dimecres, 9 de setembre de 2015

París

La lluna, per la finestra del pis,
es reflecteix al llençol blanc
―com en la neu― fent llum a l’esvoranc
dels teus ulls que delien. Els teulats de París,

els seus carrers,
els seus estrets tendals.
                                       Vaig comprovar
el bé que et fa
no ja el collir ―després―,

sinó aquesta fe en fer feliç.
Saps que tothom és vulnerable
a l’amor, i has après la calma.
La senties, allà, a l’Orangerie?

Entre la gent, amb mi:
vam veure l’explicació
enllà de la desfiguració
del temps.
                 I l’avenir

serà la pròpia acceptació
en la del marciment de l’altre.
            Des del parc, encarats cap a Montmartre,
conduírem l’amor.


Alexandre Planas, París, novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada