Prou saps que el nucli d’un temps no és pas
el poeta sinó el poema o com creix la ment
del món, l’heroic esforç de viure expressat
com a victòria.

WALLACE STEVENS

himne del F.C.Barcelona

marina

Quines mars, quines ribes, quines roques grises, quines illes,

quines aigües llepant la proa,

quina flaire de pi, quins cants de tord entre la boira,

quines imatges retornen,

oh filla meva.

Aquelles que afilen l’ullal  del gos, i volen dir

Mort,

aquelles que fulguren amb la glòria del picaflor, i volen dir

Mort,

aquelles que es repapen el soll de la satisfacció, i volen dir

Mort,

aquelles que sofreixen l’èxtasi dels animals, i volen dir

Mort,

han esdevingut insubstancials, reduïdes pel vent,

una brisa de pi, i la boira amb cants silvestres

que aquesta gràcia ha dissolt aquí.

Quin rostre és aquest, menys clar i més clar,

aquest pols del braç, menys fort i més fort…

Donats o manllevats? Més llunyans que les estrelles i més a prop que els ulls,

murmuris i rialletes entre les fulles i passos ràpids

sota el son, on totes les aigües conflueixen.

El bauprès esquerdat pel glaç i la pintura clivellada per la calor.

Ho vaig fer jo, me n’he oblidat

i ho recordo.

L’arboradura feble i les veles malmeses

entre un juny i un setembre.

Ho vaig fer sense adonar-me’n, mig inconscient, inconegut, obra meva.

La taula pelaia fa aigües, cal calafatejar les juntes.

Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida

viuen per viure en un món de temps més enllà de mi mateix; deixeu-me

renunciar a la meva vida per aquesta altra, al meu discurs pel que no ha estat pronunciat,

el desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.

Quines mars, quines ribes, quines illes de granit prop de les meves quadernes

i el cant del tord que em crida a través de la boira,

filla meva.

T.S.ELLIOT, “Poemes d’Ariel”, trad.: Alfred Sargatal, Editorial Adeisara, Barcelona, 2014.

soll 
f. [LC] [AGR] Cort de porcs.

bauprès 
m. [LC] [TRA] Arbre molt inclinat que surt de proa.

quaderna 
f. [LC] [TRA] Conjunt del medís i l’estamenera del buc d’una nau.

la veu escrita

Passen les hores, els dies, les setmanes.

El mes passat ja és molt de temps.

El rellotge toca contínuament l’hora.

El sol de març tot ho adoba.

(No estem amb un lleó que trepitja els ocells

i té un lloro a l’orella.)

Ara m’arrepenjo en una paret.

He fet servir d’escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Alguna vegada m’he pintat de negre,

però les frases han sortit directes

i s’han convertit en una eina

de la tenacitat contra la pega.

A partir d’un cert grau de poder

el judici moral ja no és possible.

Els interessos de les nacions

veiem que pugen sobre els drets humans.

Venen com fan les coses

i no les coses que fan.

La millor sort dels

daus és no jugar-hi.

Muntanya avall tothom entra a la dansa.

No hi ha ningú que traci una muralla.

Els catalans pregunten

i els forasters no contesten.

Per això soc dels qui creuen que l’aigua és trista.

Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.

Encara som lluny d’un cel sense núvols

i a la terra els déus estan en males mans.

La santa obediència al servei de qui

no és sant poc sembla una virtut.

Als llibres sagrats hi surten cucs

que s’alimenten de lletra morta.

Quan estic pensatiu m’agrada de tenir obert.

No puc afegir res més

a la veritat que porto dintre.

JOAN BROSSA, “Passat festes”, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000.

Aquest poema va ser comentat el dia 1 de juliol de 2019 per la Blanca Llum Vidal i per l’Enric Cassasses. Hom va ressaltar la imatge del lleó que trepitja ocells i té un lloro a l’orella. El lloro és el braç executiu (no original) del poder. Brossa, diu Cassasses, deia que si hem d’obeir ens assegurem que el qui dona l’ordre és el primer de la cadena de manaires. També va ressaltar els versos “a partir d’un cert grau de poder / el judici moral ja no és possible.” I va haver-hi debat sobre el significat de la paraula foraster.

Sempre sense traspassar-les la poesia es pot atrevir a acostar-se a tocar de les fronteres del que és carrincló, del que és banal i del que és pamflet, això d’una banda —vorejar el perill de saltar-se-les totes tres alhora amb banalitats pamfletàries carrinclones—, i per l’altre cantó passa el mateix amb lo incomprensible, lo pretensiós i lo buit, i si els festeges tots tres alhora t’arrisques a l’envitricollada bombolla pretensiosa, que és de lo pitjor que hi ha.

ENRIC CASSASSES

Plores llot

pels replecs de l’ànima,

per l’arrel dels cabells

pareixes desesperança

i cada volta que fas sobre el teu propi eix

es tenyeix d’aquest aiguabarreig

d’autocompassió i silenci.

Immòbil,

calentet,

arreceradet

en aquest terç de món inhòspit,

assumeixes el teu destí.

La canya es balanceja

moguda per un fil de vent…

no hi ha res més.

MARIA CABRERA CALLÍS, “Jonàs”, Editorial Galerada, Cabrera de Mar, 2004.

dia estimat

Tendrament, dia estimat, et cloc els ulls,

t’amoixo el front immòbil i plego les teves fines mans mortes.

Els grisos vels de la mitja claror s’apregonen; i els colors van morint.

                Et porto, càrrega lleu, als arenys abrigats,

on t’espera el teu bot, guarnit amb garlandes

de boira marina, coronat amb totes les algues grises de l’aigua.

Allí et deixarem, sense por de cap somni, ni esperant que mai et desvetllis,

i sobre el mar immòbil i sense cap so

unes mans lleus et faran enllà, lluny del nostre esguard,

i nosaltres tindrem els braços estesos i els ulls com a buits, damunt el brill llunyà de la sorra de marbre.

Més enllà del mudable crepuscle glaçat,

més enllà d’on va el riure o les llàgrimes, més enllà que els ensomnis,

no hi haurà cap port, cap illa que l’alba il·lumini! Sinó el terrible

desert enfosquint-se, i, després, l’última flama en l’abís.

Oh, l’últim foc ―i tu allí, no besat, sense amics!

Oh, el fons vermell del camí solitari, i sense nosaltres allí per plorar!

(Et trobàrem, pàl·lid i quiet, i estranyament coronat de flors

gentil i secret com un infant. Amb nosaltres vingueres,

feliç, dant la mà a les joves hores dansaires,

en els alts planells de l’alba!) Buides ara i ombrívoles,

les sorres grises s’encorben enfront…

                De terra endins, de les prades,

fragants de juny i de trèvol, flota la fosca i omple

la còncava faç morta del mar amb petites ombres que llisquen

i a muntanya el blanc silenci omple la buidor dels avencs.

S’aclofen, estretes, al niu les ales cansades,

                callen totes les joioses veus, i els que tant t’estimàvem,

ens en tornem a llevant, a la llar, tots sols i plens de records…

                Dia estimat, oh dia estimat!: ja la Nit és ací!

RUPERT BROOKE, “Poemes”, trad.: Marià Manent, Editorial adesiara, Martorell, 2011.

plaça de la revolució

Camines per l’ombra de la teva memòria de profeta,

mut com el verí de mort que sagnes en silenci.

Mots que no et deixen acabar de caure,

tempesta d’idees abstractes que t’escupen.

Busques les molles de l’esperança,

guia comestible amb tres estrelles de propina,

però el fullam no et deixa evitar la palla,

el gra a l’ull, la nit tan plàstica

i totes les formes arrodonides i inimaginables

dansant al so de la metralla,

que són imatges borroses i digitalitzades

del que un dia et van fer creure

que mai

no

havia

passat.

DAVID CAÑO, “Barcelona”, Galerada, Barcelona, 2007.

Sovint tenim tendència a pensar que som el que fem, el que decidim fer, quan, en realitat, com enuncia l’antropologia de la vulnerabilitat, fonamentalment som “el que ens passa”.

JOAN-CARLES MÈLICH

Jo ja he dit que l’ànima no val més que el cos,

i jo ja he dit que el cos no val més que l’ànima,

i que res, ni Déu, és més gran per a ningú que la mateixa essència de cadascú,

i qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat amb el seu sudari,

i que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,

i que contemplar l’espurna d’uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina confonen la ciència

de tots els temps,

i que no hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se en un heroi,

i que no hi ha cap objecte tan suau que no pugui ser l’eix de les rodes de l’univers,

i jo dic a tots els homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i serena davant d’un

                milió d’universos.

WALT WHITMAN, “Fulles d’herba”, trad.: Jaume C. Pons Alorda, Edicions 1984, Barcelona, 2014.

cara per cara amb boscos plens de brossa

Agafaré una poma i una daga,

encendré el foc amb un paquet de versos

i em pintaré de blau esquena o cara;

de vegades surt sang del nas dels núvols;

també sé els llocs on plou en una casa

i per a encendre el foc tinc molta brossa.

L’ombra es desprèn de l’arbre de la brossa

i cauen quatre gotes a la daga;

els fils s’allarguen per cobert i casa,

i els nusos més estranys sacsen els versos.

No reconec els ulls pintats als núvols

quan mirar l’aigua acoloreix la cara.

Són sol i lluna com careta i cara,

uns astres que fan niu de tota brossa.

Si el mar té fam de polseguera i núvols,

no puc fer el peix millor amb la meva daga,

ni amb una font que ragi sobre els versos

puc evitar que el bosc es fiqui a casa.

Floreixen intermedis, tots de casa.

Rera la porta em tocaré la cara

i tot menjant donaré forma als versos;

deixo els solcs i l’arada nets de brossa

i tiro ganivet, punyal o daga

en aquest mar que no recull els núvols.

No fa claror el pessic que encisa uns núvols,

esmolo un raig de lluna dintre casa;

faig sonar batallades amb la daga

i pel camí no giro mai la cara

si trobo bons bolets entre la brossa.

La terra menja la llavor dels versos.

Fent jocs de mans, companys de tants de versos,

veig cels sota teulada plens de núvols.

Passa el cavall del carro de la brossa.

En quin bancal m’haig de pintar la casa?

Companys, no em plau de jugar a creu i cara

ni apunyalar els veïns amb una daga.

Llenço la daga i solament amb versos

baixo de casa la salut dels núvols,

cara per cara amb boscos plens de brossa.

JOAN BROSSA, “Vint-i-set sextines i un sonet”, Edicions 62, Barcelona, 1981.

Una sextina consta de sis estrofes de sis versos cadascuna i una tornada final de tres versos. En aquesta sextina de Brossa, els versos són decasíl·labs i acaben en els següents mots rima: daga, versos, cara, núvols, casa, brossa. En la tornada, els mots rima apareixen aparellats, dos en cada vers (un a la quarta i cinquena síl·laba del vers i l’altre al final).

dibuix i desdibuix

No m’invento la boira.

Ve de fora i em llisca

endins de la mirada,

se’m barreja amb la sang.

Ulls clucs.

Tampoc no m’invento la muntanya.

La muntanya és sencera.

No ho desmenteix gens

el tomb que fan les hores.

Imperiosament

l’ombra calla dins el cor de la llum;

tota la llum batega

al cor de l’ombra.

Mentrestant

―experiència de camí―

el silenci llenega

rostos amunt. Absència,

desdibuix per damunt del dibuix,

enrunament, oblit.

Trama i ordit, memòria.

Dia de cada dia: haver perdut,

haver tingut, i dubtar-ne.

Què fores si no tinguessis

tot allò que has perdut?

D’aquí estant ―més endins, més amunt?―,

em convoco, em recullo

tant com puc. I què puc?

JORDI SARSANEDAS, “Cor meu, el món”, , Edicions 62, Barcelona, 2013.

llenegar 
v. intr. [LC] Relliscar, esmunyir-se.

Si sempre tens la pressió d’haver d’explicar-ho tot, jo crec que molta part de la teva energia creativa se’n va en la direcció equivocada.

STEPHEN KING

De nou, amb la vella tristesa,

es gronxen els joncs sobre el camp,

de nou, d’enllà del riu en boires,

em crides tu a mi des de lluny.

S’esvaïren, fugint sens traça,

les guardes d’eugues de l’estepa

i es desferen les cruels lluites

baix el jou de la lluna minvant.

I jo, amb la tristesa de segles,

com llop baix la lluna minvant

no sé què faré amb mi mateix,

no sé on puc volar cap a tu!

Jo escolto el tronar del combat

i els crits de trompeta dels tàrtars

i veig sobre Rússia, de lluny,

un incendi gran i tranquil.

Copsat d’una fonda tristesa

jo corro sobre cavall blanc…

i s’encontren els núvols a lloure

en l’aire nocturn i tenebrós.

S’aixequen somnis lluminosos

dins el meu cor tot fet bocins

i tomben els clars pensaments

cremats per un foc tenebrós…

Sorgeix, mon admirable encís!

Ensenya’m a veure ben clar.

S’alça dels cavalls la crinera…

Al vent udolen les espases…

ALEXSANDR BLOK, “Els dotze i altres poemes”, Trad.: Guillem Nadal, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

La paraula m’atrapa en la memòria,

fins al punt que el present

―la consciència de present renovat a cada instant―

se’m torna en un instant record, història:

sempre més poderosa que l’instint.

No, no hi puc res: el que conec i que en va reconec

enmig de tant com desconec que ignoro

m’aboca a viure exànime,

sigut,

i em sento fins i tot posterior al que conec que ignoro,

el temps futur de l’esperança i el desig:

un temps que aparentment visc no viscut,

però que per l’espera

―per la construcció que en faig en la durada de l’espera―

també m’arriba del record.

El que vull és passat.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “El contorn de l’ombra”, Editorial Proa, Barcelona, 2006.