El més cruel de tots els mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic la vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué calent amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten
i vam beure cafè i xerràrem una hora
...
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me «Maria,
Maria, arrapa’t fort!»
I cap avall
a les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l’hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels arrapen, quines branques creixen
enmig d’aquestes pètries escombraries? Fill de l’home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del broc no brolla aigua.
Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!),
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
...
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d’Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l’home del tres de bastos, la Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s’amaga a l’esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l’aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh, gràcies! Si veieu l’estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment,
li portaré l’horòscop. En els temps que vivim no es pot
badar.
Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d’una albada d’hivern
tanta gent s’arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s’endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D’antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!,
tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ha el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L’ha malmenat el rou?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te’l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! ―mon semblable, mon frère!»
T.S. ELIOT, “La
terra eixorca”, Trad.: Agustí Bartra, Editorial Vosgos, Barcelona, 1977.
