dimarts, 7 de setembre de 2021

antinòmia

 

La natura és tan cruel

que havia de ser bella;

la vida és tan absurda

que algun sentit ha de tenir.

 

En la realitat impera, tot jugant a bitlles,

el contrapès. A causa del deute

consubstancial s’imposa la compensació:

t’estimo,

doncs l’odi és la flor del perfum irresistible.

                T’odio,

doncs l’amor és la beguda que fa enfollir els déus.

 

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps,

la nuvolada de mosquits magnètics

damunt la meva pell de tità, la paret mestra

que acabarà cedint

d’acord amb la resolució del litigi

entre la bellesa i el sentit. I res més

sinó els meus budells

entaforats, crues estrelles

degradades a llambrics. Entre els seus nusos,

que estrany!, s’asfixia un esperit i encara riu.

 

MÀRIUS SAMPERE, “123”, Edicions del Buc, Barcelona, 2015

 

llambric 
m. [LC] [ZOI] Cuc, especialment de terra o intestinal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada