diumenge, 27 de desembre del 2015

24 de desembre

Vaig orgullós i agraït de ser entre els homes un home.
Anit, en mirar l’espai profund,
on els estels fan el testimoni real de la llum física,
sé en mi que Borman, Lowell i Anders hi són nissaga dels meus
amb ingenuïtat, ciència, coratge
de la terra que ha gosat sortir de la tribu.

Són persones de l’home: volen:
la intel·ligència en el cos ja escodrinyador de la Vida
amb les seves mans pròpies ha pujat al regne
de la Relativitat, on tres de nosaltres
són el Nadal de la tècnica.

Feliç aniversari, Senyor! Teniu just 1968 anys,
trenta tres dels quals, els trenta tres primers,
van fer la seva menestralia de viure
en aquest call vermell de la verdor, que,
de la vostra ascensió al laboratori espacial ençà,
no s’ha aturat mai de créixer cap a voler ser una presència,
per defensar la Vida, que vol viure de les vostres mans vostrades,
perquè de Vós ha après que el creador de l’home és l’home espacial.

Anit, tres de la vostra família, en una sagrada tècnica
identificada amb la fe i la imaginació,
per primer cop d’ala, superior
a la creu del propi vol, han vist la terra
blanca, amb blavor i pa d’or cernut i cuit,
talment una pedra d’anell amb tumbaga, de les mides d’una moneda,
a tres-cents mil quilòmetres del bressol de la seva consciència.
Veien la revelació. La pronunciaven
amb la gargamella, la llengua, el paladar del llenguatge,
que es diu Borman en nom de molts i en nom del Turó de l’Home
de Viladrau, de la Fageda d’En Jordà, de La Segarra,
a tres-cents mil quilòmetres de la societat,
esclava tota ella per mandra de pensar
que emigra, torna, se’n torna,
segresta, atrapa, atupa, fa lleis perquè no sap fer homes,
endrapa, engoleix, fa tiberis, engruna, escorxa, devora,
literalment com un ramat de balenes grises,
de bacallans, de vellsmarins, de llampudues, d’amfossos,
de vogos, d’alatxes, a la prehistòria de la mar.

Feliç aniversari, Senyor! Feliç aniversari el vostre i el nostrat,
de la matèria i de la inesgotable imaginació de la Matèria:
de la xeixa que va de cap al pa de xeixa,
del roure que se fa tot un homenet de cap a la taula i a la cadira,
del foc i de la sorra, que al forn fan el viatge cap al vidre,
de l’Arc de Berà que acompanya Roma i el Dret Romà
fins a la Catedral Primada de Tarragona, Hispaniarum Primas,
del Cardenal Vidal i Barraquer, fins al Dret Català
dotat del Sentit de la terra, de la vida mundial,
tan planetària, quan els Ulls de la Mirada són tan bonics,
que fan bonea d’En Ramon Llull, tot ell bonea.

I ara, ara, ja!, a la fi de la troca del fil,
després de Vós haver dit en llengua de segadors,
de gent de batre i de vermedors de Tarragona i de Binisalem,
que, quan fóssiu aixecat
per damunt el nivell dels Estats romasos en estat,
ho estiraríeu tot de cap a la creixença en Vós,
l’home s’és fet pastorell amb pastorelles de la Matèria:
la vos torna, feta home,
sense fer-la renegar del seu material:
el metall torna a Vós fet casa electrònica;
la llum i el foc pugen a Vós convertits en llenguatge;
un laboratori cada dia és Betlem,
cada diada és la muntanya del Tabor.
Tothom ho sap: veu que la ciència és Nadal
i una màquina d’existir, de sacralitzar-se, de preservar-se,
que diu de pensament, paraula i tècnica:
Feliç aniversari de la Matèria, Senyor!

BLAI BONET, “El cant de l’arc”, Edicions Proa, Barcelona, 1979


call: Pas estret i enclotat, entre dues roques o entre dues parets. DIEC2

cernut:  part. pass. per cendre.

llampuga: Peix teleosti, que es fa de 30 centímetres a un metre de llarg, i és blau argentat per damunt amb taques de blau fosc, i pel ventre és d'un groc llimona pigat de blau clar (Tarr., Val., Al., Mall., Men.) DCVB
vellmarí: vell DCVB

anfós: Peix de la família dels pèrcids:

bonea: bonesa

Borman, Lowell i Anders (astronautes), el 24 de desembre de 1968, van donar la volta a la Lluna amb la nau Apolo 8.

Tabor: muntanya sagrada de Galilea.

dimarts, 22 de desembre del 2015

mot rere mot

Quan feia, ric d’infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra.

JOAN VINYOLI, “A hores petites” Editorial Crítica, Barcelona, 1981

dimarts, 1 de desembre del 2015

descosits

Comencem bé:
sent perfum de til·ler
i expresso il·lusió
(em creia fora de circulació)

pel meu retorn: tot m’és
un altre cop com nou:
humitat, boira, rou
(i per dins faig un rés).

Comentem sincronies:
un eixut, doble mirada i somrís,
record dels morts i fesomies
llurs i, en el rodolar com per pendís

del destí, un estrip,
de tant en tant, o descosit.
Sumar i restar
és com omplir i buidar.

―I com pixar i cagar?
―Seria cagar i adobar
perquè es compensi tot―.
Demana, en un mot:

―Estimes?
                   No existeix l’amor.
―Hi ha qui diu que ets un gran romàntic.
―Per sentit de l’humor.
(Son menyspreu és posat gairebé màntric).

―Llença-me-les, les claus!
I el tracta de senyor
fins que rellisca i diu: ―perdó―.
(Ferran opina que això és de babau).

Ella al·lega ser professional
(gaire polit, però, no té el local).
A baix, ell, hi deleix fer migdiada.
Hi ha l’avi, que rep bona ensabonada.

Té reunió de poliamor
i després diu que no,
baixant. S’ha, doncs, evaporat?
Volia ser home ocupat.

Farem la sardinada?
El Daniel, que promulgui sentència
sobre la dona: és ciència,
per ell, tenir-la ben amalgamada.

Com brosta el pericó!
Just quan s’esfulla la ginesta.
Que duri la xalesta
d’anar en bici i fer sermó

sobre fat, sexe i univers:
tot és u i divers.
Intuïm, ara, un altre descosit:
el trobar-se i l’oblit

són ordre: així un papalló
es posa al casc i ja se’n va.
No ho entén el que acaba d’arribar.
Ho expliquem, més avant, fent-li rebló:

ens planyem de la pèrdua que és
el món d’algú
a qui no veus mai més
(doncs no te’l pots endur).

Sembla sortida antivicenç:
curta i lenta i dient que com estàs.
Però:
        ―Oi que ens retrataràs?
―diem al Vicente.
                              És tens

que ell em prengui per desnonat.
Ja pensàveu en Tour de tres
i ―pel que tinc entès―
em fa a les Magnòlies, tancat.


Alexandre Planas, 12/6/11, Gelida

dimarts, 24 de novembre del 2015

no deixis pansir

No deixis pansir
les sines d’aquesta hora, no permetis
que declini insultant la corba
d’aquesta espinada feta de segons:
vull beure l’aigua dibuixada
dels teus malsons, escoltar sempre
aquest silenci que vessa com cabells,
palpar ―com qui pren un bany
de pols i llum entre els vels de l’aire―
aquest racó de mai amb mans de porpra.

ANDREU VIDAL, “Necròpsia”, dins “Obra poètica i altres escrits”, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2008.

dissabte, 21 de novembre del 2015

dilluns, 16 de novembre del 2015

cocció

Quan allò que vols expressar
s’il·lumina, sents com si el món
escampés llavor en el teu front
ple de somnis. El que et semblà

indesxifrable ―el subjecte,
el verb, la preposició―
i tenallà la decisió,
es fa collita de conceptes:

ben plens n’omples tots els cabassos.
En el migdia radiant,
la inducció te’ls fa capaços
i quan els cous els vas girant.

Alexandre Planas

dijous, 5 de novembre del 2015

Irremissiblement. Agonitzaves.
I et donàvem la mà
per ajudar-te a morir, perquè el tacte
―ja l’últim dels sentits―
et fes sentir una mica menys sola
en la soledat de la mort,
però a mi em semblava notar
―potser, desemparats, tots ho notàvem―
que eres tu la que ens agafaves
amb les teves benignes mans
―com de petits― per ajudar-nos
a viure.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.

dimecres, 4 de novembre del 2015

glossa en la mort de Mac Sweney

Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.

A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
Mac Sweney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els dóna ardor.

I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.

La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se n'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.

I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l' hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.

Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?...
si el cor ens deia, encara, som esclaus?...

VENTURA GASSOL

versió cantada de Ramon Muntaner

dimarts, 3 de novembre del 2015

el griu

En feina d’horabaixa, a la terrassa
del bar cretenc estaves asseguda
prenent el te, colgant a poc a poc,
ulls aclucats, els vermells de la posta,
davant el mar.
                               Vaig proposar-te d’anar al parc
d’atraccions i pujar al carrousel dels elefants hidròpics
o a les barques i, posant-nos drets,
ben agafats a les barres cromades,
besar-nos boca a boca en prendre impuls,
o bé, si ho preferies, quedar inerts,
girant en la Gran Sínia de la Lluna.

Però tu vares dir que no podies.

Aleshores anem a les boutiques:
emprova’t cofes, olorem perfums
de mirra i mesc, olis i cremes,
toquem suràs, tissús i catxemires
amb mans frisoses de realitats,
o anem a banyar-nos a l’oblonga
piscina del jardí del Grand Hôtel.

Però tu vares dir que no podies.

Vaig suggerir la boîte dels rossinyols elèctrics,
on complicades constel·lacions
d’agulles de fer mitja, disposades
formant aranyes, mòbils a l’oreig,
expandeixen tostemps crits filiformes
de llum al càlid buf de focus invisibles,
on tot està previst musicalment
perquè no torni mai el dia,
on es balla abraçat i desmaiant
bosc avall fins a caure en sorres tèbies.

Però tu vares dir que no podies,
que estaves compromesa amb els estels
de prima nit i que amb ells volaries
per la quieta conca fulgurant.
                                           Que eres un griu.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dissabte, 31 d’octubre del 2015

uns quants haikus de Dolors Miquel

L’aire s’atura
callat contra els vidres,
l’ànima pura.

Ciclista partit
l’albada a les rodes
et farà el llit.

Per alimentar
els fills, la dona, la por,
dóna’m l’ànima.

Dóna’m un parrac
de felicitat penjat
d’una lluerna.

Dóna’m el teu pit.
Abeura’m la set de set
que no se’m passa.

Llum encisera,
canilles d’hores baixen
pels marges rojos.

Ciutat llunyana
ets una fetillera
pel sense casa.

Tu, passatgera,
puja al meu camió,
solitud meva.

DOLORS MIQUEL, “Haikús del camioner”, Edicions 62, Empúries, Barcelona, 1999.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

no sé quin rar designi d'ales

No sé quin rar designi d’ales, quin deler
de sines possessives duu la pluja,
quina ombra de claustres en nit d’adéus al port
cabdella pretèrits. No sé tot el que fuig,
sempre aferrat a coses tan precàries,
al migdia adormit dels patis
on fumo a poc a poc, on aprenc el recurs
de tornar enrere, àdhuc d’esperar-m’hi.
No sé quin vespre en flames
que el taxímetre recorda per augmentar incessant
el preu del dolor, sord a l’aire trist
d’aquest nocturn que escoltes, a la nostàlgia
d’estius sens treva, de fotografies grogues
a força d’oblidar-les, d’un silenci
que no serà el mateix quan el llegeixis, tu,
que aculls amb un somriure el vague gest inútil
d’acabar obscurament. L’irrecobrable.


JOSEP MARIA FULQUET, “Perillosa riba” Edicions 62, Barcelona, 1978

dimecres, 14 d’octubre del 2015

ara rebutges


Ara rebutges
la resplendor d’un angle.
No ho veus que voles?




Alexandre Planas

dilluns, 12 d’octubre del 2015

aprenentatge

De la volta d’un endins,
els sons que no es perdran
(de ma nuesa estant
―percepció― als confins).

D’espai i temps, amb els peus,
combinacions. Camí,
dansa, que no serà així:
variarà ―no em creus?

De la vetlla feridora
i del seu fer virginal,
l'indici i el final.
Tot nou moviment, l'aurora.

Alexandre Planas

dissabte, 3 d’octubre del 2015

comentari de sextina


                                                                                                                    Les dones amb el recer de la lluna
                                                                                                                    i el vermell de la sang i d’aquest sol,
                                                                                                                    estimem el cos i estimem la terra.
                                                                                                                    AINA TORRES REXACH
Arrenca el sentiment,
no pensis la paraula
ni la xuclis: escapa!,
fes-la ser lliurement!

Ara ets gènere
i t’injectes el símbol
que la d’estirp romeva
creà: trena, no rínxol.

Sou tantes que sou totes:
les que no són
és per misèria i dolor,
renúncia i estopa.

Que no vull cridar
perquè el crit no us cal.
Sé com dir el mal:
llepant-lo fins a la carn.

T’has deixat el mar?
Que no us has vist, totes juntes,
com el feu aquest remar
que ja és remar d’una?

Enllà de cos i de sang,
esventrat el sol, vestides de lluna,
menjareu la terra, dones.


Alexandre Planas

Poema compost després d'haver recitat la Sextina a les dones, de l'Aina Torres, en el lliurament dels Premis L'Odissea, el mes de març del 2015.

divendres, 25 de setembre del 2015

l'últim nus

Jo sé que està molt amagat,
fins quan et tinc entre els meus braços,
i bec en els teus llavis,
que a poc a poc acompleixen,
i cada cop més de pressa,
amb cega força els designis
descoberts de primer en el simple
somrís, en els primers flonjos
besos que len-
tament es compliquen
en la feina d’anar traient-nos
d’un cos per ser en el de l’altre
fins arribar als esglaiosos
convulsos crits petits
de l’últim nus de l’abraçada.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de setembre del 2015

versos elementals als catalans de 1969

Catalunya, València, Les Illes,
tot plegat Catalunya, la gran,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!

Som encara, aquest any ―i en fa trenta!―,
un país malmenat per les grapes d’uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d’una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
―declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares―,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quina columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics, potser pusil·lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
―inoportuns, enfadosos, burxons―
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l’aire és confús, estantís
d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d’un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l’imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l’ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els que imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal·lats als palaus i als balcons i als passeigs
―que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar―,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d’un poble que malda i s’esplaia
i s’aferma i progressa
―en les arts i l’estudi
i el treball i el comerç, i l’esport
i en els cants i la dansa―
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l’esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d’acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d’homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d’unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d’enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit ―qui ho entén?―
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans
―beneïda mercè de l’atzar―
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l’ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i de sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d’un font, d’un pujol;
d’una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d’infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d’amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l’esperit i l’exemple
d’altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l’empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l’entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul
de l’orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d’una força robada…

Catalunya, València, Les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal·lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!,
de la fe, de l’amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!

PERE QUART, “Quatre mil mots”, Edicions Proa, Barcelona, 1977.


Janus (llatí: Iānus -ī) fou el déu romà de dues cares, considerat primer el déu de les llars romanes o més tard el guardià de les entrades de les cases. Apareix representat amb dues cares: una que mira endavant i l'altra enrere. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any: gener. Porta una clau perquè és el guardià de les portes i a vegades els nombres de 365 a les mans, per recordar l'any que ell “obre”.( https://ca.wikipedia.org/wiki/Janus_(mitologia) )

Temis (Θεμις, Themis, que vol dir «llei de la natura» més que «autoritat humana») és mencionada per Hesíode entre els sis germans i les sis germanes filles de Gea i d'Úranos…Temis, la del “bon consell”, era l'encarnació de l'ordre diví, les lleis i els costums…Temis presidia la correcta relació entre home i dona, la base de la família legítima i ordenada, i la família era el pilar del Dimos. Els jutges eren molt sovint anomenats themistopoloi, que significa “servent de Temis”… Ella va construir l’Oracle de Delfos, i ella mateixa llegia l’Oracle. Temis va ser una de les Deïtats que estaven darrere l'Oracle de Delfos, el qual va rebre de Gea i donà a Febe.( https://ca.wikipedia.org/wiki/Temis)

venal  adj. [LC] Que es deixa comprar, que es deixa subornar. Un jutge venal (DIEC2)


tàlem m. [LC] [RE] Pal·li 3 . Portador de tàlem. Portar algú sota tàlem. (DIEC2)

dimecres, 9 de setembre del 2015

París

La lluna, per la finestra del pis,
es reflecteix al llençol blanc
―com en la neu― fent llum a l’esvoranc
dels teus ulls que delien. Els teulats de París,

els seus carrers,
els seus estrets tendals.
                                       Vaig comprovar
el bé que et fa
no ja el collir ―després―,

sinó aquesta fe en fer feliç.
Saps que tothom és vulnerable
a l’amor, i has après la calma.
La senties, allà, a l’Orangerie?

Entre la gent, amb mi:
vam veure l’explicació
enllà de la desfiguració
del temps.
                 I l’avenir

serà la pròpia acceptació
en la del marciment de l’altre.
            Des del parc, encarats cap a Montmartre,
conduírem l’amor.


Alexandre Planas, París, novembre 2011

divendres, 4 de setembre del 2015

trempatia

Coincidim que elles carreguen
i el mascle en broma diu:
―sortiu,
dones!
I dic: ―vigila perquè no combreguen

amb actituds sexistes...―,
però no em fa cas.
            Baixem capbussant-nos dins l’aire com banyistes,
fruint del que ens ofereix el cel ras.

Començo a tenir
estigma de pallissa:
noto desviaments, talls i grinyoladissa
d’estris diversos, quan parlo, i veig a venir

que diran: ―prou, que parles massa!
            Ara un vol explicar la Mequinensa
i l’altre no sé quina ofensa,
i jo dic: ―abans d’esmorzar, no és lassa

tradició subtitular
un somni? Doncs he somniat
que érem en un somni i us deia: «aquí hi hem estat».
            ―Jo, que era al Japó i em delia per tornar.

                        ―I jo que la riera es desbordava
i tothom a qui alertava
em feia adéu i com si res―
            Interpreto que, quan a sobre senti un pes,

no li’n farà cabal ningú.
            El del Vicenç, que es deleix per anar
i que es delirà per tornar;
el meu que, de gratar, trobaré el centre nu.

Ara en passen uns de la nostra lleva:
per caçar-los reclamo un pop.
                                                           Se’n van
lleugers, sense fer el mec. M’esperaran
a l’Ordal i faré com qui relleva

i estira el grup (ho feia, abans).
            Ara desplega els braços i fa d’esparver,
l’un; l’altre de voltor, primer,
després de colibrí (sols amb les mans).

Cal Pau Xic sembla un balneari:
tal com entrem, sortim.
Fem cap vora Cal Xim.
            Reneguem d’un estrafolari

conjunt de sons: el del manyoc de claus,
el d’aquell tub d’escapament
i el de la cullereta que remena el tallat calent.
            ―Parlem de dones, au!

―Hi ha res a dir?
Algú vol saber què o qui?―
            Després dirà:
―Jo sóc sol: m’ho he d’empescar

com si fos puntual,
tot.
            ―No cal que ho sigui, de permanent,
i no és important, tampoc, que n’hi hagi cent
sinó que el tracte no sigui sols visceral:

entre nosaltres hi ha bon flux i ens entenem.
            ―Tu i ella feu com simbiosi.
            ―Si és inconscient pot degenerar en fagocitosi.
            ―Tot ho és, el que fem,

d’inconscient, en els contactes.
            ―Pro hem de tendir a l’autoconeixement.
            ―Això és quimera: no l’intent,
sinó el fet d’assolir l’objecte exacte.

            ―Ara has fet un però
que no és adversatiu, tal com fa la veïna.
            ―Sabies que també ho fas, i amb pèl d’inquina?.
            ―Crec que no és el mateix ja que el meu  però

sí que marca l’adversitat.
Més puntualització gramatical:
si dius «em feu patir», no és literal
que en siguem causa, d’aquest teu estat,

sinó que ets tu que et preocupes (o pateixes)
per com nosaltres ens trobem...
però val més que ho deixem
(tu et deleixes

perquè fem actualització
sobre com va l’estat d’excepció:
si cal o no recapitulació
en la decisió

sobre l’exercici de la paternitat).
            ―T’ha de sortir del cor, dels ous, del fetge i del terrat.
            ―Presumeixes de no tenir memòria
i de gaudir de la nostra empatia.
            ―No vas bé: el que tinc és trempatia
i el que tens tu és paranoia―

Ara em diuen que sóc la vaca de la mala llet
i que tinc vidres a la sang...
...jo, que trobo que sóc bon noi: afany,
potser, de no ser complaent, de ser distret...

―Em veus a mi com a amant?.
            ―M’ho he de prendre com a declaració?.
            ―Tinc clar que no.
            ―Com a molt amic, o amat... però l’amant

homosexual… potser sí que et convindria―
            A la font de Gelida, apunta i no encerta;
i el Vicenç fa: ―no em diu res, la Roberta―,
i a ell, de cop, n’hi vénen tres al cap (per concretar la tria

cal identificació
de primera i segona inicial).
            ―No cal
que ens esperis si tens tard― dic al que abans no

trucava mai (ara és diferent).
            ―Et sembla bé pujar en vint-i-cinc?
            ―Per tu no, per mi sí...
I em quedo amb la sensació d’haver estat improcedent.

Ens enganxem a quatre
que van amb dinamo: carreguen de pujada,
xerren al pla baixada.

            A la Creu, el Cenç se’n farà a un o atre.


Alexandre Planas, Sant Pau d'Ordal, juny 2012

dijous, 3 de setembre del 2015

del que reclames

Del que reclames
em confesso prosèlit,
monjo, i m’entrego.


Alexandre Planas

dilluns, 31 d’agost del 2015

en morir-me, una mosca jo sentia brunzir

En morir-me, una mosca jo sentia brunzir.
A la cambra, el silenci
era com l’aire en calma, que s’atura poc temps
entre el bleix de tempesta.

Entorn de mi ja eren eixuts els ulls
i l’alè es deturava
esperant l’escomesa darrera, quan el Rei
ja es veu dintre la cambra.

Vaig llegar els meus records i vaig signar,
cedint totes les coses
que jo pogués tenir. Va ser llavors
que volava una mosca

amb brunzir blau i incert,
entre mi i la llum viva;
i després les finestres es van anar esborrant
i després veure’m veure no podia.


EMILY DICKINSON, “Poemes d’Emily Dickinson” (trad.: Marià Manent), Edicions 62, Barcelona, 1979

dissabte, 25 de juliol del 2015

el tècnic i el president


Ja fa mesos que a Can Barça
no passava un cas tan greu:
ja és hora d’espavilar-se
o d’encomanar-se a Déu.

Hi ha com un joc pirotècnic
soterrat i perillós
que, si explota, més d’un tècnic
potser haurà de tocar el dos.

El president diu que diuen
que diu coses que no ha dit.
I hi ha socis que somriuen
perquè no es mamen el dit.

L’un a l’altre li fa nosa,
l’altre a l’un li fa el sorrut;
l’un per l’altre és poca cosa,
l’altre per l’un, un cregut.

Els sucs atrabiliaris
arriben als vestidors,
on els crits autoritaris
frenen tots els jugadors.

I tots dos diuen al soci:
«Sobretot tranquil·litat:
no ens espatlleu el negoci
ni la credibilitat.»

Pareu el xerra que xerra
que no venim pas de l’hort;
tots sabem que esteu en guerra,
i que se’n ressent l’esport.


“Complement circumstancial”, Salvador Oliva, Quaderns Crema, Barcelona, 1998

dilluns, 13 de juliol del 2015

limito l'amor

M’insultes.
                 El teu reclam
és només -ho sé- un ham.
I creus, a més, que em fas bé?
Limito l'amor a qui no reté.

Alexandre Planas

dilluns, 6 de juliol del 2015

L'Avenç

Començo des d’un inhòspit hivern
que a La Palma es fa més cru
(quan penses que és per tu,
que condicionen ―tot i no fer-ho extern―

el seu recorregut):
és en Vicenç,
que proposa d'anar a l’Avenç
d’Esplugues. L’altre vol nar cap al sud

pro al final ens entenem:
és la carretera que dicta «anem»,
ampla i deserta,
i passem els semàfors a la descoberta.

El Cenç diu que és masclisme de molt poca intensitat
oferir forma i color diferent
de la bicicleta segons que el client
és mascle o femella.
                                   Dic que el fet és la gratuïtat

de diferenciar, si no cal,
perquè en altre percal
serveix per a fer mal
a qui és feble i rep sempre (i ja ho sabem).
Prefereix que ho matem.

I n’encetem un altre: del poder,
ara, fer-ne exhibició
arrossega el ramat. Guaiteu sinó
el piular: el Corbacho, sens dir res

de l’altre món,
ja en té milions,
de seguidors. I això és fe
que crearà demanda del no-res.

―Veu veure ahir El Pipa (el transhumant)?
Semblava un salvatge.
―Vols dir que era feliç?
―Des del vessant
individual semblava lliure d’esclavatge:

quan tornava, però, a la tardor,
en sa darrera transhumància,
estava trist. La importància
del desastre ecològic, la veu, ell, sense estupor,

i se’n resigna jubilant-se―
Compte que ara s’atansa
la uruguaiana i diu: ―a quien quemo?
                                                             ―De cremats
i recremats,
ja ho estem―
diem

            (pot ser que al final ens l’haguem guanyat,
ja que diu en vernacle: ―que vagui molt bé!―, sens lligar
el fet que mantinguem el català
amb un desafiament).
           
            Faig ara esment
d’un incident:
―quan vaig recomanar el psiquiatre
(doncs no la podia ja batre),
em vaig sentir molt malament:
neix constantment
dintre seu gelosia,
i jo no sé tractar-la. Quan rondina,
ho he d’ignorar? És una espina
que tinc clavada ben endins i fa de via
que em portarà a l’enfonsament―
Me’n vaig agraint l’acompanyament.
Sembla que el fibló,
quan torno, ja no fa mal: la negror
del principi ara és fèrtil juny;
el cor, abans un puny,
ara xala del groc, del verd, del blau,
carretera amunt, mansament
(pedalant molt suau).


Alexandre Planas, juny 2012

divendres, 3 de juliol del 2015

sexe

Ho he dit, l’amor és una xarxa.
Xarxa de peixos no
necessàriament. Xarxa de dos multiplicada
per tres, per quatre, per cinc
vegades tu, fins al desvari
o amor. No pas la joia
dels déus, car som amants en guerra
de flors hermafrodites. Ara,
tot just vivents, el sexe
ens fa llum: només per veure
una molla de pa, una gota d’oli
i el gra de sal, el cim de tot! I l’hora
de l’elevació a l’inexplicable
és quan ens mirem.


MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

dijous, 2 de juliol del 2015

els records

Jo fos per tu aquesta cançó dolça
que desgrana el molí;
aquest oreig suau que t’agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t’acompanya
en el repòs dels ports…,
o fos la punxa de la rosa encesa
d’un desig abrandat:
aquell record d’una hora de follia,
d’aguda voluptat.
Si fos l’enyorament d’uns braços tendres
que varen ser-te amics,
o bé la revifalla rancorosa
d’aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança…
Ho fos tot, menys oblit.


ROSA LEVERONI  “La poesia essencial”, CCG Edicions 62, Girona, 2010.