dilluns, 9 de maig del 2016

forcada

―Que recontent que estic de veure-us!
Ahir
me’n vaig anar sense collir
i em va quedar de fer-vos

una cosa que semblarà pitança:
massa opcions ens deixem perdre,
de trobar-nos, i això és decebre’ns,
no satisfer el que ens amistança―.

            Està núvol i tot és sec.
                        ―Proposà, la Forcada,
indefinida vaga i general. La cara,
els caurà de vergonya, als sindicats? L’ofec

de molta gent (la por) ho impedirà.
            ―Però vindrà un instint de comunitat
que ens farà solidaris.
                                   ―L’Eurobegues és dat
i beneït?―.
                        El poder mediàtic fa

dels mafiosos
caps d’estat.
                        Vol cloïssa prou salvatge.
La mestressa entra bé: ens porta l’utillatge.
            ―Això és Viladecans, i no Gavà.
(Tots dos, alhora, el mirem cansats).
            ―Us heu quedat com encantats!―.
(O potser és que té destresa a hipnotitzar).
            Passa una euga. No gaire nerviosos,

pensem: quatre dies i tot penjolls.
            A Begues ens treu dos minuts
i, sense embuts,
diu que ell fa el que vol.

Amb gran esperit solidari,
en Vicenç diu que ve (tot i no ser, el camí, d’asfalt).
            Diu:
                        ―mal que mal
trio allò que és més igual.
            A Torrelletes veig el drap de l’adversari:

fem com diuen ells (i elles)
quan veuen estelades:
comptarem com a nostres les opinions no expressades.
            ―M’agrada molt Torrelles:

aquests hortets sense somiers
i la festa de la cirera…
            ―Potser com era abans Corbera―.
                        Després

de molt dubtar,
decideixen d’anar per la Creu
(us haureu
mullat?).
                        Per mi, arribar

és signe de ser viu.
            Més tard, el que ara és erm serà un riu.


Alexandre Planas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada