Avara pena, tard ve el teu do
en aquesta hora meva
de renúncies deleroses.
Un oboè gèlid refraseja
joia de fulles perennes,
no pas meves, i s’esvaneix;
en mi tot vespreja:
l’aigua s’escola
a les meves mans herboses.
Oscil·len ales en un cel incert,
làbils: el cor transmigra
i jo sóc un erm,
i els dies una ruïna.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada