diumenge, 7 d’abril de 2019


La paraula m’atrapa en la memòria,

fins al punt que el present
―la consciència de present renovat a cada instant―
se’m torna en un instant record, història:
sempre més poderosa que l’instint.

No, no hi puc res: el que conec i que en va reconec
enmig de tant com desconec que ignoro
m’aboca a viure exànime,

sigut,

i em sento fins i tot posterior al que conec que ignoro,
el temps futur de l’esperança i el desig:

un temps que aparentment visc no viscut,
però que per l’espera
―per la construcció que en faig en la durada de l’espera―
també m’arriba del record.

El que vull és passat.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “El contorn de l’ombra”, Editorial Proa, Barcelona, 2006.

dimarts, 2 d’abril de 2019

...la poesia no pot ser hermètica fins a la incomunicabilitat, ni avorridora, és a dir, sense centres d’atracció, d’interès, de novetat, de sorpresa. La poesia pot certament presentar dificultats ce comprensió, però en aquest cas el mateix autor o un bon exegeta han de poder traduir al llenguatge comú les seves metàfores distorsionades fins a la incoherència grotesca. La poesia que només sona és música barata.

PERE QUART

dijous, 28 de març de 2019


Soc pres polític torturat a Espanya,
i un nen mort a la mar, a la vorera,
i soc un poble nòmada que espera
un somni nou, i camina, i s’hi afanya.
I el poble català del Matarranya,
carn escruixida en tanca fronterera,
el fum podrit que enllorda l’atmosfera,
la sionista, eterna, barrundanya.

La dona turmentada amb oi viril,
i el gai sanat per pruïja divina,
i el fred cadàver que ha mort sense asil,
l’estómac del quart món sense proteïna.
I el clam civil que avisa aquest sigil
que d’aquest ordre assassí en farem xixina.

CARLES REBASSA, “Sons bruts”, Edicions Proa, Barcelona, 2019.

dimecres, 27 de març de 2019


No es complirà mai res.

Esperança i desig són causa de dolor:
dolor de no poder tenir, dolor per la nostàlgia d’haver tingut.

Perquè espera i voler sempre es resolen dolorosament.
Tant és l’obtenció fallida com la irremissible pèrdua del guany:
la voluntat ens fa sofrents en el record.

I al capdavall no ens queden més que instants,
inesperats instants d’intensitat,
instants que percebem a part, sense ni temps.

Instants sense possessió, només sentits en els sentits.
Instants en què, de sobte, el món se’ns mostra anterior als noms.

Alguns en fan indicis transcendents, il·luminació,
però potser no són sinó foscos residus d’una vida sense veu.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “El contorn de l’ombra”, Edicions Proa, Barcelona, 2006.

divendres, 15 de març de 2019

noderney


Forat perdut,
                     ni bo ni dolent,
habito a Noderney.

El cel
          deixa caure un raig,
                                          després una gavina.

El mar
           lluu més que un pom de porta.
La boca és plena
de belleses naturals:
ara les onades
                       amb la marea
                                             descobreixen mitja riba,
un cranc,
                o un dofí fan brillar llurs cossos;
ara, com un fogó, les onades s’han tornat fosforescents.
Suara, en la mar,
                             la solpostada
                                                   es transforma en gelatina.
Tristesa!…
Si almenys,
                    tanmateix,
                                     el bramul d’un tro.
Espero, però no fins al final,
no tinc forces per fer-ho.
Crec en una propera
                                  i furiosa tempestat.
Sembla que
                   darrera de l’illot tot just comencen a aparèixer el homes de Kronstadt
i observen
                  des de l’Aurora.
Però ara el mar és pacient,
                                           i no pot escapar-se de la tempesta.
L’onada
                no ha estat acaronada pels petits dits del vent.
Per la platja,
                     ajaguts a la sorra,
                                                 indolentment,
excitats pel plaer,
                             els banyistes.
I sembla
                que l’huracà s’alci de les dunes.
“Banyistes,
                   barrils greixosos,
salveu-vos!”
                    Envairà,
                                  enterrarà,
                                                   esbufegarà.
Els grans de sorra seran les bales;
                                                      la sorra, les metralladores.
La platja
                acarona les plantes dels peus
                                                                dels burgesos.
Però el vent
                    i la sorra
                                   van d’acord amb els grans ventrelluts.
Somrient:
                “Com tot, a Alemanya, és bo i barat!”
els especuladors
                           de divises
                                            escalfen catarros i asmes.
Això, però,
                    certament,
                                      són escamots roigs.
El conegut desordre de la caminada.
Ara
       sobre les taules de l’hotel,
topen,
          cauen,
                     es precipiten,
                                            es llancen.
Amb tot, el cambrer,
                                  amb miopia d’esclau,
                                                                      mira la senyora:
a la solapa
                  un emblema feixista
                                                    mussolineja.
Xuclant
                i mossegant les tenalles dels crancs,
miren
           com allà en la mar
                                          avança la gran solpostada.
Mes aquells que tenen el cor
                                                rentat per les tempestes d’octubre
no els interessen les solpostades
                                                    ni els moviments de la mar,
no els diuen res
                         la bellesa o
                                            el clima,
només existeix
                        un sol mot:
                                          Revolució!

VLADIMIR V. MAIAKOVSKI, “Poesia III (1921-23)”, trad.: Joaquim Horta i Manuel de Seabra, Editorial Laia, Barcelona, 1983.

dijous, 7 de març de 2019

Només la mala poesia és obscura… ens hem d’acostumar a parlar, doncs, de poesia complexa… els mots són fets per entendre’ns i no pas per entendre’ls... Qui no vegi que en els mots hi ha alguna cosa de misteriosa ressonància, extraordinàriament rica, estranya de vegades, ni escriurà mai poesia ni podrà llegir mai poesia amb profit per a la seva ànima.

CARLES RIBA

dimecres, 6 de març de 2019

sense mans


Mai-més i Sempre són germans
irreconciliables, de naixença, en l’home.
En va cerquem, en va trobem:
                                                allò
que és assolit esdevé sempre, a l’acte,
mai més, com engolit per una
boca voraç.
                               I tot seguit projectes
desenfonyats de nou, experiments, deliri
de ser feliç, fressa de clarions
a la pissarra de la vida:
                                      l’aire
que respirem se’ns torna a voltes música,
una gota de rou tot d’una es fa verí.
Tot és un jeroglífic cada cop
més complicat de desxifrar; fascina,
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa
planura dels records.
                                 Els mots, en veritat,
no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dimarts, 19 de febrer de 2019


Veig pels vostres ulls tal dolça llum
que amb els meus cecs veure ja no puc;
porto amb els vostres peus un pes feixuc
com els meus coixos són ja en descostum.

Amb vós volo, sense ales, com un fum;
amb el seny vostre al cel tothora em duc;
vós el color em sabeu mudar d’un cluc,
girar-me calor o fred contra costum.

El voler vostre és l’únic voler meu.
Els pensaments al vostre cor se’m fan,
el meu parlar amb el vostre alè es resol.

Sóc com la lluna que no té res seu:
els nostres ulls al cel mai no sabran
veure’n sinó la part que encén el sol.

MICHELANGELO BUONAROTTI, “De les rimes”, dins Saps la terra on floreix el llimoner? , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999

diumenge, 10 de febrer de 2019

La poesia és la llaga per on la inexperiència supura des del desconegut.

JAUME MUNAR

dijous, 7 de febrer de 2019

la solució de l'il·lús


La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l’exercien, de fet,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l’Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d’antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
val a dir-ho, geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d’Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb temps i palla,
ensenyar-los com se fa
una vera democràcia.

Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!

PERE QUART, “Poesia empírica”, Edicions Proa, Barcelona, 1981.

dissabte, 26 de gener de 2019


L’aire pesant, i la importuna boira
constreta arreu per furiosos vents
aviat es deurà convertir en pluja;
i ja són quasi de cristall els rius
i en el lloc de l’herbeta per les valls
altra cosa no es veu que gebre i glaç.

I jo, al profund del cor, més fred que glaç,
tinc pensaments feixucs talment la boira
que sovint s’alça per aquestes valls,
closes al buf dels amorosos vents
i circumdades per estagnants rius,
quan s’aboca del cel més lenta pluja.

Passa en temps ben petit tota gran pluja
i la calor desfà la neu i el glaç,
de què baixen superbs a l’ull els rius;
mai el cel amagà tan densa boira
que a l’escomesa del furor dels vents
no fugís dels pujols i de les valls.

Però, las, poc em val florir de valls,
ans ploro en temps serè i en temps de pluja
i en els més freds i en els més càlids vents:
sigui un dia madona sense glaç,
per dins, i per defora sense boira,
i veuré sec el mar, els llacs i els rius.

Fins que a la mar davallin tots els rius
i cerqui la feram ombroses valls,
ocultarà els bells ulls aquesta boira
que fa néixer dels meus contínua pluja
i en el pit gràcil l’empedreït glaç
que arrenca al meu tan dolorosos vents.

Bé cal que jo perdoni tots els vents
per amor del que, un dia, entre dos rius
m’enclogué entre el verd tendre i el dolç glaç,
tal que després pintava per mil valls
l’ombra on vaig ser, que ni calor ni pluja
ni so curava d’esqueixada boira.

Però mai fugí boira per vents
com aquell dia, ni mai rius per pluja
ni glaç quan esbatana el sol les valls.

FRANCESCO PETRARCA, “Cançoner”, dins Saps la terra on floreix el llimoner? , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999

Sextina amb els mots-rima (substantius): boira, vents, pluja, rius, valls i glaç.

dimecres, 16 de gener de 2019


Jo he vingut al punt de la gran roda
quan l’horitzó, al moment que el sol s’ajoca,
hi deixa traspuntar el geminat cel,
i l’estrella d’amor remota hi roda,
oculta pel raig lúcid que l’enfoca
de tal biaix que s’hi desplega en vel;
i aquell planeta que comporta el gel
se’ns mostra tot sencer sobre el gran arc
on cadascun dels set fa mica d’ombra:
no per això m’escombra
ni un pensament d’amor ―i no en sóc parc―,
de dins la ment, que és més dura que pedra
servant ferrenya imatge de la pedra.

S’aixeca de la sorra d’Etiòpia
l’oratge peregrí que l’aire torba
per l’esfera del sol que l’arroenta;
i passa el mar, on mena tal gran còpia
de boira que, si res no la destorba,
cobreix tot l’hemisferi i el turmenta;
per deixatar-se en blanca vestimenta
de freda neu, i en enutjosa pluja,
que a l’aire, trist, li ploren les pestanyes:
i Amor, que les Aranyes
retira al cim més alt pel vent que puja,
no m’abandona, tant és bella dama
la cruel que m’és dada com a dama.

És fora tot ocell que el bo percaça
per la terra d’Europa, que no perd
els set gèlids estels en cap moment;
i els altres a la veu posen mordassa
per no tornar-la a alçar fins al temps verd,
llevat que fos per causa de turment;
i els animals que són naturalment
de gaia mena, són d’amor retrets
per la fredor quan l’ànim els amorta:
i el meu més amor porta;
que els dolços pensaments no em són sostrets
ni em són donats per la roda del temps,
ans me’ls don una dona de poc temps.

És ja passat el terme del fullatge
que la potència d’Àries féu sortir
per a ornament del món, i morta és l’herba;
branca de fronda lluny d’aquí té estatge,
si no és en llorer, en avet o en pi,
o en algun altre que la verdor serva;
i tant és la saó dura i acerba
que les floretes han mort a la prada,
elles que no sofreixen gebre fina:
però l’aguda espina
Amor del cor no me l’acomiada;
pe això fermament la duré sempre
mentre viu sigui, ni que visqués sempre.

Vessen les deus les aigües fumejants
pels vapors que la terra té en el ventre,
que de l’abisme les poen a dalt;
un senderó em va plaure, en dia mans,
que és ara rierol, i ho serà mentre
durarà de l’hivern el gran assalt;
el sol de terra sembla fet d’esmalt,
i l’aigua morta en vidre s’aglomera
per la fredor que de l’extern l’aferra:
jo de la meva guerra
no he girat, però, ni un pas enrere,
ni ho faré mai; que, si el martiri és dolç,
la mort bé deu guanyar tot altre dolç.

Cançó, ¿què em deurà escaure a mi ja en l’altre
dolç temps novell, quan plou, i no pas poc,
amor a terra des de tots els cels,
si ara entre aquests gels
amor és sols en mi, i en cap més lloc?
El mateix m’escaurà que a home de marbre,
si la donzella té per cor un marbre.

DANTE ALIGHIERI, “Els rims pedorsosi”, dins Saps la terra on floreix el llimoner?” , trad.: Miquel Desclot, Proa, Barcelona, 1999

dimecres, 9 de gener de 2019

uns quants haikus de Margarita Ballester


De sol a sol
el cobricel del dia
siula el canyar

Teules amunt
un moix a la teulada:
independència!

La ciutat bull
i el camp crema la fosca
flors de tardor

La paret blanca
sorprèn entre els matolls
la mort m’espera

MARGARITA BALLESTER, “Després de la pluja”, Jardins de Samarcanda, Vic, 2018.

divendres, 4 de gener de 2019

l'estranya


De vegades ens sobta
una joia immensa,
però cal que no hi hagi motiu.

Tots els vins d’aquest món
―la llet i la mel, la pluja i l’etcètera―
¿què tenen de màgics per fer-nos
feliços tot d’una?

Ella, la joia, jo penso,
viu sola i reclosa, no es fa
amb el dia i la nit, n’és l’estranya,
del vell caminant.

Però surt quan li vaga,
t’hi topes ―no la veies―, t’hi entrebanques
i llavors caus per terra
i beses la terra.

MÀRIUS SAMPERE, “La cançó de la metamorfosi”,  Columna, Barcelona, 1995

No hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia.

T.S. ELIOT