diumenge, 31 d’octubre de 2021

 La paraula és la casa de l'ésser. Allà hi viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquesta casa. 

MARTIN HEIDEGGER

soledat oberta

Em dol tot, fins la camisa,

a damunt el pit cremat.

I les paraules em nafren

quan sonen damunt la llengua

amb el seu significat.

 

No puc parlar de tant que estim… La parla

és sempre de baladres i sal grossa:

un agre ganivet que em reboteix

bavant-me sal i sang, i sal i sang,

pel meu bosquet senzill de parla verda…

 

I no vull tanta parla que s’esquerda.

Mes, les meves paraules de ‛bellveure’,

‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’, ‛amic’,

les tenc, obscures, fent una plorada

al carreró banyat de la Gran Pena.

 

Em dol la blancor dels ossos.

Em dol el bel de la sang.

 

Aquest carreró de sang,

per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

 

Per la meva sang sona

la frescor de la font

que lluu cap a la set.

 

I els pins… ―so dels meus pins!―

que comencen la verdor,

com el dia l’aurora,

sense influències de verdor més alta.

 

I em cau de patiment la meva galta,

perquè, a mi, el dolor em va brostar

com el vol a una ala o l’èxtasi a una muntanya.

 

Era per llei que Déu em mossegà

quan treia el cap a l’amorosa llum

ja batejat amb la color de sofre.

 

Per la sang em saltava una geneta,

i l’amor, de la mida del meu cos,

estava ple de dentellades roges

com a passes de por d’un homicida.

 

Un mostel em xuclava,

dins el jardí del cor,

un coll melodiós de rossinyol

on ja es feia de dia. ―Vull dir que ja cantava.

 

Però un dia sortí molt ―molt!― de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,

‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’, ‛frescor’, ‛aigua’.

 

Oh veu! Oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i la frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inundà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

 

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

 

L’amor, la set, em creixen

alts, alts, com a migdies.

I conserven la ràbia com a pals de sivina.

 

I jo estic allargat com una terra

que té el consol de l’aigua i de la pedra,

i no pot ésser torre…

 

És curiós… però jo no tenc pena.

És ver que ja fa temps no he vist estrelles,

ni aquell mar tan senzill que va a la platja

plena de lliris blaus, callada i sola.

 

És cert. Hi ha poques coses d’alegria.

Però sempre hi ha un brot de taronger

que va, en silenci, cap a la taronja.

 

I humils pedres, que, per primera volta,

se senten àngel, tirades a una fruita,

o a un aucell, que haurà tingut la sort

de morir-se a l’aire.

 

És curiós… jo som d’aigua de mar,

i és com si fos de canyamel i el cor

d’eixa ona meva, repetida i blava.

 

Tots els que anau contents:

el sol i el meu cor van amb vosaltres.

 

BLAI BONET, “Antologia  poètica”, Diari de Balears, 2005


 

dijous, 28 d’octubre de 2021

cavalls de lluna i de volcans

 Illes que he conegut,

verdes als mars immòbils.

 

D’algues ardents, de fòssils marins

les platges on corren en zel

cavalls de lluna i de volcans.

 

Al temps de les ruïnes,

les fulles, les grues l’aire envaeixen:

amb la llum d’al·luvió resplendeixen

els cels curulls oberts a les estrelles;

 

volen coloms

a les espatlles nues dels infants.

 

Aquí acaba la terra:

amb fatiga i amb sang

em faig una presó.

 

Per tu em llançaré

als peus dels poderosos,

endolciré el meu cor de bergant.

 

Però bandejat pels homes,

m’ajaço encara sota el raig de llum

com un infant amb mans obertes,

a tocar d’arbres i rius:

 

allí el taronger grec fecunda

la latomia per a himeneu dels déus.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

 

himeneu 
m. [LC] Casament

La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra) y tomíai (de témnein, tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para encarcelar a los esclavos.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

verda deriva

 Capvespre: llum adolorida,

peresoses campanes s’enfonsen.

No em diguis res: calla en mi

un amor de remors, i l’hora em pertany

com als dies dels col·loquis

amb l’aire i els boscatges.

 

Descendien dels cels somnolències

en aigües lunars,

les cases dormien al son de les muntanyes,

o la neu aturava àngels sobre els verns

i estrelles als vidres

velats com estels de paper.

 

Verda deriva d’illes,

entrada de velers,

la xurma que recorria mars i núvols

amb la cantinela de rems i de cordam

em lliurava la presa:

nua i blanca, i en tocar-la

se sentien en secret

les veus dels rius i de les roques.

 

Llavors les terres es disposaven

en fondals d’aquari,

i un neguit de tedi i vida d’altres moviments

queia en firmaments abstrets.

 

Tenir-te és un desassossec

que de tot plor sadolla,

dolcesa que les illes invoques.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

dilluns, 11 d’octubre de 2021

 …he pogut comprovar que, com més blancs es tornaven els meus cabells, millor disposada trobava la gent a creure el que jo deia.

BERTRAND RUSSELL

dimarts, 14 de setembre de 2021

oboè submergit

 Avara pena, tard ve el teu do

en aquesta hora meva

de renúncies deleroses.

 

Un oboè gèlid refraseja

joia de fulles perennes,

no pas meves, i s’esvaneix;

 

en mi tot vespreja:

l’aigua s’escola

a les meves mans herboses.

 

Oscil·len ales en un cel incert,

làbils: el cor transmigra

i jo sóc un erm,

 

i els dies una ruïna.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

dimarts, 7 de setembre de 2021

antinòmia

 

La natura és tan cruel

que havia de ser bella;

la vida és tan absurda

que algun sentit ha de tenir.

 

En la realitat impera, tot jugant a bitlles,

el contrapès. A causa del deute

consubstancial s’imposa la compensació:

t’estimo,

doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.

                T’odio,

doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.

 

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,

la nuvolada de mosquits magnètics

damunt la meva pell de tità, la paret mestra

que acabarà cedint

d’acord amb la resolució del litigi

entre la bellesa i el sentit. I res més

sinó els meus budells

entaforats, crues estrelles

degradades a llambrics. Entre els seus nusos,

que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

 

llambric 
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.

 L'ensenyar és més dífícil que l'aprendre perquè l'ensenyar significa deixar aprendre. 

MARTIN HEIDEGGER

dijous, 22 de juliol de 2021

 Amb els ulls

lliurats al món

sense cap altra pretensió,

amb els ulls

cap a la llum

que tota sola

ella sola

ve de dalt

menysprea la terra.

Amb la mirada

que verema temps,

fent ànima de l’iris

i dins la retina

espantant el mot.

Quan és neu

pastada amb llum

que ve de dalt

i reclama pou,

quan és fred

i pell nua,

sense curtir,

sense remor.

 

Tan sols eixir-ne nina,

com si un cim blanc

fos tota una muntanya.

 

Per un raig

el cos s’espolsa

del silenci sord

de ser pedra

que davalla.

 

LUCIA PIETRELLI, “Ortigues”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2015

dimarts, 6 de juliol de 2021

Els poetes són el mirall de les ombres gegants que el futur projecta sobre el present… els poetes són els legisladors no reconeguts del món. 

PERCY BYSSHE SHELLEY 

teoria amb els daus

 No hi ha atzar en el llibre, sí en la vida.

Potser has triat la forma del bressol?

Has escollit la llengua dels teus pares

o els ulls que t’han ferrat mentre envellies?

L’atzar no té raons. És un il·lús

qui creu que entén les coses

perquè sap explicar-les.

Pots descriure els pigments de les magnòlies,

però mai no els entendràs;

pots capbussar-te en les biografies,

inútilment:

els fets mai no revelen

el misteri pregon de cada vida.

En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc

amb lògica implacable,

les grafies, les síl·labes, les frases,

els èlitres brillants de les sextines.

Escriure és més segur que travessar un pas zebra.

L’important no s’escriu. L’important és atzar,

la causa de la causa impenetrable,

el lloc on la raó perd l’espinada,

allí on els daus es juguen

el nom del teu botxí.

Poc et resta per fer. Potser escollir

amb la màxima cura

l’arbre on t’han de penjar,

el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.

No ho faràs endebades:

qui tria la bellesa

desafia l’atzar i es fa més lliure.

 

EDUARD SANAHUJA, “Sang barata”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2015


 

dissabte, 19 de juny de 2021

 L'erudició és la memòria i la memòria és la imaginació. 

MAX JACOB

com ella

Bruixa posseïda, a rondar he sortit

per l’aire negre, més valenta de nit;

somiant malvestats, he passat

per damunt de les cases, d’un llum a l’altre:

solitària, amb dotze dits, fora de mi.

Una dona així no és ben bé una dona.

Jo he estat amb ella.

 

He trobat les coves ardents al bosc,

les he omplert d’olles, gravats, prestatges,

armaris, sedes i molts béns;

he fet el sopar per als cucs i els follets:

queixant-me, posava ordre en el desordre.

Una dona així no pot ser ben entesa.

Jo he estat amb ella.

 

En el teu carro he pujat, conductor,

he dit adéu als pobles amb el braç nu,

he après les darreres rutes enceses i sobrevisc

on les flames encara em mosseguen la cuixa

i les costelles em cruixen on et giren les rodes.

A una dona així no li fa vergonya morir.

Jo he estat com ella.

 

ANNE SEXTON, “Com ella”, Trad.: Montserrat Abelló, Edicions Proa, Barcelona, 2011 

dissabte, 22 de maig de 2021

com m'agrada

 Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més endins de la terra!

 

MÀRIUS SAMPERE, “La taula i les estrelles”, Columna, Barcelona, 1992, i  123 poemes”, amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda.

Tothom es mereix que ens hi apropem amb un alt desig, amb una mínima esperança i amb una íntima i permanent deferència intencional. 

CARLOS BIOSCA