meitat de la vida

MEITAT DE LA VIDA

Amb grogues peres penja

i plena d’englantines

la terra en el llac,

oh cignes graciosos,

i èbria de besos

capbusseu la testa

dins l’àigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,

quan sigui hivern, les flors, i d’on

l’esclat del sol

i l’ombra de la terra?

Els murs s’estan

callats i freds, en el vent

cruixen les banderes.

CARLES RIBA, “Versions de Hölderlin”, Edicions 62, Barcelona, 1971.


VARIACIÓ DE HÖLDERLIN

No cruixen en el vent els heràldics penells

ni amb peres grogues penja

la terra en el mirall

que en verd copia el sol.

Prescindeixo dels cignes.

Oh, quan vindrà l’hivern, trauré les flors i l’ombra

de l’adormida terra

de dins els meus ulls fèrtils

i ensenyaré al garbí

la cançó de bressol

per al dolor de l’home!

Pregunto al mur: ¿però qui viu el temps:

l’aigua que fuig o bé

la ferida que resta?

L’autumne ha començat

fiblant l’acàcia!

AGUSTÍ BARTRA, “Els himnes”, Edicions Proa, Barcelona, 1974.

Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

GABRIEL FERRATER

primer d'any

He sortit a voltar pels carrers

de la matinada, he mirat els horts

de la nit freda

que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.

He pensat que faríem

alguna cosa junts:

                             inventarem un núvol

de foc? Desviarem un riu?

Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?

Les mudes flors d’un altre

jardí, potser,

se’m tornaran paraules.

                                      Aquest és el primer

dia de l’any:

                    et donaré dos llibres

que t’he comprat.

                            En un cafè

t’hi posaré minuciosament

endreces.

Beurem després alguna copa junts.

JOAN VINYOLI, “Ara que és tard”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

aleteig

I així ha arribat: com si el brancatge tremolés

amb un imperceptible moviment

del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta

i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou

i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,

inconeguda enmig del foc

que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,

el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.

I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,

o encara aquell que et persegueix,

a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu

i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.

O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.

riu sec

Aquest matí m’he llevat

que el Besós no portava gota d’aigua.

A la crosta de fang sec dormien

fòssils d’estrelles de mar, les petjades

dels meus gossos morts.

Encara, del més profund del canal, una ventada

em crida tres cops, segur que és l’eco

dels lladrucs extingits, i se’m desperta

entre els nusos dels budells la criatura

somnàmbula, la que guia

els difunts incipients. Aleshores

cardots i llet de bruixa m’entrebanquen

i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís

té set, em salta al coll per buscar-me

la font de la sang. La troba, en beu

i fa baixar el nivell de l’horitzó

fins a descolgar les ànimes venudes

a l’engròs. Aquest és el senyal,

em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.

No diuen: ve.

MÀRIUS SAMPERE, “Les imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.

Oposes la semblança del mirall

a la llarga agonia del corrent

que et mor, i creus, fascinat pels teus ulls,

que l’oblit sobreviu mútuament

en les dues mirades amb què et veus,

que la imatge incessant que et retens no

és mai diversa en el record. Però

la plenitud d’un sol temps adorat

enfonsa l’aigua en el gorg del reflex.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Absent”, Editorial Empúries, Barcelona, 1989

laberint

Enllà del mur que vorejam perduts

els dies són més llargs i cada tarda

ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.

Enquimerats,

amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,

ho arriscam tot:

ungles i dents roseguen la muralla

de pedra i fang

i ens acalam envers l’inabastable.

Qui sap si la promesa

de rius d’argent o riberes de coure

i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic

de fer-la nostra. Ara, però,

ens feim enfora amb una certa por

perquè la mort ens comença a temptar

―distretament, com si ho fes de reüll―

amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.

                Així, molt lentament desactivats,

refusam tots el prat humit i moll

de l’antiga il·lusió.

Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou

als ulls i al cor i que ens empenyi fort

per a no dir que el mur ja és massa alt

perquè puguem saltar-lo,

per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS

llunari

Aquesta nit hi haurà terra plena.

És el dia escollit i la joia negra avança.

Els rails pugen per les parets.

Els torrents s’eixamplen i humitegen l’herba.

Així, sense obstacles,

només núvols i pedres i grapats d’aire

per omplir totes les coves

d’on havien de néixer crits

i ara la veu s’hi encalla.

Si em diguessis que mai he parlat també m’ho creuria.

ANNA GUAL, “L´ésser solar”, Editorial Lleonard Muntaner, Inca, 2013

Què és allò que em fa més por…?

Un tractat d’ontologia

o bé el tedi, sufocant,

com un lladre, dins la llosca,

freda, bruta obscuritat…

Tret d’això, cap més paüra…

No pas el traspassament,

no pas l’agonia prèvia…

D’agonies, n’he passat

més de mils amb gran dretura…

¿L’estultícia, la bojor?

Són uns fets d’escassa gruixa,

malgrat que, massa sovint,

hagi de falsar la cara…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

llosc -a 1 1 adj. [LC] [MD] Molt curt de vista, que no hi veu bé. 

Res no fuig, no fuig el temps.

L’orbetat de la natura

n’és garant obstrucció…

Fruit de ruca cobejança

és pensar tot altrament…

Dejunem o ens atipem,

caminem o fem demor

per no anar al sot com les bèsties…

Això porta aparellat

un suplici supletori:

amagar l’atuïment,

la vergonya, l’agonia,

de no atènyer el confort,

la perfecta niciesa…

MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

Versos de set síl·labes, amb accent a la tercera, cinquena i setena. Els imparells són masculins i els parells femenins. Hi ha catorze versos, com en els sonets.

La màscara es duu sota la pell.

GEORGE STEINER

Químicament,

en la meva abadia arbòrica, estudio

les infraestructures íntimes i profundes del desordre,

la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica

del pensament. El meu sexe és

un molècula elevada a la contingència mínima

de l’abandó, els meus braços i les meves cames

són arbres, el meu amor coves buides,

les mans muntanyes. Canten com esglésies.

A sota la pell,

em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

oh, gent de pau

Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca

d’aquestes flors corruptes, com ocells

quan passa el núvol de la vida

i el llop udola i es confonen

llurs timbres en la roja, culminant,

celest magnitud de la fam?

Tremolor de la pell, el cresp vidriós

que recobreix la llaga massissa

dels cossos conservats amb molsa i pebre

en la hivernació, tots els dies vulgars

de les lentes amistats i les vergonyes!

¿Què hi feu, què hi feu mentre figura

que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs

però retorna pel sol, que nega el no,

i fins dels arbres més rics i incendiats

cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?

Esperar? I com es fa? Traint-nos?

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.

Seguir, de nit, la mar, de punta a punta

―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa

i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta

copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,

en les foscors de la fosca que munta,

dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.

I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir

de l’únic so i de l’irreal tremir,

dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci

―i que mai no ens direm! I compartir

amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012