dilluns, 2 de maig de 2016

uns quants haikus de Salvador Espriu

I
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

IV
Palpem adversos
murs de llum, cel de pluja,
pell de la fosca.

VIII
I percudien
rítmics bastons el ventre
sec de la terra.

IX
―Company, vacil·les,
embriac de begudes
de polseguera?

XIV
Quedem de sobte
molt xops de la vessada
sang del capvespre.

XVII
M’envesquen trossos
de laments, filagarses
de buits diàlegs.

XXI
―Amb eterns límits
topa l’afany inútil
de la formiga.

XXII
Sobre l’argila
freda l’obscura força
s’arrossegava.

XXIII
Quan vull, aixeco
aquest taló benigne
per trepitjar-la.

XXV
Creix en l’estranya
presó que sóc la meva
mort dolorosa.

XXVI
Brilla, dins l’únic
coneixement del negre,
l’or del meu somni.

XXVII
Groc, blau, verd, mangra
aprenc colors diversos
de la mentida.

XXVIII
Vident, ajuda’ns
al combat amb l’oculta
cremor de l’alba.

XXIX
D’un pou a l’altre
de la nit, som profunda
set de font clara.

XXX
Se’ns atansaven
lentes ales del dia,
temps de bonança.

XXXI
―Et duc a l’ample
repòs del parat núvol,
perquè t’hi adormis.

XXXII
Però somies
dolçors d’engany? Accepta’t
lliure en l’abisme.

XXXIV
―Cervell, despulla’m
pensaments que no vénen
nus als meus llavis.

XXXV
Els més sensibles
dits de l’orb destriaven
cançons de l’aire.

XXXVI
Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.


SALVADOR ESPRIU, “Per al llibre de salms d’aquests vells cecs”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.



Cap comentari:

Publica un comentari