No tens sabates.
On són
les mans descalces de la veu?
Plastificades
acaronen l’ull del sord
com sense ganes,
sense arrel.
MARC ROMERA, “Neu negra”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2016
dissabte, 30 d’abril de 2022
paret
dimecres, 20 d’abril de 2022
cap home és una illa?
Tous i falgueres, platges i quilles.
L’home i la dona
són illes.
Sons de bursada, cremen cerilles,
tanquen la veda i vols tirar milles.
L’home i la dona
som illes.
Fada immolada, àspid que brilles.
Ostres i dagues, pals i conquilles.
Nàufraga pena, riuen les filles.
L’home i la dona
som illes.
Cors i més cors.
Mars i més mars.
Toquen a morts,
neixen cruïlles.
VÍCTOR OBIOLS, “Dret al miracle”, Edicions Proa,
Barcelona, 2016
dissabte, 26 de març de 2022
he desitjat allunyar-me
He desitjat allunyar-me
del murmuri de la vella mentida
i del plor continu de l’antic terror,
com més va més terrible, així que el dia
tramunta el turó fins la fondària de la mar.
He volgut apartar-me
de la rutina de les salutacions,
perquè hi ha esperits enlaire
com hi ha espectrals ecos al paper
i l’estrèpit de crits i de notes.
He desitjat marxar, però tinc por.
Qualsevol vida, verge encara, podria trencar-se
lluny de la vella mentida cremant en terra
i espetegant al damunt mig encegar-me.
Ni per l’antiga basarda de les nits
cauré en la ploma de la mort,
ni pel gest del barret quan descobreix la testa,
ni pels llavis corrugats al rebedor.
Per tot plegat, tant em faria morir,
meitat mentida, meitat conveniència.
DYLAN THOMAS, “Poesia reunida (1954-1952)”, Trad.:
Isidre Martínez Marzo, Edicions Els Llums, Barcelona, 2015
divendres, 18 de març de 2022
Que les arrels surin al buit
sabent que són dins de la matèria
que són ―matèria,
però sense haver de ser-se enlloc
(de ser d’enlloc).
Que els embrions surin al buit
sabent que són dins l’existència
que existeixen ―són,
però sense haver d’existir enlloc,
(d’eixir d’enlloc).
LAIA MARTÍNEZ LÓPEZ, “Afollada”, LaBreu Edicions,
Calonge (Mallorca), 2013
dijous, 10 de març de 2022
L’expansió retrocedeix al batec.
El dispar es menja la distància
contrària.
El blanc tremola en solitari.
Quan torna enrere, la bala no gosa,
automutila.
La supervivència de les venes resta
temps
a la crema de la mirada.
Lent reviu l’instant malalt:
segon dispar.
Espurnes amb aigua de covardia.
La pistola no centra el rot de fam
saciada.
L’ull s’equivoca de font.
El bassiot s’alimenta del reflex.
Aire compartit:
humilitat el pulmó canvia de lloc,
i es fa cor.
LUCIA PIETRELLI, “Mort d’un aviador tartamut”, AdiA
Edicions, Calonge (Mallorca), 2013
diumenge, 6 de febrer de 2022
diumenge, 16 de gener de 2022
el viatge
Un brunzeig fosc com el motor sord
d’un poderós transatlàntic
(que sentim estirats al llit,
desperts,
en un camarot amb un ull de bou)
és la vida! amb els seus capil·lars palpitants,
les vàlvules que aletegen i el fetge
congestionat de sang.
Amb curiositat morbosa
els morts i els no-nats s’hi apinyen.
Estri meravellós,
delícia de rellotger suís.
I si un càncer la rosega i
estrangula,
l’esgarrapa i obtura, l’esquinça…
llavors altres vides la substituiran
amb menuts gemecs de goig a la
primavera!
Un petit cercle de llum:
una sola bombeta que fa pampallugues.
Foscor que s’encén sempre cap enfora:
un oreig lleuger que agita la
quietud.
DAVID H. ROSENTHAL, “El viatge”, trad.: de l’autor i
Francesc Parcerisas, Editorial Columna,
Barcelona, 1992
dijous, 30 de desembre de 2021
Mirar els ocells com els nois, i la boira
pel torrentol amb caramells de molsa;
i, cap al tard ―quan les mosses
tardanes
cullen, ull dolç i persignat, les
herbes
i els glans d’embruix―, el serrat;
…o, a mig aire
―darrere els faigs, allà on la nit
udola―,
els traginers encorbats i somnàmbuls,
durs i arrelats entre els coscolls airívols,
com omplen bucs carboners i les
sitges
parpellejants, amb llibres nous,
diaris,
codis i fulls clandestins i
escriptures
que firmo jo amb irreals omegues,
és
bell i trist per qui, nat franc, és serf.
―Nit
d’avets delirant! Nit col·lectiva!―
Trobar el pastor i els seus bous,
vora els marges,
dòcils i purs i la mirada gerda,
amb neu dels pics al fons de les
pupil·les
i prats rosats amb fontanelles
clares;
i, cor feliç i ple, dar-li el bon
dia,
i us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
nat als Molins i dels carlins ostatge
quan, sarmentós, somniava amb els
Tròpics;
…o, de puigmals a puigmals
anacrònics,
veure passar damunt acers eteris
els trens de foc, amb rabassa i
remences,
fendint, gebrats, la fressa dels
silencis,
és
gai i trist pels qui funyen els glaços
emmurallats
a les fleques alpines.
Sentir com plou, vora el foc; i les
aigües
vidres avall, a la tardor boscana,
que esbossen cors amb anagrames
rústics
regalimants a les mans que us
acotxen;
i el vent joiós amb campanes
cerdanes,
himnes flairants i flòrides pregueres
d’un airecel amb vilatans alífers
i déus dorments als fonolls de les
bromes;
…o escoltar el plany del qui feixa la
llenya
al bosc defès, del caçador que
empaita
senglar i ocell, i el del castell el blasma
perquè el de tots és seu, verges i
astres,
és
dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
lleva
el pugó del pi de les tres branques.
J.V.FOIX, “Les irreals omegues”, Quaderns crema, Barcelona, 1987
diumenge, 31 d’octubre de 2021
soledat oberta
Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.
No puc parlar de tant que estim… La
parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla
verda…
I no vull tanta parla que s’esquerda.
Mes, les meves paraules de
‛bellveure’,
‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’,
‛amic’,
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.
Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.
Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi
ressona.
Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a la set.
I els pins… ―so dels meus pins!―
que comencen la verdor,
com el dia l’aurora,
sense influències de verdor més alta.
I em cau de patiment la meva galta,
perquè, a mi, el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l’èxtasi a una
muntanya.
Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l’amorosa llum
ja batejat amb la color de sofre.
Per la sang em saltava una geneta,
i l’amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d’un homicida.
Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. ―Vull dir que
ja cantava.
Però un dia sortí molt ―molt!― de
sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,
‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’,
‛frescor’, ‛aigua’.
Oh veu! Oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i la frescor del seu
gran llavi.
I la saliva m’inundà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.
I l’amor em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d’un colom.
L’amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies.
I conserven la ràbia com a pals de
sivina.
I jo estic allargat com una terra
que té el consol de l’aigua i de la
pedra,
i no pot ésser torre…
És curiós… però jo no tenc pena.
És ver que ja fa temps no he vist
estrelles,
ni aquell mar tan senzill que va a la
platja
plena de lliris blaus, callada i
sola.
És cert. Hi ha poques coses
d’alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger
que va, en silenci, cap a la taronja.
I humils pedres, que, per primera
volta,
se senten àngel, tirades a una
fruita,
o a un aucell, que haurà tingut la
sort
de morir-se a l’aire.
És curiós… jo som d’aigua de mar,
i és com si fos de canyamel i el cor
d’eixa ona meva, repetida i blava.
Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb
vosaltres.
BLAI BONET, “Antologia poètica”,
Diari de Balears, 2005
dijous, 28 d’octubre de 2021
cavalls de lluna i de volcans
Illes que he conegut,
verdes als mars immòbils.
D’algues ardents, de fòssils marins
les platges on corren en zel
cavalls de lluna i de volcans.
Al temps de les ruïnes,
les fulles, les grues l’aire envaeixen:
amb la llum d’al·luvió resplendeixen
els cels curulls oberts a les estrelles;
volen coloms
a les espatlles nues dels infants.
Aquí acaba la terra:
amb fatiga i amb sang
em faig una presó.
Per tu em llançaré
als peus dels poderosos,
endolciré el meu cor de bergant.
Però bandejat pels homes,
m’ajaço encara sota el raig de llum
com un infant amb mans obertes,
a tocar d’arbres i rius:
allí el taronger grec fecunda
la latomia per a himeneu dels déus.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
himeneu
1 m. [LC] Casament
La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra)
y tomíai (de témnein,
tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para
encarcelar a los esclavos.
dimarts, 12 d’octubre de 2021
verda deriva
Capvespre: llum adolorida,
peresoses campanes s’enfonsen.
No em diguis res: calla en mi
un amor de remors, i l’hora em pertany
com als dies dels col·loquis
amb l’aire i els boscatges.
Descendien dels cels somnolències
en aigües lunars,
les cases dormien al son de les muntanyes,
o la neu aturava àngels sobre els verns
i estrelles als vidres
velats com estels de paper.
Verda deriva d’illes,
entrada de velers,
la xurma que recorria mars i núvols
amb la cantinela de rems i de cordam
em lliurava la presa:
nua i blanca, i en tocar-la
se sentien en secret
les veus dels rius i de les roques.
Llavors les terres es disposaven
en fondals d’aquari,
i un neguit de tedi i vida d’altres moviments
queia en firmaments abstrets.
Tenir-te és un desassossec
que de tot plor sadolla,
dolcesa que les illes invoques.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)