trempatia

Coincidim que elles carreguen

i el mascle en broma diu:

―sortiu,

dones!

I dic: ―vigila perquè no combreguen

amb actituds sexistes...―,

però no em fa cas.

            Baixem capbussant-nos dins l’aire com banyistes,

fruint del que ens ofereix el cel ras.

Començo a tenir

estigma de pallissa:

noto desviaments, talls i grinyoladissa

d’estris diversos, quan parlo, i veig a venir

que diran: ―prou, que parles massa!

            Ara un vol explicar la Mequinensa

i l’altre no sé quina ofensa,

i jo dic: ―abans d’esmorzar, no és lassa

tradició subtitular

un somni? Doncs he somniat

que érem en un somni i us deia: «aquí hi hem estat».

            ―Jo, que era al Japó i em delia per tornar.

                        ―I jo que la riera es desbordava

i tothom a qui alertava

em feia adéu i com si res―

            Interpreto que, quan a sobre senti un pes,

no li’n farà cabal ningú.

            El del Vicenç, que es deleix per anar

i que es delirà per tornar;

el meu que, de gratar, trobaré el centre nu.

Ara en passen uns de la nostra lleva:

per caçar-los reclamo un pop.

                                                           Se’n van

lleugers, sense fer el mec. M’esperaran

a l’Ordal i faré com qui relleva

i estira el grup (ho feia, abans).

            Ara desplega els braços i fa d’esparver,

l’un; l’altre de voltor, primer,

després de colibrí (sols amb les mans).

Cal Pau Xic sembla un balneari:

tal com entrem, sortim.

Fem cap vora Cal Xim.

            Reneguem d’un estrafolari

conjunt de sons: el del manyoc de claus,

el d’aquell tub d’escapament

i el de la cullereta que remena el tallat calent.

            ―Parlem de dones, au!

―Hi ha res a dir?

Algú vol saber què o qui?―

            Després dirà:

―Jo sóc sol: m’ho he d’empescar

com si fos puntual,

tot.

            ―No cal que ho sigui, de permanent,

i no és important, tampoc, que n’hi hagi cent

sinó que el tracte no sigui sols visceral:

entre nosaltres hi ha bon flux i ens entenem.

            ―Tu i ella feu com simbiosi.

            ―Si és inconscient pot degenerar en fagocitosi.

            ―Tot ho és, el que fem,

d’inconscient, en els contactes.

            ―Pro hem de tendir a l’autoconeixement.

            ―Això és quimera: no l’intent,

sinó el fet d’assolir l’objecte exacte.

            ―Ara has fet un però

que no és adversatiu, tal com fa la veïna.

            ―Sabies que també ho fas, i amb pèl d’inquina?.

            ―Crec que no és el mateix ja que el meu  però

sí que marca l’adversitat.

Més puntualització gramatical:

si dius «em feu patir», no és literal

que en siguem causa, d’aquest teu estat,

sinó que ets tu que et preocupes (o pateixes)

per com nosaltres ens trobem...

però val més que ho deixem

(tu et deleixes

perquè fem actualització

sobre com va l’estat d’excepció:

si cal o no recapitulació

en la decisió

sobre l’exercici de la paternitat).

            ―T’ha de sortir del cor, dels ous, del fetge i del terrat.

            ―Presumeixes de no tenir memòria

i de gaudir de la nostra empatia.

            ―No vas bé: el que tinc és trempatia

i el que tens tu és paranoia―

Ara em diuen que sóc la vaca de la mala llet

i que tinc vidres a la sang...

...jo, que trobo que sóc bon noi: afany,

potser, de no ser complaent, de ser distret...

―Em veus a mi com a amant?.

            ―M’ho he de prendre com a declaració?.

            ―Tinc clar que no.

            ―Com a molt amic, o amat... però l’amant

homosexual… potser sí que et convindria―

            A la font de Gelida, apunta i no encerta;

i el Vicenç fa: ―no em diu res, la Roberta―,

i a ell, de cop, n’hi vénen tres al cap (per concretar la tria

cal identificació

de primera i segona inicial).

            ―No cal

que ens esperis si tens tard― dic al que abans no

trucava mai (ara és diferent).

            ―Et sembla bé pujar en vint-i-cinc?

            ―Per tu no, per mi sí...

I em quedo amb la sensació d’haver estat improcedent.

Ens enganxem a quatre

que van amb dinamo: carreguen de pujada,

xerren al pla baixada.

            A la Creu, el Cenç se’n farà a un o atre.

Alexandre Planas, Sant Pau d'Ordal, juny 2012