La paraula és la casa de l'ésser. Allà hi viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquesta casa.
MARTIN HEIDEGGER
diumenge, 31 d’octubre de 2021
soledat oberta
Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.
No puc parlar de tant que estim… La
parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla
verda…
I no vull tanta parla que s’esquerda.
Mes, les meves paraules de
‛bellveure’,
‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’,
‛amic’,
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.
Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.
Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi
ressona.
Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a la set.
I els pins… ―so dels meus pins!―
que comencen la verdor,
com el dia l’aurora,
sense influències de verdor més alta.
I em cau de patiment la meva galta,
perquè, a mi, el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l’èxtasi a una
muntanya.
Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l’amorosa llum
ja batejat amb la color de sofre.
Per la sang em saltava una geneta,
i l’amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d’un homicida.
Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. ―Vull dir que
ja cantava.
Però un dia sortí molt ―molt!― de
sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,
‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’,
‛frescor’, ‛aigua’.
Oh veu! Oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i la frescor del seu
gran llavi.
I la saliva m’inundà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.
I l’amor em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d’un colom.
L’amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies.
I conserven la ràbia com a pals de
sivina.
I jo estic allargat com una terra
que té el consol de l’aigua i de la
pedra,
i no pot ésser torre…
És curiós… però jo no tenc pena.
És ver que ja fa temps no he vist
estrelles,
ni aquell mar tan senzill que va a la
platja
plena de lliris blaus, callada i
sola.
És cert. Hi ha poques coses
d’alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger
que va, en silenci, cap a la taronja.
I humils pedres, que, per primera
volta,
se senten àngel, tirades a una
fruita,
o a un aucell, que haurà tingut la
sort
de morir-se a l’aire.
És curiós… jo som d’aigua de mar,
i és com si fos de canyamel i el cor
d’eixa ona meva, repetida i blava.
Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb
vosaltres.
BLAI BONET, “Antologia poètica”,
Diari de Balears, 2005
dijous, 28 d’octubre de 2021
cavalls de lluna i de volcans
Illes que he conegut,
verdes als mars immòbils.
D’algues ardents, de fòssils marins
les platges on corren en zel
cavalls de lluna i de volcans.
Al temps de les ruïnes,
les fulles, les grues l’aire envaeixen:
amb la llum d’al·luvió resplendeixen
els cels curulls oberts a les estrelles;
volen coloms
a les espatlles nues dels infants.
Aquí acaba la terra:
amb fatiga i amb sang
em faig una presó.
Per tu em llançaré
als peus dels poderosos,
endolciré el meu cor de bergant.
Però bandejat pels homes,
m’ajaço encara sota el raig de llum
com un infant amb mans obertes,
a tocar d’arbres i rius:
allí el taronger grec fecunda
la latomia per a himeneu dels déus.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
himeneu
1 m. [LC] Casament
La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra)
y tomíai (de témnein,
tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para
encarcelar a los esclavos.
dimarts, 12 d’octubre de 2021
verda deriva
Capvespre: llum adolorida,
peresoses campanes s’enfonsen.
No em diguis res: calla en mi
un amor de remors, i l’hora em pertany
com als dies dels col·loquis
amb l’aire i els boscatges.
Descendien dels cels somnolències
en aigües lunars,
les cases dormien al son de les muntanyes,
o la neu aturava àngels sobre els verns
i estrelles als vidres
velats com estels de paper.
Verda deriva d’illes,
entrada de velers,
la xurma que recorria mars i núvols
amb la cantinela de rems i de cordam
em lliurava la presa:
nua i blanca, i en tocar-la
se sentien en secret
les veus dels rius i de les roques.
Llavors les terres es disposaven
en fondals d’aquari,
i un neguit de tedi i vida d’altres moviments
queia en firmaments abstrets.
Tenir-te és un desassossec
que de tot plor sadolla,
dolcesa que les illes invoques.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
dilluns, 11 d’octubre de 2021
dimarts, 14 de setembre de 2021
oboè submergit
Avara pena, tard ve el teu do
en aquesta hora meva
de renúncies deleroses.
Un oboè gèlid refraseja
joia de fulles perennes,
no pas meves, i s’esvaneix;
en mi tot vespreja:
l’aigua s’escola
a les meves mans herboses.
Oscil·len ales en un cel incert,
làbils: el cor transmigra
i jo sóc un erm,
i els dies una ruïna.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
dimarts, 7 de setembre de 2021
antinòmia
La natura és tan cruel
que havia de ser bella;
la vida és tan absurda
que algun sentit ha de tenir.
En la realitat impera, tot jugant a bitlles,
el contrapès. A causa del deute
consubstancial s’imposa la compensació:
t’estimo,
doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.
T’odio,
doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.
I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,
la nuvolada de mosquits magnètics
damunt la meva pell de tità, la paret mestra
que acabarà cedint
d’acord amb la resolució del litigi
entre la bellesa i el sentit. I res més
sinó els meus budells
entaforats, crues estrelles
degradades a llambrics. Entre els seus nusos,
que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.
MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc,
Barcelona, 2015
llambric
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.
dijous, 22 de juliol de 2021
Amb els ulls
lliurats al món
sense cap altra pretensió,
amb els ulls
cap a la llum
que tota sola
ella sola
ve de dalt
menysprea la terra.
Amb la mirada
que verema temps,
fent ànima de l’iris
i dins la retina
espantant el mot.
Quan és neu
pastada amb llum
que ve de dalt
i reclama pou,
quan és fred
i pell nua,
sense curtir,
sense remor.
Tan sols eixir-ne nina,
com si un cim blanc
fos tota una muntanya.
Per un raig
el cos s’espolsa
del silenci sord
de ser pedra
que davalla.
LUCIA PIETRELLI, “Ortigues”, AdiA Edicions,
Calonge (Mallorca), 2015
dimarts, 6 de juliol de 2021
teoria amb els daus
No hi ha atzar en el llibre, sí en la vida.
Potser has triat la forma del
bressol?
Has escollit la llengua dels teus
pares
o els ulls que t’han ferrat
mentre envellies?
L’atzar no té raons. És un il·lús
qui creu que entén les coses
perquè sap explicar-les.
Pots descriure els pigments de
les magnòlies,
però mai no els entendràs;
pots capbussar-te en les
biografies,
inútilment:
els fets mai no revelen
el misteri pregon de cada vida.
En canvi, en l’escriptura tot
ocupa el seu lloc
amb lògica implacable,
les grafies, les síl·labes, les
frases,
els èlitres brillants de les
sextines.
Escriure és més segur que
travessar un pas zebra.
L’important no s’escriu.
L’important és atzar,
la causa de la causa
impenetrable,
el lloc on la raó perd
l’espinada,
allí on els daus es juguen
el nom del teu botxí.
Poc et resta per fer. Potser
escollir
amb la màxima cura
l’arbre on t’han de penjar,
el teu volgut paisatge, una mena
de rúbrica.
No ho faràs endebades:
qui tria la bellesa
desafia l’atzar i es fa més
lliure.
EDUARD SANAHUJA, “Sang barata”, AdiA Edicions,
Calonge (Mallorca), 2015
dissabte, 19 de juny de 2021
com ella
Bruixa posseïda, a rondar he
sortit
per l’aire negre, més valenta de
nit;
somiant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d’un
llum a l’altre:
solitària, amb dotze dits, fora
de mi.
Una dona així no és ben bé una
dona.
Jo he estat amb ella.
He trobat les coves ardents al
bosc,
les he omplert d’olles, gravats,
prestatges,
armaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i
els follets:
queixant-me, posava ordre en el
desordre.
Una dona així no pot ser ben
entesa.
Jo he estat amb ella.
En el teu carro he pujat,
conductor,
he dit adéu als pobles amb el
braç nu,
he après les darreres rutes
enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen
la cuixa
i les costelles em cruixen on et
giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya
morir.
Jo he estat com ella.
ANNE SEXTON, “Com ella”, Trad.: Montserrat Abelló, Edicions Proa, Barcelona, 2011
dissabte, 22 de maig de 2021
com m'agrada
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
MÀRIUS SAMPERE, “La
taula i les estrelles”, Columna, Barcelona, 1992, i “123
poemes”, amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)