Avara pena, tard ve el teu do
en aquesta hora meva
de renúncies deleroses.
Un oboè gèlid refraseja
joia de fulles perennes,
no pas meves, i s’esvaneix;
en mi tot vespreja:
l’aigua s’escola
a les meves mans herboses.
Oscil·len ales en un cel incert,
làbils: el cor transmigra
i jo sóc un erm,
i els dies una ruïna.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
La natura és tan cruel
que havia de ser bella;
la vida és tan absurda
que algun sentit ha de tenir.
En la realitat impera, tot jugant a bitlles,
el contrapès. A causa del deute
consubstancial s’imposa la compensació:
t’estimo,
doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.
T’odio,
doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.
I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,
la nuvolada de mosquits magnètics
damunt la meva pell de tità, la paret mestra
que acabarà cedint
d’acord amb la resolució del litigi
entre la bellesa i el sentit. I res més
sinó els meus budells
entaforats, crues estrelles
degradades a llambrics. Entre els seus nusos,
que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.
MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc,
Barcelona, 2015
llambric
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.
Amb els ulls
lliurats al món
sense cap altra pretensió,
amb els ulls
cap a la llum
que tota sola
ella sola
ve de dalt
menysprea la terra.
Amb la mirada
que verema temps,
fent ànima de l’iris
i dins la retina
espantant el mot.
Quan és neu
pastada amb llum
que ve de dalt
i reclama pou,
quan és fred
i pell nua,
sense curtir,
sense remor.
Tan sols eixir-ne nina,
com si un cim blanc
fos tota una muntanya.
Per un raig
el cos s’espolsa
del silenci sord
de ser pedra
que davalla.
LUCIA PIETRELLI, “Ortigues”, AdiA Edicions,
Calonge (Mallorca), 2015
No hi ha atzar en el llibre, sí en la vida.
Potser has triat la forma del
bressol?
Has escollit la llengua dels teus
pares
o els ulls que t’han ferrat
mentre envellies?
L’atzar no té raons. És un il·lús
qui creu que entén les coses
perquè sap explicar-les.
Pots descriure els pigments de
les magnòlies,
però mai no els entendràs;
pots capbussar-te en les
biografies,
inútilment:
els fets mai no revelen
el misteri pregon de cada vida.
En canvi, en l’escriptura tot
ocupa el seu lloc
amb lògica implacable,
les grafies, les síl·labes, les
frases,
els èlitres brillants de les
sextines.
Escriure és més segur que
travessar un pas zebra.
L’important no s’escriu.
L’important és atzar,
la causa de la causa
impenetrable,
el lloc on la raó perd
l’espinada,
allí on els daus es juguen
el nom del teu botxí.
Poc et resta per fer. Potser
escollir
amb la màxima cura
l’arbre on t’han de penjar,
el teu volgut paisatge, una mena
de rúbrica.
No ho faràs endebades:
qui tria la bellesa
desafia l’atzar i es fa més
lliure.
EDUARD SANAHUJA, “Sang barata”, AdiA Edicions,
Calonge (Mallorca), 2015
Bruixa posseïda, a rondar he
sortit
per l’aire negre, més valenta de
nit;
somiant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d’un
llum a l’altre:
solitària, amb dotze dits, fora
de mi.
Una dona així no és ben bé una
dona.
Jo he estat amb ella.
He trobat les coves ardents al
bosc,
les he omplert d’olles, gravats,
prestatges,
armaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i
els follets:
queixant-me, posava ordre en el
desordre.
Una dona així no pot ser ben
entesa.
Jo he estat amb ella.
En el teu carro he pujat,
conductor,
he dit adéu als pobles amb el
braç nu,
he après les darreres rutes
enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen
la cuixa
i les costelles em cruixen on et
giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya
morir.
Jo he estat com ella.
ANNE SEXTON, “Com ella”, Trad.: Montserrat Abelló, Edicions Proa, Barcelona, 2011
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!
MÀRIUS SAMPERE, “La
taula i les estrelles”, Columna, Barcelona, 1992, i “123
poemes”, amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
―Una vall de delit he deixat endarrere,
tota cases lluint i camins d’ufanor
on l’amor assolit tendrament persevera
del fullam i del riu escoltant la cançó.
Vaig gaudir per un temps de l’indret temptador
sense dols al davant, sense angoixes darrera,
i em semblà que atenyia o l’oblit o el perdó
sota un porxo ignorat on la parra prospera.
Ja un benésser feixuc el meu cor oprimia
i un llunyà flabiol cap amunt em volia,
congriant un deler més vivent que el costum.
I altre cop vaig seguint un camí solitari;
com que mena tan alt ¿podré mai reposar-hi;
oh cimal sense gent i amb corona de llum?
JOSEP CARNER, “El
tomb de l’any”, Edicions Proa, Barcelona, 1984
Benestar. Trist del benésser on reposes, sospira
tremolant, Carner Ofrena DCVB
Eres dolent: sempre quedaves bé: al tel de la veu,
t’hi penjaven les fades calmes de la mentida circumstancial,
que just tapa, però no enganya l’home fondo de la veracitat.
En tu es feia avinent i evident: les coses,
que tenen el clot més llunyà i l’home més prop,
sempre romanen sense dir;
queden per veure; sense poder ser vistes queden,
perquè són, hi són, en són, però no són de veure…
Sembla i tot que ho són tot; tot són massa coses, tot és
massa.
Totes les maces fan mal. El mal té prohibit rebre visites…
Tu t’amagues, ell s’amaga, mentre
just nosaltres no ens amaguem perquè no existim;
vivim a les ombres de la teva clapa,
on viure és aquell capolat voler viure;
on parlar és just aquell esfondrat voler el mot de parlar,
talment com el pi no ralla sobre l’ullastre;
on, tot el dia de la nit, un home és a dir…,
i, quan en torna, diu «no en diguis, d’altra…».
Tot el volum de calladura tanta, però,
farà un transcendental discurs al teu fetge.
Tu potser en diràs càncer, però és el Futur.
Encara que no sigui
avui, avui, encara que no sigui avui.
Just et podré donar entenent el que ja saps
per haver-ho tu també donat de la teva bossa personal:
l’Estat, igual que el fet d’escatimar la Vida
dins la cambra de gas d’un anticonceptiu,
embossa l’arribada de la persona completa.
Comences la fabricació del retard de la veritat, que empeny
per aparèixer i ser una presència,
amb la tècnica i tàctiques d’encuny imperial,
que consisteix a corcar amb bisturins d’antiquari-manager
de natació juvenil, el mateix mot «veritat». Com si la
veritat
fos un mot que es pot declinar; que ha de tenir un gènere,
el femení: la veritat una dona que l’home pot muntar
per tirar-s’hi, tirar-se-la, som-hi, preciosa.
El teu decret-llei és que la mentida consisteixi a dir
«veritat»,
a l’hora d’anomenar un corral invisible del món,
on la veritat just es pot tenir directament,
com una mà entorn d’un tassó de vidre
té avinentesa de saber el que no és una mà
quan talla una mà o posa anell a un dit.
La corona de llorer al soldat inconegut, que la mentida és,
però, t’empeltarà de pi ver els fetges.
Tu en diràs potser càncer,
però és el Futur.
Encara que no sigui
avui, avui, avui, encara que no sigui avui.
Tu estaves més segur mai que un sementer de pa és inferior a
tu.
Creies que podies fer salvatge un ametllerar,
un redol de figueres, una garriga de ravells de la terra,
a fi d’esfondrar l’olor bosquetana, que el món fa,
i encolomar-hi una urbanització per a mossoneries.
La closca del teu crani, estibat de freixura
de cervell sense mentalitat, claror tota ella de la ment,
feia comptes, tot confonent les xifres amb les pessetes,
poder espampolar vídues, capar orfes, donar aigua a
l’ignorant,
robar la lluna i la blavor de la fosca i del tarongí al
jovent.
El Futur, però, és l’Únic que existeix en la Vida
i que sempre seguit hi és, mai de la Vida no se’n va.
Si poses una central nuclear on el Futur construí un
tamarell,
el pa d’arrels de l’arbre rebordonirà al teu fetge:
tu potser en diràs càncer,
però és el Futur.
Encara que no sigui
avui, avui, avui, encara que no sigui avui.
Tot el que ha passat roman aquí vivent per sempre.
Tu ni ningú no goseu dictaminar «ja ha passat».
La Matèria de l’Esperit del món és indestructible:
passa, però no passa de llis; esdevé. A tu, tot et passa,
perquè estàs condemnat a no saber, ni somniant,
que tot quant no és antic és vell. Ets vell nat.
No ets res: ets el sector històric, teranyina de metafísica
tot tu: ignores fins a quina extremadura
mai de la Vida ningú ha vist la Història;
que ningú no veu la Història, ningú veurà la Història mai.
Just el noningú escriu textos fòssils amb mots de fòssil,
on, per no gosar escodrinyar que el fet real és per la Vida
i que la Història és per Infracció,
només fa crònica dels assassinats, de les invasions,
dels genocidis, de les carnisseries, de les tortures,
de les cambres de gas, de l’execució del mar, on el Jordà
desemboca. Mentre l’herba de la roja terra,
el sol instal·lat en el noguer de la verdor,
el passarell que aida en l’expressió a la muda penya,
són deportats extramurs de la Història, que just sap
bramular Atchung!
El call vermell de la terra, però,
rebordonirà al teu fetge. En diràs potser càncer,
fins i tot gosaràs dir-ne «terrorisme», però és el Futur.
Encara que no sigui
avui, avui, avui, encara que no sigui avui.
Sé que sóc l’home: mai no faig memòria ni faig cria de
Història.
Just faig de veure, sense ni la mandra de pensar-hi,
tot quant és de vida en tot quant tinc per meu.
l’Univers en mi trià la meva mà per conca.
No són meves les coses que jo vull.
Les coses que me volen, aquetes són les meves,
les que me xuclen per tenir gust de mi.
Ser un exterior: vet aquí l’ex-simi, que tu em manes ser:
el tret defora, la cas que té un ferro
deixat per ferro, deixat sense entrada.
El ferro deixat per ferro, però,
rebordonirà a les freixures del teu cos, que el Cos, l’Únic
que hi ha,
ha arrabassat de tu i del teu càrrec.
En diràs potser càncer,
fins i tot gosaràs dir-ne
«crisi econòmica, saneamento
económico, disturbios»,
però és el Futur, però és el Futur, però és el Tribunal del
Cosmos.
Encara que no sigui
avui, avui, avui, encara que no sigui avui.
BLAI BONET, “El
cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979
capolar: [LC] Fatigar fortament. Mira
que et capoles fent tant d’exercici. L’excursió l’ha ben capolat.
rallar: Pescar amb rall.
ravell o revell:
Ullastre petit, i especialment el que, havent crescut poc i no havent-hi tingut
esment, té la rama molt atapeïda i les fulles petites, dures i aspres (Camp de
Tarr., Vendrell, Bal.). Dins un brot de vidauba que floria | per un
ravell, hi vaig trobar un niu, Salvà Poes.DCVB
rebordonir: 1 v.
tr. [LC] Fer perdre la virtut,
fer tornar com bord. Una actitud que rebordoneix els nostres
sentiments.
1 2 intr. pron. [LC] Perdre la pròpia virtut, la bondat originària. La gent s’ha
rebordonit.
Els garrovers són muts en aquesta horabaixa
de dissabte d’hivern: els cans no cacen,
porucs rere parets d’ametlerars en flor,
i un sol molt groc s’allunya dels pletons tot herbam
entre niguls morats que vaticinen pluja.
L’ombra de tots els vents amb un silenci cau
damunt vasts sementers on el sembrat no oneja.
I espiga el blat, i l’ordi, amb la blancor de març
oberta com un crit a l’acer de les falçs
que a les cases romanen, amb el tall entrescat.
Als negrencs sestadors les ovelles ja dormen
dins un baf de ferum que acubaria un mort.
Galliner. Colomer. Païssa. Safareig.
Aquesta és la rutina, diària, intensa, llarga,
del pagès d’aquest poble, que el secà al·lucina,
estrictament addicte a l’alcohol i al tabac.
Que no véngui de nou rebre notícies tràgiques
d’aquest món sempre clos, tristament ofuscat.
Tan bell com el pastar, no commou el suïcidi.
L’enginy de fer dogals és una herència antiga.
I és dèria coneguda llançar-se a les cisternes
quan hom es troba sol i tot és per demés.
Aquí amb bater de sol, quan la calç enlluerna,
sempre resta el paisatge, que sap guardar els secrets.
DAMIÀ HUGUET, “Guarets a l’alba”, Edicions
62, Barcelona, 1987.
acubar: Dificultar o impedir la respiració (a algú). La xafogor del metro acuba els
viatgers.DIEC2
dogal: Llaç escorredor amb què s’estreny el coll
d’una persona per penjar-la, arrossegar-la. DIEC2
