Vivim en una edat en la qual els homes tracten l’art com si entenguessin que és una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa.

OSCAR WILDE

els vells ximples

Què es pensen que ha passat, els vells ximples,

perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra

que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,

i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar

qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,

podrien retornar a quan ballaven tota la nit,

o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?

¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi

i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,

o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi

mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:

                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem

comencen a escampar-se per sempre més

sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:

ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger

i no parava de fondre’s amb l’únic afany

perquè florís la flor d’un milió de pètals

que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir

que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:

no saber com, no haver sentit qui, la capacitat

de triar perduda. La seva aparença els delata:

cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…

                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades

dins del cap, amb gent que s’hi belluga.

Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix

com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,

col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar

dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només

les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,

una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida

benvolença del sol a la paret a ple estiu

després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:

no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.

                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà

però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen

tot deixant un fred enervant, el desgast continu

de prendre alè, i ells encongits al peu

del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se

que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:

el pic que es veu des de tot arreu

per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea

de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?

¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant

l’espantós retorn a la infantesa?

                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009

impressions

malgrat que hi ha semblances

en el criteri,

l’avenir és el temps

precursor del domini inconscient.

per ara,

no tinc la intenció a negar-ho,

però en el camí de l’espera,

la permissivitat

oculta darrere les vinyes

que idolatro la fruita del sol

i el suc de la lluna.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Svalbard”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

la sèrie algorítmica dels dubtes interns

l’esclavatge es manté

en el conscient,

mesura dels plaers exaltats

per a renéixer

i fer-se més fort.

les hores intactes no es compten.

en un lloc de la casa,

dormint al llit,

t’esperen: els hostes.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Carn crua”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

mort

Ni por ni esperança acompanyen

un animal agonitzant;

l’home espera la seva fi

tement-ho i esperant-ho tot;

ha mort moltes vegades,

moltes vegades s’ha aixecat de nou.

Un gran home en el seu orgull,

fent cara als assassins,

llança l’escarni sobre

l’alè que es paralitza;

coneix la mort a fons

̶―l’home ha creat la mort.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

  

Ni la por ni cap temença

no vetllen l’animal que mor;

l’home espera la seua fi

esglaiant-se, esperant-ho tot;

i moltes vegades ha mort,

i moltes ha tornat a alçar-se.

Davant dels assassins

l’orgull de l’home ferm

respon a l’últim

alè amb l’escarni; la mort

la coneix per dins ―l’ha creat

l’home la mort.

W. B. YEATS, “L’espasa i la torre”, trad.: Patrícia Manresa, Albert Roig, Edicions 62, Barcelona, 2005

Puc mirar llargament el nus d’un bocí de fusta fins que arriba a fer-me por.

WILLIAM BLAKE

les cares noves

Si tu, que has envellit, et mories primer,

ni la catalpa ni el til·ler fragant

oirien els meus peus vius, ni jo trepitjaria

on forjàrem allò que el Temps romprà amb les dents.

Representin les cares noves els enganys que desitgin

a les velles cambres; la nit pot pesar més que el dia,

encara les nostres ombres divaguen pel jardí arenat,

semblen els qui són vius més indefinits que no elles.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

catalpa 
f. [AGA] [BOS] Arbre caducifoli de la família de les bignoniàcies, de grans fulles cordiformes, acuminades i verticil·lades, d’olor fètida, flors en grans panícules, blanques amb taques grogues, i fruit en càpsula molt llarga i prima, originari d’Amèrica del Nord i plantat com a ornamental (Catalpa bignonioides)

mozart

                Enduts d’un ritme fàcil i profund

també els nostres compassos voldrien, un a un,

                               volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent,

                ala d’un ordre en moviment,

                               ràpida, lliure…

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,

                               però és música, viure!

MÀRIUS TORRES, “Poesies de Màrius Torres”, Pagès editors, Lleida, 2010

Direm que el que es recomana són invisibilitats intermèdies… Què és el que ha de quedar amagat, sense posició visible? El més important. Quina ha de ser la part visible? La que porti al lector a fer més coses.

GONÇALO M. TABARES

Et dec, amic, una resposta a la conversa ajornada,

interrompuda per l’esfereïdor silenci, pel llamp que estroncà

sense visible límit la veu i les paraules.

I no s’atura el temps? I no emmudeix el vent quan els mots callen?

Quin espai acull els pensaments si es perden les imatges?

Si un vers pogués recuperar el fil trencat del teu vital somriure,

deturar les ombres que, inclements, esborren les més clares

línies del teu esguard, vívid encara? El verb sense paranys,

la teva aposta.

Et dec una resposta, amic, que el temps deturi,

perquè el destí no és just. Potser tan sols refer els records

ens redimeixi.

ZORAIDA BURGOS, “Absolc el temps”, dins “Convivència d’aigües. Obra poètica”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017.

l'arquer

De l’úter va emergir la fletxa abans que tu.

L’arc s’esperava sota el llit, i encara

no ho sabies. Et calia creure

que habitaves el punt més vellutat

de l’univers que no deixaries mai.

Però de seguida t’enderroques.

Des de llavors vius aferrat a una mà

de gel que et promet l’encert directe al centre,

entre penombra i èxtasi dominat pel desfici

de fregar-lo amb un dit i que s’esmunyi.

Aprens que la llar no ets tu ni el pare

de cendra ni l’efímera carícia de l’àvia

ni el bes indecís de la mare

ni la mestra escorredissa que t’ofrenen

petites mossegades de tendresa.

Ja saps que arc i fletxa vénen sempre junts

i que al centre de la diana hi ha la flor obesa

de la por, un clavell decapitat.

Ets l’arqueòleg extraviat que insisteix

a recolzar-se sobre murs de maons

de palla esmorteïda; l’ocell que es llença en espiral

cap a la seva tomba cavada, acorat dia rere dia

per la fulla impietosa de la desesperança.

Que la llar té un xiprer al fons dels ulls,

també ho has de saber.

I malgrat el desig imperant de cosir-te la boca

i no suplicar-la mai més, vius

amb la dolça companyia de l’engany

que, de tant que apuntes i dispares,

potser un dia la fletxa no es desvia

i les runes sedimentades sota la pell s’esporguen.

On és la vella diana de la llar, això tampoc

no ho saps. Potser només viu

entre poemes, és al cercle incessant

de les idees que ens enlairen.

És la tortura aurífica de la cerca.

ANNA GAS, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

sirenes que peixen el món

El to fangós d’una veu cansada

tan sols l’escolta el mar.

Exordi de cames amfíbies

del neguit de qui respira i troba brànquies

embussades per la sorra que s’hi escola

i cobreix

pam a pam

un cos nuu nu i gèlid llefiscós

de faringe feta d’algues que li trenen

la columna

i la sostenen i caminen

peus d’anemone marina

que fan cabotatge encabotats

en petits núvols d’escuma

i cabells com perfums de mar

(ara ferum de peix de llotja).

Piscifactories

de cria intensiva

de sirenes desgastades

fetes hidra d’aigua dolça i estancada,

apeixades i afartades

d’esquers, hams i lluites vanes,

violades,

soterrades,

fetes pòlip simbiont

de la llum, la xarxa i la nansa

que tan sols el mar travessa, mulla i salva.

LAIA MALDONADO, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

promesa

En un apartat racó de la Ment,

començo a deslligar-me.

Es despullen els discursos que carrego.

Els cremo.

Jo seré la Mare d’una gran nostàlgia.

No en quedarà ni rastre,

de la meva arquitectura.

És moment d’enderrocar la Pa(ra)ula

que ja no era

feta per nosaltres:

tot esdevindrà runa.

Cremo la faula,

vull eliminar fins la cendra del meu llenguatge,

arribar al buit,

tocar fons

                                com et vaig prometre.

PAULA S. PIEDAD, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

Volia l’última paraula,

li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons

les menges mig guisades

i el got mig ple damunt la taula.

L’atzar, que enceta i clou la voluntat,

fa via amb peus lleugers al teu encontre

i empeny, inexorable,

les lletres del silenci.

Si saps dir prou quan calgui,

la pietat apagarà el discurs,

la pressa de la seva arribada,

i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor

disfressarà tot el no res que amagues

i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

Potser.

FRANCESC GARRIGA, “Ragtime”, Labreuedicions,  Barcelona, 2011

L’art és la infantesa. És ignorar que el món ja existia i crear-ne un.

RAINER MARIA RILKE