dilluns, 30 de gener de 2023

la vista

 Quan lluny se’n va la vida habitual dels homes,

allà on lluny s’abranda el temps dels pàmpols,

també hi ha de l’estiu les buides coromines,

el bosc lluu amb la seva imatge obaga.

 

Que, dels temps, la natura en completi la imatge,

que la natura duri, que ells rabent s’escolin,

és fruit de la perfecció, del cel l’altura brilla

llavors als homes, com florida que els arbres corona.

 

FIEDRICH HÖLDERLIN, “Poemes de l’entenebriment”, Trad.: Manuel Carbonell, Quaderns Crema, Barcelona, 1996

 

Els “Poemes de l’entenebriment” van ser escrits per Hölderlin a Tübingen, on estava reclòs quan ja era immers en l’estat de demència. Alguns autors  consideren que aquests poemes no tenen valor literari. D’altres, com Roman Jakobson, els consideren una obra mestra. Hölderlin componia aquests poemes en moments de lucidesa. Aconsegueix , segons els estudis de Jakobson, un entramat de relacions conceptuals, de símbols, d’imatges, d’elements gramaticals, fònics i mètrics, perfectíssim.

A primer cop d’ull el poema sembla banal. Però, llegint-lo unes quantes vegades, aconsegueix anar-nos penetrant a poc a poc. Hölderlin estructurava la forma i el contingut del poema en apariats (quatre, dos per estrofa). El començament de cada vers del primer apariat de cada estrofa té una estructura gramatical paral·lela: és com una insistència inicial: “Quan lluny…, allà on lluny”, “Que, dels temps,…que la natura…”. El poema es titula “la vista” però el tema és el temps. Mitjançant el que veu, Hölderlin descriu el temps, o la durada, millor. El primer vers de la segona estrofa és clau, per mi: “Que, dels temps, la natura en completi la imatge”. Ho diu en forma de desig però és una afirmació: la natura és el temps (i no sols la imatge: en tot cas, mitjançant la imatge entenem el temps). I després: “que la natura duri”, “que ells (els temps) s’escolin”, és a dir, que la natura ens mostri la durada (que sigui durada), i que el temps vagi passant filtrat pel meu pensament. Fixem-nos que diu “els temps”, en plural: són els temps, l’un darrera l’altre, transcorreguts, escolats, i que en conjunt són “el temps”, la durada. Finalment, diu, la durada és fruit de la perfecció, és a dir, tot tendeix a la perfecció (això és idealisme, romanticisme), i la perfecció es manifesta (“del cel l’altura brilla”) als homes: una visió molt optimista de la humanitat.


El que compta no és pas la “grandesa”, la intensitat, de les emocions, dels components, sinó la intensitat del procés artístic, la pressió, per dir-ho així, sota la qual es produeix la fusió.

T. S. ELIOT 

dijous, 29 de desembre de 2022

noguera centenària

 La fulla cau de molt amunt

i plana amb assuaujada lentitud

quan el vent va a buscar-la,

li diu anem, és l’hora,

l’empeny fora el sobreàtic humit.

 

Em pregunto si també deu contemplar

la vida condensada en pocs segons:

una pel·lícula ràpida

atapeïda d’ocells i larves,

la primera empenta de la clorofil·la

i el salm monòton de les vespes

que tornen a casa

carregades d’electricitat.

Potser

el gest fariseu de l’ortiga

i el baf melós de les baies ruixades

pel xàfec de cap al tard.

Qui sap si la fulla

deu evocar tot això

abans d’arribar al pol sud

de les hores

i ingressar en la boca

tediosament oberta

de les criatures del subsòl.

 

GEMMA GORGA, “Mur”, Meteoria, Barcelona, 2015

 Un esperit tancat en el llenguatge només és capaç d'opinar. 

SIMONE WEIL

dijous, 3 de novembre de 2022

Alta fúria del groc

i dels vermells encesos,

immòbils, mentre el blau, glapint,

s’atansa i es retira, gos

assedegat amb escuma a la boca,

sense ensenyar encara la llosca

mirada de tauró.

                              Posem-nos a recer

de les ires del sol;

                              jo sé la balma

que tot ho manté sempre protegit.

 

No ens lliurem als excessos estivals,

vells golafres de vida. Escolta la remor

del mar entre les roques. Sent la nit,

la quietud del món. Tot averany acaba

quan neix la llum. És aleshores

que ens hem d’anar a banyar.

                                                  La vida,

poc més que això:

                             cent braces vora el cable

fins a la boia i fer llavors el mort,

sense mai més poder tornar a la platja.

 

JOAN VINYOLI, “Domini màgic”, Empúries, Barcelona, 1985

Els membres del món intel·lectual… en el fons d’ells mateixos no saben si són genials, mediocres o grotescos. 

EDGAR MORIN

diumenge, 30 d’octubre de 2022

 Diré del vell foc i de l’aigua.

Si crema molt la neu,

glaçava més la flama.

 

Diré de l’espasa i de l’aigua.

Si m’ha ferit la font,

em guarirà l’espasa.

 

Diré de l’ocell i de l’aigua.

Si llum de cims al riu,

fosca de terra l’ala.

 

Diré de la rosa i de l’aigua:

la mort de la mar fa

la flor més perdurable.

 

Diré dels meus ulls i de l’aigua.

Si tot ho mira el llac,

jo tinc les nines blanques.

 

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara

i el plor de l’endinsat

sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res

enllà del fons de l’aigua.

 

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”, El Observador, Barcelona, 1991

divendres, 7 d’octubre de 2022

torno de l'alta nit, en temps de guerra

 El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer! ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest…

 

AGUSTÍ BARTRA, “L’arbre de foc”, Adesiara Editorial, Martorell, 2015

 Reivindiquem sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que ens negaran sempre els nostres enemics.

JOAN FUSTER

dimecres, 21 de setembre de 2022

 La nostra cultura ens ensenya a valorar allò que no tenim i a tornar a valorar allò que hem perdut, de manera que ens passem la vida dividits entre l’ansietat i la nostàlgia.

JOSÉ ANTONIO MARINA

una closa felicitat és ben bé del meu món

 Darrera aquesta porta visc

però no sé

si en puc dir vida.

 

Quan al capvespre torno

del meu diari odi contra el pa

(no saps que tinc la immensa

sort de vendre’m

a trossos per una pulcra moneda

que arriba ja a valer

molt menys que res?),

deixo fora un vell abric, l’esperança,

i m’endinso pel camí dels ulls,

pel buit esglai on sento,

enllà, el meu déu,

sempre enllà, més enllà de falsos

profetes i de rares culpes

i del vell neci emmalaltit pels versos

disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes

de fosques marques que l’alè dels crítics

un dia aclarirà per a la meva vergonya.

 

Sí, em pots trobar, si goses,

darrera el glacial no-res d’aquesta

porta, aquí, on visc i sento

l’enyor i el crit de déu i sóc,

amb els ocells nocturns de la meva solitud,

un home sense somnis en la meva solitud.

 

SALVADOR ESPRIU, “El caminant i el mur”, Edicions 62, Barcelona, 1972

dimecres, 10 d’agost de 2022

els 10 manaments

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.

Un jove mai no serà més savi que un vell.

Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.

Un foraster no manarà un nadiu.

Un inculte no escriurà poemes.

Una llengua petita no dirà més que una de grossa.

Una dona no serà més llesta que un home.

Un negre no serà més elegant que un blanc.

Un dèbil no serà més poderós que un fort.

 

Però el pobre pot esdevenir ric,

el jove un dia serà vell,

el del sud parirà fills al nord i

el foraster s’empadronarà.

L’inculte aprendrà a dir els seus versos,

les llengües cantaran als estadis.

Els dèbils aguditzaran l’enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.

I un negre mai no serà un blanc.

 

Digues-me, amic meu,

¿és el color del teu cor com el d’un negre?

Llavors sí, serà el cas,

que jo et podré estimar com una dona.

 

ANNA AGUILAR-AMAT, “Càrrega de color”, Editorial Meteora, Barcelona, 2011


 

Em considerava jo mateix un miserable. De mica en mica vaig aprendre a ser indiferent a mi mateix i a les meves deficiències; vaig aprendre a centrar l'atenció, cada cop més, en objectes externs: l'estat del món, diverses branques del coneixement, persones per les quals sentia afecte... 

BERTRAND RUSSELL

dilluns, 4 de juliol de 2022

 Intel·ligència és, sobretot, l'art de fer preguntes. 

ENRIQUE ROJAS

diumenge, 12 de juny de 2022

principi d'incertesa

 Observes l’objecte en la foscor

i per voler-lo tot hi aboques llum.

Escalf que sacseja

partícules tranquil·les,

sense algoritmes

que en prediguin la trajectòria:

ja no saps dir-me

quina és la urgència dels àtoms

ni l’espai concret que ocupen.

 

La realitat objectiva

acaba d’evaporar-se

 

He desterrat el miracle

i allò que creia inequívoc:

com més precisió anhelo

més fonda és la incertesa.

Com més llum,

més difícil saber on sóc.

 

MÍRIAM CANO, “Ancoratge”, Edicions Terrícola, Granollers, 2016