dimarts, 14 de setembre del 2021

oboè submergit

 Avara pena, tard ve el teu do

en aquesta hora meva

de renúncies deleroses.

 

Un oboè gèlid refraseja

joia de fulles perennes,

no pas meves, i s’esvaneix;

 

en mi tot vespreja:

l’aigua s’escola

a les meves mans herboses.

 

Oscil·len ales en un cel incert,

làbils: el cor transmigra

i jo sóc un erm,

 

i els dies una ruïna.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

dimarts, 7 de setembre del 2021

antinòmia

 

La natura és tan cruel

que havia de ser bella;

la vida és tan absurda

que algun sentit ha de tenir.

 

En la realitat impera, tot jugant a bitlles,

el contrapès. A causa del deute

consubstancial s’imposa la compensació:

t’estimo,

doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.

                T’odio,

doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.

 

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,

la nuvolada de mosquits magnètics

damunt la meva pell de tità, la paret mestra

que acabarà cedint

d’acord amb la resolució del litigi

entre la bellesa i el sentit. I res més

sinó els meus budells

entaforats, crues estrelles

degradades a llambrics. Entre els seus nusos,

que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

 

llambric 
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.

 L'ensenyar és més dífícil que l'aprendre perquè l'ensenyar significa deixar aprendre. 

MARTIN HEIDEGGER