’aire lliure, sota sostre,
sota la inquieta mirada de l’oreneta blava
dins d’esglésies que s’alçaven fetes pedra i vitrall d’ombra,
als mercats, sota els tendals de les places,
xiuxiuejant com fan les lletanies als llavis de les velles,
com fan els colors als seus ulls de pupil·les gastades,
perquè érem tan vells, els més joves, com la neu blava i negra de les muntanyes
i dúiem els fills de la mà, a la veu, dins l’esperma,
aspiràvem al cel fets albor, gel de segles,
enarborant la nostra altiva cornamenta de bosc centenari,
la nostra ànima de pedra i d’escuma,
encara que sabíem que seríem presos per la nova alba
i que molts tornarien a casa amb les voluntats vençudes
d’altres dins les tombes, dins els ventres
els més, mirats com a bojos pels expenedors de notícies,
insultats pels qui van venir i van ocupar les nostres vides
sense cap respecte
dominant el gos, dominant l’amo i guanyant la cadena
que brillava sempre sota la lluna d’agost
i encara més
sota la de gener quan el gebre
semblava argent i diamant d’estrella;
encara que sabíem que abaixarien el nostre orgull de cap erecte
que no rebríem altra mirada
que la de la mort que espera.

Per existir no n’hi ha prou amb la voluntat del ventre,
amb la llum de l’astre que esqueixa l’escorça i la saba,
dins d’un món d’homes, d’un món de mapes
que el cels desconeixen,
dins d’un cel de realitats que la realitat ignora,
no serem més, no serem ja mai si els altres no ens deixen
malgrat ens reconegui la molsa i la cu-cut, i l’estornell xiulador,
malgrat en doni fe la sèquia, el riu, l’arbre de les clotades,
malgrat les bandades d’ocells migradors sàpiguen dels nostres esforços
i siguin nius de cigonyes de segles els campanars del nostre esperit,
per més que enarborem la veu de Llull, de March, carn,  carn vertadera,
mira com ens anomenen fills de puta i ens insulten
dins mateix de la nostra casa, als nostres recintes,
quan els fills de les putes són bellíssims, són com blat tendre,
són com camps de blat tendre plens de roselles, sota el cel blau,
són com àngels eteris d’amor, els fills de puta.
Però volen menystenir-nos, ignorar-nos:
mira com ens agafen presos quan gosem
arrencar el drap estranger i penjar la nostra veu
de la campana més alta del nostre segle.

No hi ha lloc per nosaltres sota la capa del cel.
Estem predestinats a desaparèixer sota onades de migracions,
sota el pes imposat d’altres cultures
i no podem ni bramar com fa la vaca quan el part la prem,
com fa el cel quan el raig l’inclina,
sens ésser ridiculitzats, i encara així
vàrem caminar, vàrem marxar per a la mirada d’un món
que ja no ens mira. I allí hi érem, Tots
acudíem a un sol punt com fa el riu
degotejant des d’una boca de terra i foc
i reunint-se en un cabdal, imitàvem el riu,
el seu recorregut alegre, els seus gorgs, la seva llum,
volíem que el món en aquells segons robats a la seva bogeria de guerres,
a la seva aniquilació ferotge de natura i espècies vivents,
ens veiés també agonitzar, ens veiés agonitzar
entre balls i cap grossos i gegants, amb tota la nostra cultura de carrer a coll,
agonitzar com el poble savi i, perxò, dèbil que ja érem,
agonitzar en nom de la pau i el futur que no veuríem.
Agonitzar com els ossos dels gels de l’Àrtic,
com els tigres immensos dels boscos de Bengala.

I ens vam dreçar per ser la riota i el menyspreu i encara l’odi,
de militars i d’altres espanyols que ja movien la seva imaginació de guerra
sobre els nostres cossos vius, o la imaginació de la presó i la pena;
però ens vam dreçar. I ens van anomenar provincians
i pallassos i coses molt pitjors.  Ens van ridiculitzar.
Així parlava l’enemic, convertit en veí de les nostres cases,
en amic dels nostres fills, en marit de les nostres filles,
l’enemic barrejat a la sang dels nostres néts,
l’enemic que era l’amant de les nostres dones,
l’ amic de joc de les hores en què les fàbriques expulsen els seus treballadors
des de les seves entranyes roges i negres,
amb qui ens dirigíem al bar a demanar la cervesa i una tapa,
l’enemic convertit en el company de lluita contra el capitalisme ferotge
que ens estava arrencant els drets guanyats d’antuvi
amb morts i fams i misèria i amargor i llàgrimes foses.

Però aquell dia vam marxar junts.
El temps ens donava una nova oportunitat,
un setembre de fulles que no volien deixar els arbres,
encara no, incendiant-se roig a les cantonades d’una tarda eterna,
d’una nit eterna. I els qui no van poder venir ens seguien des de les cases,
que es tornaven transparents perquè tota la terra era nostra
sense parets, ni murs, ni fissures, per un instant de somni.
Els qui no van poder venir, ells també hi eren.
Eren gent bona, gent que tirava endavant la família, el treball,
molta gent honrada.
Però el somni ens recreava i ens duia com un sol cos cap al punt de trobada,
i el punt de trobada no era cap lloc en concret,
era un somni de la sang, que ens estirava des de lluny.
No temíem l’exèrcit que ens ocupa de fa segles, ni les armes,
ni els enemics de les nostres parpelles, ni els conqueridors
que ja teníem dins. No temíem que ens poguessin matar
amb l’excusa de la revolta. Dúiem fins i tot els nostres fills més petits.
Hi ha moments en la història de l’esclavitud que són així,
comença un ocell a volar i el segueixen tots els altres
i el cel desapareix com si tot fos vol i immensitat i glòria.
I es sent el soroll tronador del seu xerricar i topar d’ales.
I després tot el món torna a quedar en silenci.
I fins i tot l’arbre que ha vist aquella meravella
dubta de la seva visió de fulles.
Encara més, doncs, l’home
a qui cap terra l’arrela.


diumenge, 4 de novembre de 2018

dissabte, 27 d’octubre de 2018

fantasia vespral


Davant del seu casull a l’ombra seu
el llaurador, a qui fuma una llar frugal.
                Hospitalària en el pacífic
vilatge sona al romeu l’esquella.

Els barquerols ja tornen també al port;
en viles, lluny, s’apaga l’actiu brogit
                del mercadal; en la quieta
                               parra lluu l’àpat companyonívol.

I jo on em giro? Viuen els moridors
de son i feina; tots són contents mudant
                brega en repòs; ¿per què només a
                               mi dins el pit no em dorm mai la pua?

Al cel de cap-al-tard un abril floreix;
sens nombre es baden roses, i brilla en pau
                el món daurat; oh, arrabasseu-m’hi,
                               núvols purpuris!, i en llum i aire

allí amunt se’m fonguin amor i doll―
Però com esverat del prec boig, ja fuig
                l’encís; fosqueja, i solitari
                               sota del cel, com sempre, em retrobo.

Acut, son dolç!, ah, massa deleja el cor;
però ja et desroentes, tu, joventut,
                tu, inquieta, somniosa!
                               Tranquil·la i clara és llavors la vellesa.

HÖLDERLIN, “Versions de Hölderlin”, trad.: Carles  Riba, pròleg de Gabriel Ferrater, Edicions 62, Barcelona, 1971

dilluns, 22 d’octubre de 2018

octubre


Els vidres, nets del baf de llum calenta.
S’obre l’ull clar de la tardor, i ens mira
cansat d’ésser indulgent, d’haver de dir-nos
amb molta paciència, com sempre,
que trepitgem aquests castells de sorra
d’oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany
no ens salvarà cap malentès: a l’hora
serem al lloc on ens hem convocat.
                I acudim a la cita, resignats,
mentre les fondes llanes femenines,
amb una dúctil passió d’orquídia,
s’arrissen lentes i persuasives,
es retallen i es cusen, s’insinuen
fins que han empresonat els cossos rossos,
els companys que han begut sol amb nosaltres
i encara els eixams d’ànimes abelles
se’ls dispersen i brunzen flama, llengües
de l’esperit del foc: però des d’ara
recollits, més i més cauts i lunars,
més i més blancs al fons de galeries
de mines tortes. Meditem enginys

GABRIEL FERRATER, “Les dones i els dies”, Edició crítica de Jordi Cornudella, Edicions 62, Barcelona, 2018

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Vivim en una edat en la qual els homes tracten l’art com si entenguessin que és una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa.

OSCAR WILDE

dissabte, 6 d’octubre de 2018

els vells ximples


Què es pensen que ha passat, els vells ximples,
perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra
que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,
i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar
qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,
podrien retornar a quan ballaven tota la nit,
o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?
¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi
i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,
o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi
mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:
                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem
comencen a escampar-se per sempre més
sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:
ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger
i no parava de fondre’s amb l’únic afany
perquè florís la flor d’un milió de pètals
que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir
que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:
no saber com, no haver sentit qui, la capacitat
de triar perduda. La seva aparença els delata:
cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…
                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades
dins del cap, amb gent que s’hi belluga.
Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix
com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,
col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar
dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només
les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,
una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida
benvolença del sol a la paret a ple estiu
després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:
no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.
                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà
però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen
tot deixant un fred enervant, el desgast continu
de prendre alè, i ells encongits al peu
del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se
que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:
el pic que es veu des de tot arreu
per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea
de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?
¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant
l’espantós retorn a la infantesa?
                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009

diumenge, 16 de setembre de 2018

impressions


malgrat que hi ha semblances
en el criteri,
l’avenir és el temps
precursor del domini inconscient.
per ara,
no tinc la intenció a negar-ho,
però en el camí de l’espera,
la permissivitat
oculta darrere les vinyes
que idolatro la fruita del sol
i el suc de la lluna.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Svalbard”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018