dimarts, 14 de setembre de 2021

oboè submergit

 Avara pena, tard ve el teu do

en aquesta hora meva

de renúncies deleroses.

 

Un oboè gèlid refraseja

joia de fulles perennes,

no pas meves, i s’esvaneix;

 

en mi tot vespreja:

l’aigua s’escola

a les meves mans herboses.

 

Oscil·len ales en un cel incert,

làbils: el cor transmigra

i jo sóc un erm,

 

i els dies una ruïna.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

dimarts, 7 de setembre de 2021

antinòmia

 

La natura és tan cruel

que havia de ser bella;

la vida és tan absurda

que algun sentit ha de tenir.

 

En la realitat impera, tot jugant a bitlles,

el contrapès. A causa del deute

consubstancial s’imposa la compensació:

t’estimo,

doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.

                T’odio,

doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.

 

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,

la nuvolada de mosquits magnètics

damunt la meva pell de tità, la paret mestra

que acabarà cedint

d’acord amb la resolució del litigi

entre la bellesa i el sentit. I res més

sinó els meus budells

entaforats, crues estrelles

degradades a llambrics. Entre els seus nusos,

que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

 

llambric 
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.

 L'ensenyar és més dífícil que l'aprendre perquè l'ensenyar significa deixar aprendre. 

MARTIN HEIDEGGER

dijous, 22 de juliol de 2021

 Amb els ulls

lliurats al món

sense cap altra pretensió,

amb els ulls

cap a la llum

que tota sola

ella sola

ve de dalt

menysprea la terra.

Amb la mirada

que verema temps,

fent ànima de l’iris

i dins la retina

espantant el mot.

Quan és neu

pastada amb llum

que ve de dalt

i reclama pou,

quan és fred

i pell nua,

sense curtir,

sense remor.

 

Tan sols eixir-ne nina,

com si un cim blanc

fos tota una muntanya.

 

Per un raig

el cos s’espolsa

del silenci sord

de ser pedra

que davalla.

 

LUCIA PIETRELLI, “Ortigues”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2015

dimarts, 6 de juliol de 2021

Els poetes són el mirall de les ombres gegants que el futur projecta sobre el present… els poetes són els legisladors no reconeguts del món. 

PERCY BYSSHE SHELLEY 

teoria amb els daus

 No hi ha atzar en el llibre, sí en la vida.

Potser has triat la forma del bressol?

Has escollit la llengua dels teus pares

o els ulls que t’han ferrat mentre envellies?

L’atzar no té raons. És un il·lús

qui creu que entén les coses

perquè sap explicar-les.

Pots descriure els pigments de les magnòlies,

però mai no els entendràs;

pots capbussar-te en les biografies,

inútilment:

els fets mai no revelen

el misteri pregon de cada vida.

En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc

amb lògica implacable,

les grafies, les síl·labes, les frases,

els èlitres brillants de les sextines.

Escriure és més segur que travessar un pas zebra.

L’important no s’escriu. L’important és atzar,

la causa de la causa impenetrable,

el lloc on la raó perd l’espinada,

allí on els daus es juguen

el nom del teu botxí.

Poc et resta per fer. Potser escollir

amb la màxima cura

l’arbre on t’han de penjar,

el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.

No ho faràs endebades:

qui tria la bellesa

desafia l’atzar i es fa més lliure.

 

EDUARD SANAHUJA, “Sang barata”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2015


 

dissabte, 19 de juny de 2021

 L'erudició és la memòria i la memòria és la imaginació. 

MAX JACOB

com ella

Bruixa posseïda, a rondar he sortit

per l’aire negre, més valenta de nit;

somiant malvestats, he passat

per damunt de les cases, d’un llum a l’altre:

solitària, amb dotze dits, fora de mi.

Una dona així no és ben bé una dona.

Jo he estat amb ella.

 

He trobat les coves ardents al bosc,

les he omplert d’olles, gravats, prestatges,

armaris, sedes i molts béns;

he fet el sopar per als cucs i els follets:

queixant-me, posava ordre en el desordre.

Una dona així no pot ser ben entesa.

Jo he estat amb ella.

 

En el teu carro he pujat, conductor,

he dit adéu als pobles amb el braç nu,

he après les darreres rutes enceses i sobrevisc

on les flames encara em mosseguen la cuixa

i les costelles em cruixen on et giren les rodes.

A una dona així no li fa vergonya morir.

Jo he estat com ella.

 

ANNE SEXTON, “Com ella”, Trad.: Montserrat Abelló, Edicions Proa, Barcelona, 2011 

dissabte, 22 de maig de 2021

com m'agrada

 Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més endins de la terra!

 

MÀRIUS SAMPERE, “La taula i les estrelles”, Columna, Barcelona, 1992, i  123 poemes”, amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda.

Tothom es mereix que ens hi apropem amb un alt desig, amb una mínima esperança i amb una íntima i permanent deferència intencional. 

CARLOS BIOSCA

divendres, 9 d’abril de 2021

 ―Una vall de delit he deixat endarrere,

tota cases lluint i camins d’ufanor

on l’amor assolit tendrament persevera

del fullam i del riu escoltant la cançó.

 

Vaig gaudir per un temps de l’indret temptador

sense dols al davant, sense angoixes darrera,

i em semblà que atenyia o l’oblit o el perdó

sota un porxo ignorat on la parra prospera.

 

Ja un benésser feixuc el meu cor oprimia

i un llunyà flabiol cap amunt em volia,

congriant un deler més vivent que el costum.

 

I altre cop vaig seguint un camí solitari;

com que mena tan alt ¿podré mai reposar-hi;

oh cimal sense gent i amb corona de llum?

 

JOSEP CARNER, “El tomb de l’any”, Edicions Proa, Barcelona, 1984

Benestar. Trist del benésser on reposes, sospira tremolant, Carner Ofrena DCVB

 Tot és no fer-se il·lusions sobre la pròpia vàlua. 

MAX JACOB

dijous, 25 de març de 2021

el sumari

 

Eres dolent: sempre quedaves bé: al tel de la veu,

t’hi penjaven les fades calmes de la mentida circumstancial,

que just tapa, però no enganya l’home fondo de la veracitat.

En tu es feia avinent i evident: les coses,

que tenen el clot més llunyà i l’home més prop,

sempre romanen sense dir;

queden per veure; sense poder ser vistes queden,

perquè són, hi són, en són, però no són de veure…

Sembla i tot que ho són tot; tot són massa coses, tot és massa.

Totes les maces fan mal. El mal té prohibit rebre visites…

Tu t’amagues, ell s’amaga, mentre

just nosaltres no ens amaguem perquè no existim;

vivim a les ombres de la teva clapa,

on viure és aquell capolat voler viure;

on parlar és just aquell esfondrat voler el mot de parlar,

talment com el pi no ralla sobre l’ullastre;

on, tot el dia de la nit, un home és a dir…,

i, quan en torna, diu «no en diguis, d’altra…».

Tot el volum de calladura tanta, però,

farà un transcendental discurs al teu fetge.

Tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Just et podré donar entenent el que ja saps

per haver-ho tu també donat de la teva bossa personal:

l’Estat, igual que el fet d’escatimar la Vida

dins la cambra de gas d’un anticonceptiu,

embossa l’arribada de la persona completa.

Comences la fabricació del retard de la veritat, que empeny

per aparèixer i ser una presència,

amb la tècnica i tàctiques d’encuny imperial,

que consisteix a corcar amb bisturins d’antiquari-manager

de natació juvenil, el mateix mot «veritat». Com si la veritat

fos un mot que es pot declinar; que ha de tenir un gènere,

el femení: la veritat una dona que l’home pot muntar

per tirar-s’hi, tirar-se-la, som-hi, preciosa.

El teu decret-llei és que la mentida consisteixi a dir «veritat»,

a l’hora d’anomenar un corral invisible del món,

on la veritat just es pot tenir directament,

com una mà entorn d’un tassó de vidre

té avinentesa de saber el que no és una mà

quan talla una mà o posa anell a un dit.

La corona de llorer al soldat inconegut, que la mentida és,

però, t’empeltarà de pi ver els fetges.

Tu en diràs potser càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tu estaves més segur mai que un sementer de pa és inferior a tu.

Creies que podies fer salvatge un ametllerar,

un redol de figueres, una garriga de ravells de la terra,

a fi d’esfondrar l’olor bosquetana, que el món fa,

i encolomar-hi una urbanització per a mossoneries.

La closca del teu crani, estibat de freixura

de cervell sense mentalitat, claror tota ella de la ment,

feia comptes, tot confonent les xifres amb les pessetes,

poder espampolar vídues, capar orfes, donar aigua a l’ignorant,

robar la lluna i la blavor de la fosca i del tarongí al jovent.

El Futur, però, és l’Únic que existeix en la Vida

i que sempre seguit hi és, mai de la Vida no se’n va.

Si poses una central nuclear on el Futur construí un tamarell,

el pa d’arrels de l’arbre rebordonirà al teu fetge:

tu potser en diràs càncer, però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

Tot el que ha passat roman aquí vivent per sempre.

Tu ni ningú no goseu dictaminar «ja ha passat».

La Matèria de l’Esperit del món és indestructible:

passa, però no passa de llis; esdevé. A tu, tot et passa,

perquè estàs condemnat a no saber, ni somniant,

que tot quant no és antic és vell. Ets vell nat.

No ets res: ets el sector històric, teranyina de metafísica

tot tu: ignores fins a quina extremadura

mai de la Vida ningú ha vist la Història;

que ningú no veu la Història, ningú veurà la Història mai.

Just el noningú escriu textos fòssils amb mots de fòssil,

on, per no gosar escodrinyar que el fet real és per la Vida

i que la Història és per Infracció,

només fa crònica dels assassinats, de les invasions,

dels genocidis, de les carnisseries, de les tortures,

de les cambres de gas, de l’execució del mar, on el Jordà

desemboca. Mentre l’herba de la roja terra,

el sol instal·lat en el noguer de la verdor,

el passarell que aida en l’expressió a la muda penya,

són deportats extramurs de la Història, que just sap

bramular Atchung! El call vermell de la terra, però,

rebordonirà al teu fetge. En diràs potser càncer,

fins i tot gosaràs dir-ne «terrorisme», però és el Futur.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

Sé que sóc l’home: mai no faig memòria ni faig cria de Història.

Just faig de veure, sense ni la mandra de pensar-hi,

tot quant és de vida en tot quant tinc per meu.

l’Univers en mi trià la meva mà per conca.

No són meves les coses que jo vull.

Les coses que me volen, aquetes són les meves,

les que me xuclen per tenir gust de mi.

Ser un exterior: vet aquí l’ex-simi, que tu em manes ser:

el tret defora, la cas que té un ferro

deixat per ferro, deixat sense entrada.

El ferro deixat per ferro, però,

rebordonirà a les freixures del teu cos, que el Cos, l’Únic que hi ha,

ha arrabassat de tu i del teu càrrec.

En diràs potser càncer, fins i tot gosaràs dir-ne

«crisi econòmica, saneamento económico, disturbios»,

però és el Futur, però és el Futur, però és el Tribunal del Cosmos.

Encara que no sigui avui, avui, avui, encara que no sigui avui.

 

BLAI BONET, “El cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979

capolar: [LC] Fatigar fortament. Mira que et capoles fent tant d’exercici. L’excursió l’ha ben capolat.

rallar: Pescar amb rall.

ravell o revell: Ullastre petit, i especialment el que, havent crescut poc i no havent-hi tingut esment, té la rama molt atapeïda i les fulles petites, dures i aspres (Camp de Tarr., Vendrell, Bal.). Dins un brot de vidauba que floria | per un ravell, hi vaig trobar un niu, Salvà Poes.DCVB

rebordonir: v. tr. [LC] Fer perdre la virtut, fer tornar com bord. Una actitud que rebordoneix els nostres sentiments. 
1 2 
intr. pron. [LC] Perdre la pròpia virtut, la bondat originària. La gent s’ha rebordonit. 

dissabte, 13 de març de 2021

el silenci del paisatge

 

Els garrovers són muts en aquesta horabaixa

de dissabte d’hivern: els cans no cacen,

porucs rere parets d’ametlerars en flor,

i un sol molt groc s’allunya dels pletons tot herbam

entre niguls morats que vaticinen pluja.

 

L’ombra de tots els vents amb un silenci cau

damunt vasts sementers on el sembrat no oneja.

I espiga el blat, i l’ordi, amb la blancor de març

oberta com un crit a l’acer de les falçs

que a les cases romanen, amb el tall entrescat.

 

Als negrencs sestadors les ovelles ja dormen

dins un baf de ferum que acubaria un mort.

Galliner. Colomer. Païssa. Safareig.

Aquesta és la rutina, diària, intensa, llarga,

del pagès d’aquest poble, que el secà al·lucina,

estrictament addicte a l’alcohol i al tabac.

 

Que no véngui de nou rebre notícies tràgiques

d’aquest món sempre clos, tristament ofuscat.

Tan bell com el pastar, no commou el suïcidi.

L’enginy de fer dogals és una herència antiga.

I és dèria coneguda llançar-se a les cisternes

quan hom es troba sol i tot és per demés.

 

Aquí amb bater de sol, quan la calç enlluerna,

sempre resta el paisatge, que sap guardar els secrets.

 

DAMIÀ HUGUET, “Guarets a l’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1987.

 

acubar: Dificultar o impedir la respiració (a algú). La xafogor del metro acuba els viatgers.DIEC2

dogal: Llaç escorredor amb què s’estreny el coll d’una persona per penjar-la, arrossegar-la. DIEC2

 Si la força del costum en el sol i separat és gran, un cop ella esdevindrà acoblada i conjunta i col·legiada en serà molt més. Perquè aleshores l’exemple ensenya, la companyia reconforta, l’emulació accelera, la glòria enlaira.  FRANCIS BACON