dimecres, 18 de juliol de 2018

sirenes que peixen el món


El to fangós d’una veu cansada
tan sols l’escolta el mar.

Exordi de cames amfíbies
del neguit de qui respira i troba brànquies
embussades per la sorra que s’hi escola
i cobreix
pam a pam
un cos nuu nu i gèlid llefiscós
de faringe feta d’algues que li trenen
la columna
i la sostenen i caminen
peus d’anemone marina
que fan cabotatge encabotats
en petits núvols d’escuma
i cabells com perfums de mar
(ara ferum de peix de llotja).

Piscifactories
de cria intensiva
de sirenes desgastades
fetes hidra d’aigua dolça i estancada,
apeixades i afartades
d’esquers, hams i lluites vanes,
violades,
soterrades,
fetes pòlip simbiont
de la llum, la xarxa i la nansa
que tan sols el mar travessa, mulla i salva.

LAIA MALDONADO, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dimarts, 17 de juliol de 2018

promesa


En un apartat racó de la Ment,
començo a deslligar-me.
Es despullen els discursos que carrego.
Els cremo.
Jo seré la Mare d’una gran nostàlgia.
No en quedarà ni rastre,
de la meva arquitectura.

És moment d’enderrocar la Pa(ra)ula
que ja no era
feta per nosaltres:

tot esdevindrà runa.

Cremo la faula,
vull eliminar fins la cendra del meu llenguatge,
arribar al buit,
tocar fons
                                com et vaig prometre.

PAULA S. PIEDAD, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dilluns, 9 de juliol de 2018

Volia l’última paraula,
li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons
les menges mig guisades
i el got mig ple damunt la taula.
L’atzar, que enceta i clou la voluntat,
fa via amb peus lleugers al teu encontre
i empeny, inexorable,
les lletres del silenci.

Si saps dir prou quan calgui,
la pietat apagarà el discurs,
la pressa de la seva arribada,
i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor
disfressarà tot el no res que amagues
i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

Potser.


FRANCESC GARRIGA, “Ragtime”, Labreuedicions,  Barcelona, 2011
L’art és la infantesa. És ignorar que el món ja existia i crear-ne un.

RAINER MARIA RILKE

dilluns, 2 de juliol de 2018

cant de Xhèlua


De foc era ma boca,
i mes flautes, de gel.
Dintre ma por vivia,
segellat per la força.
Els meus peus calcigaven diàlegs d’astres i brins.
Sota ombres de falcons el meu cor s’adormia.

La teva faç vaig veure,
on tanta llum cantava.
El meu esguard corria
cercant ton gest de branca.
Vaig saber que les pedres empinades dels déus
eren somni de mort damunt segles de tórtores.

Mon odi s’estimbava
cap a ta veu de sembres.
La innocència duia
màscares de rosada.
Cada nit combatien els vells àugurs i el vent.
I a ma fona pesaven els besos i l’Estrella.

Vaig rebre la Paraula
amb la llum de l’aurora,
vaig fugir de les llances,
vaig besar la meva ombra.
En arribar, vestit de tendresa i Muntanya,
tu vares escollir ma soledat nafrada.

Profeta de Tonàtiuh,
blanc herald dels teus cims,
per tu canten les planes
i es despullen les aigües.
Dónes un cos a l’ànima i un anhel a la forma.
Ton silenci contesta el coral de les frondes.

Quan el teu nom invoco,
tots els meus pensaments
floten com llargues barques
damunt la correntia,
i, amb els ulls aclucats, veig alçar-se en ton ànima
radiant veritats parides vora l’aigua.

Oh, germà del misteri,
pare de l’alegria,
llavis solars s’acosten
al cercle de ta fímbria!
Estimant el real, pregoneses corones;
l’invisible ressona en la fonda cargola.

Per ta esperança pujo,
pel teu plany descendeixo.
Sóc com efímer vesc
del teu arbre infinit.
Eternitat i temps són els caps del teu nus,
i la terra, cantant-la, en visió trasmudes.

No sóc de l’esperit
la més alta bandada,
sinó el més pur deixeble,
la llavor soterrada.
Quan en els teus retorns immensament t’adormis,
humil jo vetllaré tes enceses memòries.

AGUSTÍ BARTRA, “Quetzalcòatl”, El Observador, Barcelona, 1991

Xhèlua és deixeble de Quetzalcòaltl, rei i sacerdot tolteca.


fímbria f. [BO] En bot., marge o part d’un òrgan dividit en segments molt estrets.

dissabte, 16 de juny de 2018

incerta memòria

Sí, quan vingui un temps càlid, que no escau a la fi
de l’any, ja a l’any vinent en tardania,
i el garbí, que duu l’olor de la pluja i l’estiu,
a les grans branques prengui les fulles moribundes,

i tu pel Friedrichstrasse, a la vesprada,
o tu a París, al moll batut pel vent,
agiteu davant vostre fulles seques, amb uns
pensaments que canvien, talment els núvols grisos,

no sabríeu per què, tot d’una, la dolcesa
us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.
Sereu dins un vent càlid, com de juny, i entre fulles
caient. «Quan fou així?», direu i «Qui m’acompanyava?»

No en tindreu cap record i us hi estareu, sentint,
el vent al coll, el vent damunt les mànigues.
Olor d’herba o de fulles mortes d’algun jardí
sentireu. Amb ulls closos, direu: «Amb qui? I on era?»

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald Macleish”, trad.: Marià Manent, Edicions 62, Barcelona, 1981
Els poetes immadurs imiten; els poetes madurs roben; els mals poetes fan malbé allò que agafen, i els bons poetes ho converteixen en una cosa millor, o almenys en alguna cosa diferent. El bon poeta uneix allò robat en una totalitat de sentiment que és única, absolutament diferent d’alllò de què va ser extret; el mal poeta ho converteix en quelcom que no té cohesió.

T.S. ELIOT

dissabte, 2 de juny de 2018

trèmula llum, olor de vinyes


Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida.
Casta entre els arbres, com una verge adormida,
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes
amb l’ànima sonora i plena de lament:
les roses mortes fan com pàl·lides catifes
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur.
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur,
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit,
morirà imperceptible el meu plany, esvaït
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera!

MARIÀ MANENT, “Poesia completa”, Edicions 62, Barcelona, 2013

dijous, 31 de maig de 2018


Remor de cops d’aixada, no la sents?
Rere les altes tanques de paret.
Sense repòs, però molt lentament,
enllà de la cleda contínua del temps.

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,
damunt la terra bona s’estenia l’erm.
Pel serpent del rial arrosseguem
passos neguitosos d’aquests peus de vell.

La saviesa clamava al guaret,
a les canyes seques que movia el vent:
«Contempla’t en mi com esdevens
aconseguida mort de tu mateix.»

Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d’aixada al fons del fred.

SALVADOR ESPRIU, “Llibre de Sinera”, Edicions 62, Barcelona, 1983

Els tres primers versos són decasíl·labs, amb accents a les síl·labes parells. El quart vers és dodecasíl·lab, amb accent forçat a la sisena (cledá). En venen després dos més i un decasíl·lab. El vuitè vers, no el tinc clar quant a mètrica: sembla que hagi de ser un decasíl·lab amb cesura, però m’estranya en el context de versos sense cesura. Encara m’estranya més l’onzè vers, que té nou síl·labes. La resta de versos responen a algun dels models comentats.
Tots els versos són masculins i la rima és assonant  (amb la vocal e, la preferida d’en Pedrals).

divendres, 25 de maig de 2018

plany de maragdes


Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m’apareix com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai…
Em faré el foll, car no vull l’esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
─pensar que és falsa l’excusa d’amar!

Sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Miguel Poveda canta en l'àlbum "Desglaç" (Discmedi, 2005) aquest poema de Joan Barceló.

divendres, 11 de maig de 2018

haikus i tankas de Monjo Ryokan i Yamamoto Eizo,


¿Que quina herència
us llegaré? Doncs pètals
per primavera,
cucuts per la canícula
i erables per l’octubre…

*

Mentre collia
violetes pels marges
de la sendera,
m’he deixat la bacina
en algun lloc, peduda.

*

Tot m’ho robaven,
els lladres, menys la lluna
a la finestra.

*

Finestra oberta.
Tot el passat em torna
millor que un somni.

*

Oh, dolça calma,
per tot coixí les herbes,
tan lluny de casa!

MONJO RYŌKAN, YAMAMOTO EIZŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

diumenge, 6 de maig de 2018

Aquest és el do del poeta: veure alguna cosa encara no evident, portant-la fins al terreny d’allò expressable i compartible.

LLUÍS CALVO

dijous, 19 d’abril de 2018

l'enterrament dels morts


El més cruel de tots els mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic la vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué calent amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten
i vam beure cafè i xerràrem una hora
...
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap avall
a les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l’hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels arrapen, quines branques creixen
enmig d’aquestes pètries escombraries? Fill de l’home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del broc no brolla aigua.
Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!),
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
...
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d’Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l’home del tres de bastos, la Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s’amaga a l’esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l’aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh, gràcies! Si veieu l’estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment,
li portaré l’horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d’una albada d’hivern
tanta gent s’arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s’endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D’antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!,
tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ha el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L’ha malmenat el rou?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te’l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Agustí Bartra, Editorial Vosgos, Barcelona, 1977.


divendres, 13 d’abril de 2018

uns quants haikus de Matsuo Basho


Una paraula,
només, i et glaça els llavis
el vent d’octubre.

*

Sol de desembre.
Dalt del cavall, glaçada,
seu la meva ombra.

*

Perfum d’orquídia
en una papallona
m’embafaria.

*

Xinxes i puces.
Vora el coixí on dormo
un cavall pixa.

*

A la rosella
deixa la papallona
les seves ales.

*

La bassa vella.
Una granota hi salta…
Xarbot de l’aigua!

MATSUO BASHŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

divendres, 6 d’abril de 2018

novetat en la nit


¿Per què t’estamordeixes, nit caiguda,
quan el món es diria intemporal?
El senyal de les coses es trasmuda:
l’ocell és més petit, l’arbre és més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Amb un ressò comenta nostra passa
el sòl que ara mateix hem percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.

JOSEP CARNER, “L’oreig entre les canyes”, Edicions 62, Barcelona, 2013.