la vista

 Quan lluny se’n va la vida habitual dels homes,

allà on lluny s’abranda el temps dels pàmpols,

també hi ha de l’estiu les buides coromines,

el bosc lluu amb la seva imatge obaga.

 

Que, dels temps, la natura en completi la imatge,

que la natura duri, que ells rabent s’escolin,

és fruit de la perfecció, del cel l’altura brilla

llavors als homes, com florida que els arbres corona.

 

FIEDRICH HÖLDERLIN, “Poemes de l’entenebriment”, Trad.: Manuel Carbonell, Quaderns Crema, Barcelona, 1996

 

Els “Poemes de l’entenebriment” van ser escrits per Hölderlin a Tübingen, on estava reclòs quan ja era immers en l’estat de demència. Alguns autors  consideren que aquests poemes no tenen valor literari. D’altres, com Roman Jakobson, els consideren una obra mestra. Hölderlin componia aquests poemes en moments de lucidesa. Aconsegueix , segons els estudis de Jakobson, un entramat de relacions conceptuals, de símbols, d’imatges, d’elements gramaticals, fònics i mètrics, perfectíssim.

A primer cop d’ull el poema sembla banal. Però, llegint-lo unes quantes vegades, aconsegueix anar-nos penetrant a poc a poc. Hölderlin estructurava la forma i el contingut del poema en apariats (quatre, dos per estrofa). El començament de cada vers del primer apariat de cada estrofa té una estructura gramatical paral·lela: és com una insistència inicial: “Quan lluny…, allà on lluny”, “Que, dels temps,…que la natura…”. El poema es titula “la vista” però el tema és el temps. Mitjançant el que veu, Hölderlin descriu el temps, o la durada, millor. El primer vers de la segona estrofa és clau, per mi: “Que, dels temps, la natura en completi la imatge”. Ho diu en forma de desig però és una afirmació: la natura és el temps (i no sols la imatge: en tot cas, mitjançant la imatge entenem el temps). I després: “que la natura duri”, “que ells (els temps) s’escolin”, és a dir, que la natura ens mostri la durada (que sigui durada), i que el temps vagi passant filtrat pel meu pensament. Fixem-nos que diu “els temps”, en plural: són els temps, l’un darrera l’altre, transcorreguts, escolats, i que en conjunt són “el temps”, la durada. Finalment, diu, la durada és fruit de la perfecció, és a dir, tot tendeix a la perfecció (això és idealisme, romanticisme), i la perfecció es manifesta (“del cel l’altura brilla”) als homes: una visió molt optimista de la humanitat.